La guerra de las trincheras

La I Guerra Mundial, 91 anys després de la seva fi, segueix essent considerada la Gran Guerra. Sabem que la II Guerra Mundial va ser més destructiva en termes absoluts, i més fàcilment explicable en els termes de bons i dolents, però l'efecte social de la I Guerra Mundial va ser infinitament superior a la posterior. No es podia comparar amb cap altre conflicte anterior, ni per xifres, ni per tecnologia, ni per cap altre factor. Molts de supervivents de la I Guerra Mundial visqueren i combateren a la II. Per a ells, el nou conflicte era més del mateix, tot i que més gros. Per a la gent que va viure la Gran Guerra, les magnituds escaparen a les seves possibilitats d'enteniment. Avions, submarins, blindats, armes biològiques, trinxeres, objectius civils... tot plegat i de cop, va ser massa.

Norma ha tengut l'encertada idea de reeditar amb material extra una obra cabdal per intentar entendre el xoc de la Gran Guerra. La guerra de las trincheras de Tardi és una obra mestra del còmic, que esdevé un reportatge de gran qualitat literària i gràfica d'una part importantíssima de l'esdeveniment: la guerra de posicions o de trinxeres. Els protagonistes són soldats anònims que moren i maten sense ràbia, desconcertats per viure l'infern en vida.

El guió és preciós, amb una prosa com poques vegades s'ha vist, i el dibuix és senzillament perfecte. No podia ser d'altra manera, amb un blanc i negre ple de matisos grisos, i un traç casual molt encertat, que demostra les qualitats artístiques de l'autor.

Tardi. La guerra de las trincheras. Barcelona: Norma, 2009

Bohemio pero abstemio

No descobrirem un secret d'estat si afirmam que Ramón Boldú és un pocavergonya. Avui dia costa trobar persones tan desinhibides com ell a Espanya sense que la seva actitud respongui a una estudiada imatge per viure de dir i fer beneitures. Ell és així, i a més ho és al marge dels canals tradicionals que permeten ser-ho a una minoria d'espabilats. Veterà de l'època de les revistes de pèl, s'enorgulleix del seu passat i planta cara al present sense pèls a la llengua (bé, al llapis en aquest cas), oferint-nos la seva particular interpretació de la seva biografia, plena de situacions delirants, la gran majoria de les quals al voltant del sexe desenfrenat, compulsiu i gairebé malaltís.

A més de ser segurament el contador d'anècdotes verdes més prolífic del còmic espanyol (i podria presentar-se al mateix concurs que Robert Crumb, amb possibilitats reals de guanyar-lo), Boldú és també un mestre de l'humor. Sap contar les anècdotes per transmetre'ns sensacions que fugen del que és habitual en un còmic. El missatge és molt clar: m'ho he passat bé i m'encanta ser com som. És per tant un narcisista que ens refrega per la cara una vida que, com a mínim, ha estat entretenguda i plena de moments esperpèntics i gloriosos a parts iguals.

Banda Sonora

Jessica Abel és una autora que té moltes coses a contar i, a més, sap com fer-ho. Sense ser una fletxa del dibuix, la seva obra destil·la la força d'una persona sense complexos que pretén deixar material cultural per a la posteritat. En aquesta ocasió Astiberri ens fa arribar un recopilatori d'històries curtes de 1989 a 1996 que ens permeten gaudir del talent d'una narradora que observa la realitat del seu voltant per convertir-la en peces de còmic d'una gran sensibilitat.

En aquest volum hi trobam moltes històries que a simple vista no tenen història. Ni comencen ni acaben en el sentit tradicional. En comptes d'això, esdevenen finestres a una realitat més ampla que la que cap en les vinyetes just perquè nosaltres, de puntes, poguem captar-ne un fugaç fragment. I algunes d'elles ens fan entendre que guaitam en un moment anecdòtic.

Totes les històries contingudes en aquest volum són en blanc i negre, gairebé ordenades cronològicament, donant-nos així una informació tangencial: la de l'evolució de les inquietuds i la destresa narrativa de l'autora en un període de tan sols set anys.

Novetats de Panini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

Novetats de Glénat

Pots descarregar el butlletí amb les novetats catalanes i castellanes d'aquí.

Novetats de La Cúpula

Pecados veniales

El sexe és la pràctica animal més imprescindible. Sense ell, en una sola generació es condemnaria l'espècie els membres de la qual no el practicassin. Però en l'espècie humana la funció procreadora és molt minsa. Basta veure la mitjana de fills per dona en els països occidentals per poder arribar a la errònia conclusió que no practicam sexe, si només tengués la funció de perpetuar l'espècie. No és el cas, perquè els homo sapiens, els homo erectus i els homo ludens ens passam la vida intentant tenir el major nombre de relacions sexuals possible. Amb qui sigui i, en molts casos sense importar si és animal, vegetal o mineral. El sexe adopta així un paper molt important en els altres àmbits, privats i públics, de les persones, encara que sigui indirectament. Quantes decisions empresarials, polítiques, econòmiques, educatives, culturals i, sobretot, religioses, s'han pres per influència d'una bona o una mala cardada? La quantitat i la qualitat de l'activitat sexual està directament relacionada amb el grau de frustració conjuntural i estructural dels individus que formam la societat.

És ben curiós com una cosa tan important en general no encaixi bé en els còmics i les pel·lícules. O es converteix en un gènere ginecològic i malabar a parts iguals, o si s'intenta introduir una escena de sexe en un film, sol repetir sempre el mateix esquema, i els personatges tenen una odiosa facilitat per arribar al clímax a l'uníson, en una perfecta sincronia. A més, després, es queden al llit, tapant-se amb el llençol, sense prestar atenció als fluids enganxosos que necessàriament s'han de trobar en qualque part. Tot això acompanyat d'una musiqueta que vol ser seductora o, com a mínim, acompanyar amb els seus compassos el “jas allò que és teu”. Uf, no gràcies.

Sempre hi ha excepcions, i una d'elles és l'àlbum Pecados veniales, d'Arthur de Pins, un autor excepcional en tots els sentits creatius. Per començar, és una obra que vessa sexe per tot, però sense ser porno, ni recórrer als clixés estúpids de productes culturals que volen incloure'l però sense innovar. Està protagonitzada per moltíssimes dones i pocs homes, i aquests són víctimes d'elles, com correspon a tot col·lectiu minoritari. Dit així, podria parèixer que és un còmic sexista, i que les dones surten malparades, però és just a l'inrevés. Els homes queden retratats com a esclaus de la seva sexualitat desenfrenada, i per satisfer-la no n'hi ha d'altra que comptar amb les dones, aquells éssers de naturalesa i pensament críptics, que no necessiten el sexe com ells, tot i que el gaudeixen molt més. Elles ho saben i es dediquen a practicar la crueltat psicològica amb els homoniqueus que van fora corda. Però si només fos així, seria molt fàcil, el clàssic i asimètric dones contra homes. De Pins, en algunes comptades ocasions, deixa que ells se surtin amb la seva, o al manco que així ho creguin, per satisfer el seu ego.

El format elegit per l'autor és el relat curt, que pot ser de tan sols una vinyeta o, màxim, un parell de pàgines. No hi ha cap gag que sigui fluix i n'hi ha un bon grapat que són genials, demostrant un talent fora mida per tractar amb humor un tema com aquest.

Pecados veniales també és excepcional en el plantejament visual. Els dibuixos i el color són gràfics vectorials realitzats a partir de l'original a llapis. No tenc record d'haver vist cap còmic fet amb aquesta tècnica i és sorprenent com de Pins aconsegueix donar vida a uns personatges que, per la seva factura, podrien ser molt freds. Contemplar cada vinyeta, les positures i gestos dels personatges, els escenaris, els objectes, és un plaer gairebé superior a llegir les històries. De Pins és un mestre de les eines informàtiques aplicades al còmic però encara és més docte en la subtilitat gestual, que moltes vegades provoca o accentua el gag guionístic. És un dels grans còmics d'aquest any.

Publicat al dBalears dia 25 de juliol de 2009

Invasion

Tot just acaba d'aparèixer el primer número d'una nova sèrie de còmics de Star Wars. Es titula Invasion i suposa el debut dels yuuzhan vong en còmic. Una espècie d'una galàxia llunyana que arriba a la de Luke per conquerir-la sense escrúpols.

El més interessant és que disposen d'una tecnologia orgànica mai vista, i només la destresa d'un Luke Skywalker madur, ja director de l'acadèmia jedi de Yavin 4, pot intentar fer front a aquesta invasió.

En aquest primer número hi tenim ja molta acció, amb un guió una mica millor que la mitjana en aquesta franquícia i un dibuix fabulós, que fuig dels capricis infogràfics mal duts (com no podria ser d'altra manera tractant-se de Dark Horse).

Esperam el segon número amb impaciència.

Nemo

El capità Nemo és un dels personatges de ficció del segle XIX més famosos. Protagonista de la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí i secundari a L'illa misteriosa, el misteriós príncep hindú geni de la ciència i la tecnologia s'ha convertit en una icona de tot ell que representa Verne, un escriptor molt especial perquè s'avançà dècades a alguns dels invents que al llarg del segle XX s'han anat creant, no tots ells amb finalitats benèvoles, però també avançà algunes temàtiques que durant les quatre primeres dècades del segle XX, així com un format tan interessant com ultratjat: el pulp.

Però més interessant que Nemo és el seu navili submarí Nautilus, nom que manllevà al submarí que Robert Fulton dissenyà entre 1793 i 1797. Els submergibles, fins vuit anys abans de la publicació de 20.000 llegües de viatge submarí, havien estat simples artefactes de fira, però a la guerra civil nord-americana començaren a ser emprats amb finalitats bèl·líques. Verne donà volada a la seva imaginació a l'hora de crear un submarí de pretensions noucentistes, i el convertí en el vehicle que donava la llibertat necessària a Nemo per dur a terme el seu projecte vital; ben curiós, tractant-se d'un submarí, vehicle claustrofòbic per excel·lència.

Brüno és un autor europeu que ha volgut contribuir a l'admiració per l'obra de Verne, i molt especialment per Nemo i el Nautilus, amb un àlbum protagonitzat per una nova versió del personatge i el navili, que segueixen solcant les aigües de tots els mars i oceans fugint de la civilització d'entresegles.

L'autor reinterpreta els elements bàsics de la novel·la original d'una forma molt atractiva, sobretot pel que fa al Nautilus. En les mans de Brüno acaba essent un cilindre amb dues dents esmolades a proa i una gran finestra circular a estribord que il·lumina i dóna vistes a la gran biblioteca a bord, composta pels llibres que Nemo creu imprescindibles. Amb un traç regular i un blanc i negre sense ombres, Brüno ens mostra un fons marí d'una bellesa pura, sense elements superflus; un autèntic paradís natural només interromput pel Nautilus, potencialment mortífer, però amb una capacitat de quedar-se reduït a un element més del paisatge, posant un contrapunt minimalista a l'exhuberància regnant.

Altres elements fascinants són els vaixells de guerra que apareixen, eriçats de canons i amb una panxa ampla que els fa asseure's pesadament a la superfície de l'aigua; o les armes de mà i les muntades, genials simplificacions que agafen l'essència d'una època pretèrita que xoca amb les novetats tecnològiques militars.

L'acabat gràfic és magnífic i demostra les habilitats artístiques de l'autor, capaç de donar profunditat a la immensitat oceànica i a l'interior del submarí sense emprar cap més recurs que una hàbil disposició dels elements per donar tridimensionalitat a un dibuix completament pla. Nemo és un còmic bàsicament visual perquè els diàlegs escassegen. I escassegen perquè no hi ha gairebé ningú que tengui ganes de parlar. El capità, ja ho sabem, és un home de poques paraules; la tripulació no obre la boca gairebé ni tan sols per menjar, i els tres captius parlen cada vegada més poc, a mesura que la tristor els envaeix. És, per tant, un còmic de silencis, tot just interromputs per l'hostilitat del Nautilus i el món de la superfície, en unes esplèndides escenes bèl·liques.

Com no pot ser d'altra forma, un personatge tan independent com el Nemo de Brüno, ha d'acabar d'una forma semblant al de Verne, passant a formar part del medi del qual ha fet la seva llar solitària.

Finalment m'agradaria destacar un altre tret formal que sovint es passa de llarg, però que fa del còmic un art meravellós: la planificació, aquí a base de pàgines quadrades amb dues fileres de vinyetes que en diverses ocasions es veuen rompudes per destacar-ne qualcuna.

Publicat al dBalears dia 18 de juliol de 2009

Eternal Moonwalk

El millor homenatge que podia rebre en Michal Jackson. Tothom hi pot penjar la seva contribució.

IX torneig de Palma de Juego de Tronos LCG

Tota la informació aquí.

El joven Lovecraft 2

Molta gent rellevant ha passat a la posteritat amb alguns elements directament falsos, com el famós epitafi de Groucho Marx, o de dubtosa credibilitat, com el fet que el nostre estimat rei en Jaume va ser concebut legítimament perquè el seu pare creia que barrufava amb una dona que no era la reina; o que, per escollir nom per al fill, va encendre 12 espelmes, una per cada apòstol, i li posà Jaume perquè va ser la candela que va aguantar més. També hi ha biografies desbaratades de l'inici al final, com la de Jesús de Natzaret. Així, per què no inventar-nos directament la biografia d'algú? El rigor històric i vital és potencialment avorrit, i no hi ha res com haver de contar coses d'algú que no coneixem per posar en marxa la imaginació. No es tracta de saber com va ser la vida d'aquella persona, sinó com ens agradaria que hagués estat, sense posar fre als elements més increïbles i fantàstics. Sense por ni manies, com tampoc en tengueren els creadors de les botilades més cruels de les hagiografies.

A Palma tenim un home que ho ha fet, i molt bé que l'hi ha anat. José Oliver és un fan de l'obra de Howard Phillips Lovecraft, i molt especialment dels Mites de Cthulhu, que fa temps li donava voltes a la idea de fer un còmic sobre aquest autor. Lovecraft va viure una infància una mica diferent a la de la resta d'infants de la seva època perquè la seva mare hagués volgut tenir una nina, i per això el vestia amb roba femenina. Alguna cosa li passà pel cap per reinventar el concepte de terror, abocant-lo a la vessant còsmica. Sense ser un escriptor excepcional quant a estil, el seu llegat ha perdurat i influït de forma més sòlida que gran part d'escriptors més prestigiosos. Essent això un esbós mínim d'una vida interessant, Oliver va optar per reinventar-ho tot, fent com si l'escriptor de Providence visqués en un món semblant al nostre a principis de segle XX però poblat pels éssers que posteriorment, d'adult, ambientaren els seus contes.
L'any 2005 Oliver posà fil a l'agulla reclutant l'eivissenc Bartolo Torres, i entre els dos materialitzaren aquest projecte en una desena de tires que el mateix any guanyaren el Premi Art Jove de Còmic. D'aquí a Internet, a un bloc, i del bloc al paper dos anys després. El públic ha respost molt bé i ja tenim tres edicions del primer volum de tires, la seva traducció al català i a l'anglès, i ha aparegut el segon volum.

En aquest segon recopilatori els autors saben que tenen la complicitat del lector, no necessariament culte quant a Mites de Cthulhu. De fet, les referències a elements molt concrets de l'obra de Lovecraft són menys variades i recercades que a l'anterior àlbum. A més, moltes tires estan protagonitzades per altres personatges, com els fantasmes de Baudelaire, Rimbaud o Whitman, ampliant així els marges de maniobra i donant sortida a les inquietuds intel·lectuals dels autors. De forma conscient o no, El Joven Lovecraft va agafant un camí que condueix a la seva emancipació dels límits que podria imposar la contínua referència a la seva obra. A hores d'ara, els personatges es mouen en el seu propi univers, amb uns regles autònomes, la qual cosa demostra que és una obra viva, que evoluciona i que no té el camí marcat.

El guió conjuga molt hàbilment l'humor més fàcil, que sempre funciona, amb innumerables cites cultes, tot això esquitxat amb lleugeres referències a la pròpia obra de Lovecraft. En conjunt, tot i ser completament inventat, ens dóna indicis sobre la possible bogeria que, de gran, va dur a l'escriptor a escriure tants malsons literaris.

El dibuix no ha canviat gaire respecte al primer volum. Ha guanyat en desimboltura i hi ha una major varietat compositiva, amb un creixent protagonisme de detalls en objectes i escenaris. Fidel a l'estil inicial, Torres té més difícil l'evolució perquè el dibuix és el que marca la personalitat visual d'un còmic. El Joven Lovecraft és així, menut, pàl·lid i ingenu, i viu les aventures en un blanc i negre tan sols romput pel color vermell d'alguna peça de roba o de les onomatopeies.

Publicat al dBalears dia 11 de juliol de 2009

Hijo rojo

Als EUA no ho poden evitar: senten una fascinació per l'estètica totalitària, i molt especialment per la soviètica. Ja els agradaria haver dissenyat ells l'AK-47 i haver començat la carrera espacial ells. S'han de conformar fabricant falsificacions del famós fusell rus, però en el terreny de la ficció, hi ha molt de camí per explorar en uns límits tolerables. No és el mateix sentir atracció per l'estètica que per la política.

Fa poc Planeta DeAgostini va treure en un sol volum la darrera aventura ucrònica de Superman. Parteix d'una premisa interessant: la seva càpsula de salvament caigué a l'URSS i, per tant, el primer superheroi és mèrit soviètic, tot i que Kal-El està per damunt de les ideologies i prioritza fer el bé per qualsevol altra qüestió.

L'equip artístic d'aquesta obra ha posat molt esment en fer un producte de qualitat, amb un guió molt encertat, que introdueix un Batman, un Luthor, una Diana de Themyscira, un Brainiac i un Olsen alternatius que funcionen tant o més bé que els originals. No s'acontenta en fer una història espectacular però buida de contingut, sinó que va més enllà del temps fins arribar a les velleses de Kal-El, amb un final que m'encanta.

Per la seva part, el dibuix és immillorable dins aquest gènere. D'un realisme que no defuig de la personalitat, amb un punt caricaturesc en els rostres i d'una llegibilitat absoluta, per molta informació gràfica que hi hagi en una vinyeta.

En resum, una obra autònoma dins la bibliografia del superhome, i que per tant pot gaudir qualsevol persona que, com jo, no sigui fan de les malles de licra.

Presentació de Bacterias i El viaje de Darwin

Novetats de Panini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

Novetats de Planeta DeAgostini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

La gran catástrofe

Seria difícil dir en poques paraules què ha suposat el segle XX per a la Humanitat. En qualsevol cas, s'hauria d'especificar per parts, i advertint que només estam capacitats per veure-ho des d'un punt de vista occidental. Políticament ha suposat la consolidació del fracàs de la diplomàcia; econòmicament, la consolidació de la desigualtat; militarment, la consolidació de la crueltat. Culturalment, ja és una altra cosa. En aquest sentit, ha estat un període de moltes revisions de les creacions culturals del passat i de propostes novedoses. A les arts tradicionals, s'hi han afegit el cinema i el còmic, de repercussió directa sobre la societat inversament proporcional a la seva llibertat intrínseca. Però, per a mi, la gran troballa cultural del segle passat és la cultura pop, que despectivament també se l''anomena "baixa cultura", per oposició a l'"alta cultura" acadèmica i oficial. La cultura pop troba en el segle XX el substrat per créixer i ramificar-se, sovint a pesar dels intents de fer-la poca cosa. El país que lidera la creació cultura pop és els EUA, amb gent que no s'autolimita per coses tan subjectives com el bon gust, el decor o la consonància amb el gloriós passat artístic i cultural, com passa arreu d'Europa.

Una de les manifestacions de cultura pop més interessants és el còmic. Medi de massa condemnat a ser minoritari per prejudicis i interessos. Si la gent no llegeix còmic és perquè aquest no entra en els plans lucratius de les grans corporacions; és curiós, però, veure com aquestes corporacions sí que estan al dia quant a còmic es refereix per robar-li el llenguatge, les idees i els arguments per utilitzar-los impúdicament en altres assumptes, creant sovint productes a partir de còmics que són d'horrorosos per amunt. Exemples? Gairebé qualsevol adaptació cinematogràfica, especialment les de "còmics d'autor".

El còmic segueix el seu camí, al marge d'aquests espolis descarats, per seguir oferint-nos l'oportunitat de ser lliures. Els autors de còmic de superherois són mercenaris, però n'hi ha molts d'altres que creen tebeos dedicant-hi un esforç que mai no es veurà compensat econòmicament. Ho fan perquè volen, i fan el que volen, oferint-nos la seva particular visió del món, i fent-nos reflexionar sobre el present a partir d'episodis del passat.

Un bon exemple és La gran catástrofe, de Paolo Cossi, que ha publicat Ponent Mon. En aquesta obra, l'autor ens fa arribar flaixos d'un episodi històric recent que ha estat silenciat en els llibres d'història: la massacre i deportació massiva que sofriren els armenis per part del govern de l'Imperi otomà durant els primers anys de la Gran Guerra. A principis de segle XX, aquest imperi tenia una presència i interessos a Europa molt evidents, i es va implicar en el primer conflicte mundial al costat del II Imperi alemany i l'Imperi austro-hongarès, per motius molt complexos que no vénen al cas, entre els quals destaquen l'hostilitat mútua amb l'Imperi rus. Turquia aprofità el conflicte per intentar dur a terme el primer genocidi del segle XX: la total desaparició de qualsevol presència i referència al poble armeni. Gairebé ho aconseguí, perquè en un estiu desaparegueren esglésies, ciutats, pobles, homes, dones, infants i adolescents. Els pocs milers de supervivents es dispersaren pel món i avui el món els ignora. Mala sort per a aquestes víctimes i tantes altres: Hitler i el seu holocaust esdevenen l'únic intent de genocidi possible.
Amb un tema com aquest, la història que ens conta Cossi no pot ser gaire amable. Molt hàbilment deixa de banda dos possibles camins: el pedagògic i el pamfletari. No empra ni una vinyeta per explicar-nos el motiu que poden tenir els turcs per cometre aquestes atrocitats, ni tampoc per fer demagògia barata manipulant els sentiments del lector. Un esdeveniment tan puntual com aquest es converteix en paradigma aplicable a qualsevol situació semblant, de qualsevol altra regió i moment. Nosaltres hem tengut el nostre propi intent de genocidi al segle XX, encara que ha estat polític i no ètnic. I els botxins segueixen, cara alta, manipulant la Història i mantenint quotes de poder de certa importància. Aquí i allà.

Publicat al dBalears dia 4 de juliol de 2009

Novetat de Dibbuks

Novetats de Glénat

Pots descarregar el butlletí amb la informació de totes les novetats catalanes i castellanes d'aquí.

Novetat de Dibbuks

Pots veure'n un vídeo promocional aquí i descarregar el dossier d'aquí.

Ken Games

Pocs són els espanyols que poden viure del còmic, i gairebé tots ells han de fer feina per a l'estranger. A Mallorca, tenim un palmesà de 30 anys que treballa per a DC, i un marratxiner d'adopció de poc més de 40 anys que treballa per a Marvel. El mercat ianqui és suculent, tot i que en detriment de la creativitat o, al manco, de la feina d'autor.

L'altre gran mercat és França, el segon país del món quant a normalització del còmic. Diuen que és igualment difícil mantenir-s'hi, sobretot si no ets francòfon. Sigui com sigui, cada vegada són més els autors que proven sort (i alguns d'ells la troben) al país veïnat.

Coneixíem el tàndem Robledo i Toledano del recopilatori Monito cadáver que va treure Diábolo gairebé al principi de la seva vida editorial. Ara ens arriba amb una força tremenda un àlbum a l'estil francès així com toca, el primer d'una sèrie anomenada Ken Games. Pel camí, des d'aquell conjunt d'historietes heterogènies, fins ara, els dos autors han madurat i han sabut adaptar-se als temps que corren, creant una obra guionísticament atrevida i dibuixísticament magnífica. El guió gira al voltant de la mentida com a mecanisme de comunicació social. Els protagonistes són persones que no poden viure de forma sincera, i per això s'envolten de mentides i mitges veritats que converteixen la seva vida en una escenificació. El dibuix destaca per la personalitat que adopta tot i estar ben d'acord amb l'actual línia realista francobelga, tot i que el dibuixant opta per exagerar els trets facials dels personatges, sobretot dels masculins. Normalment no coment el color, però en aquesta ocasió és necessari destacar-lo com a exemple d'excel·lent treball digital.

Al manco es tenen prevists dos àlbums més. Esperem que les vendes acompanyin la qualitat d'aquest treball i poguem gaudir-los ben prest.

El caballero errante

La saga A Song of Ice and Fire de George R. R. Martin és un clar exemple de literatura que guanya legions de lectors i fans pel boca-orella. A Espanya, aquest èxit de vendes, ho treu Gigamesh, la llibreria-editorial de Barcelona especialitzada en ciència ficció i fantasia. Sense la promoció de les grans superfícies i les llibreries generalistes, les edicions espanyoles (butxaca, normal i de luxe) tenen tantes edicions que es fa estrany comprovar que no desperta l'interès dels àvids cercadors de best-sellers per omplir-se les butxaques.

Fa uns anys Devir va treure la minisèrie El caballero errante, basada en un relat curt de Martin que transcorre un segle abans dels esdeveniments inicials de la seva saga-riu. Amb un dibuix correcte però sense xispa, el guió esdevé el protagonista de la minisèrie, centrada en Dunk, un escuder que s'autoproclama cavaller. Un detall anecdòtic que ens permet gaudir dels detalls de les justes medievals, alhora que serveix de pòrtic a la sèrie de novel·les abans esmentades.