Amb Dave McKean la història és el menys important. Il·lustrador pioner en l'ús d'eines informàtiques per aconseguir acabats analògics, la seva obra és tan personal que obre un camí que ell mateix empresona. Imitar-lo és contraproduent perquè ja ha explorat tots els racons del seu estil i els seus deixebles no poden fer res més que quedar-se a mig camí. Això sol passar amb els artistes inconfusibles, que han arribat a tenir una personalitat estilística inequívoca. Richard Corben va rompre el motlle, i per sort no hi ha hagut gairebé ningú que hagi intentat ajuntar els trossos. Dave McKean també l'ha romput, i la seva insistència en els collages digitals fa que qui s'apropi superficialment a la seva obra pugui pensar que és repetitiu.
Neil Gaiman és l'equivalent en escriptura. Guionista també amb una forta personalitat, ha aconseguit traspassar la barrera de la història del còmic amb la guardonada Sandman, una sèrie que demostra que el còmic d'autor també pot ser molt comercial. És un autor que frega els límits entre la consciència i la inconsciència, el món real i el dels somnis. No és d'estranyar que hagi col·laborat estretament amb McKean en nombroses ocasions (Mr. Punch, El día que cambié a mi padre por dos peces de colores, Casos violentos, Coraline, Los lobos de la pared, Orquidea negra o Señal y ruido, el còmic que ens ocupa.
Com massa sovint passa, aquesta novel·la gràfica ens arriba gairebé en retrospectiva. Inicialment plantejada com a un encàrrec editorial de dues pàgines per a una revista, va acabar essent una obra extensa que va aparèixer per primera vegada l'any 1992, tot i que l'edició espanyola, d'Astiberri, conté dues històries mai publicades en àlbum, el pròleg original de Johathan Carroll, un nou pròleg de McKean i el pròleg de Gaiman de l'adaptació radiofònica realitzada l'any 2000.
Però, què té aquesta obra que mereix tants de pròlegs? La resposta és difícil, perquè sovint la qualitat d'una obra i la seva importància mediàtica no són proporcionals. Señal y ruido és un còmic que no encaixa en el perfil de lector de còmic mitjà. És una obra que perfectament podria vendre's en galeries d'art i llibreries generals amb una acurada secció de llibres d'art i de poesia. Faria més planta devora els llibres de les noves tendències artístiques que envoltada de mangues i superherois. No hi ha cap etiqueta que li sigui còmoda perquè és interdisciplinari. Un còmic poètic? Deixem-ho córrer. La seva arquitectura: la història està formada per fragments, les pàgines estan formades per fragments, les vinyetes estan formades per fragments... Si no llegim la contraportada, ens costarà saber quin és l'eix. Les primeres pàgines tenen més o manco la forma que acostumam a cercar en un còmic, tot i que el diàleg és un monòleg fragmentat en petits retalls de paper col·locats sobre les vinyetes. Però ben aviat les pàgines més convencionals s'alternen amb altres que poc tenen del que coneixem com a còmic. McKean ens mostra el seu vessant d'il·lustrador tradicional, molt preciosista i expressiu però sense arribar a la caricatura, i el seu vessant d'explorador, d'aventurer digital i gran coneixedor de les tècniques que les primeres avantguardes explotaren (collage, frottage, fotomuntatge), substituint les estisores i l'adhesiu per els uns i zeros del sistema binari. A vegades és relativament bo de veure la superposició de capes, i és un interessant exercici mental intentar esbrinar com està realitzada tal o qual vinyeta, però en altres ocasions és una tasca estèril.
La història és de plantejament molt senzill. El protagonista és un director de cinema d'autor amb un cert renom que no ha anat a l'uròleg totes les vegades que hi hauria d'haver anat i quan li descobreixen un càncer ja està tan estès que no pot fer altra cosa que contar els pocs mesos que li queden de vida. En comptes d'intentar allargar l'agonia amb teràpies, deixa que la naturalesa segueixi el seu camí i es prepara per morir, deixant com a penyora un darrer guió.
La forma en què ens conten la història Gaiman i McKean és aparentment distant, però aquesta distància ens permet fer-la-nos a mida, no obligant-nos a commoure'ns, a indignar-nos o a divertir-nos. La suggestió permet tot això o res. Està en les nostres mans.
Pareix que ja falta poc per arribar al final de la història que ens conten Brian K. Vaughan, Pia Guerra i els seus col·laboradors a Y, el último hombre. El darrer volum que ha aparegut, titulat Madre patria, ens planteja el que segurament és el pròleg del final. En aquestes altures, el nom de la sèrie ja és completament equívoc, perquè Yorick no és el darrer home que ha quedat a la Terra. Un dels secrets més ben guardats pel guionista (el motiu de la mort de tots els organismes amb el cromosoma Y) es comença a destapar, tot i que jo no posaria la mà al foc perquè aquesta versió sigui la definitiva.
Escrits
