El millor homenatge que podia rebre en Michal Jackson. Tothom hi pot penjar la seva contribució.
14.7.09
Eternal Moonwalk
12.7.09
El joven Lovecraft 2
Molta gent rellevant ha passat a la posteritat amb alguns elements directament falsos, com el famós epitafi de Groucho Marx, o de dubtosa credibilitat, com el fet que el nostre estimat rei en Jaume va ser concebut legítimament perquè el seu pare creia que barrufava amb una dona que no era la reina; o que, per escollir nom per al fill, va encendre 12 espelmes, una per cada apòstol, i li posà Jaume perquè va ser la candela que va aguantar més. També hi ha biografies desbaratades de l'inici al final, com la de Jesús de Natzaret. Així, per què no inventar-nos directament la biografia d'algú? El rigor històric i vital és potencialment avorrit, i no hi ha res com haver de contar coses d'algú que no coneixem per posar en marxa la imaginació. No es tracta de saber com va ser la vida d'aquella persona, sinó com ens agradaria que hagués estat, sense posar fre als elements més increïbles i fantàstics. Sense por ni manies, com tampoc en tengueren els creadors de les botilades més cruels de les hagiografies.
A Palma tenim un home que ho ha fet, i molt bé que l'hi ha anat. José Oliver és un fan de l'obra de Howard Phillips Lovecraft, i molt especialment dels Mites de Cthulhu, que fa temps li donava voltes a la idea de fer un còmic sobre aquest autor. Lovecraft va viure una infància una mica diferent a la de la resta d'infants de la seva època perquè la seva mare hagués volgut tenir una nina, i per això el vestia amb roba femenina. Alguna cosa li passà pel cap per reinventar el concepte de terror, abocant-lo a la vessant còsmica. Sense ser un escriptor excepcional quant a estil, el seu llegat ha perdurat i influït de forma més sòlida que gran part d'escriptors més prestigiosos. Essent això un esbós mínim d'una vida interessant, Oliver va optar per reinventar-ho tot, fent com si l'escriptor de Providence visqués en un món semblant al nostre a principis de segle XX però poblat pels éssers que posteriorment, d'adult, ambientaren els seus contes.
L'any 2005 Oliver posà fil a l'agulla reclutant l'eivissenc Bartolo Torres, i entre els dos materialitzaren aquest projecte en una desena de tires que el mateix any guanyaren el Premi Art Jove de Còmic. D'aquí a Internet, a un bloc, i del bloc al paper dos anys després. El públic ha respost molt bé i ja tenim tres edicions del primer volum de tires, la seva traducció al català i a l'anglès, i ha aparegut el segon volum.
En aquest segon recopilatori els autors saben que tenen la complicitat del lector, no necessariament culte quant a Mites de Cthulhu. De fet, les referències a elements molt concrets de l'obra de Lovecraft són menys variades i recercades que a l'anterior àlbum. A més, moltes tires estan protagonitzades per altres personatges, com els fantasmes de Baudelaire, Rimbaud o Whitman, ampliant així els marges de maniobra i donant sortida a les inquietuds intel·lectuals dels autors. De forma conscient o no, El Joven Lovecraft va agafant un camí que condueix a la seva emancipació dels límits que podria imposar la contínua referència a la seva obra. A hores d'ara, els personatges es mouen en el seu propi univers, amb uns regles autònomes, la qual cosa demostra que és una obra viva, que evoluciona i que no té el camí marcat.
El guió conjuga molt hàbilment l'humor més fàcil, que sempre funciona, amb innumerables cites cultes, tot això esquitxat amb lleugeres referències a la pròpia obra de Lovecraft. En conjunt, tot i ser completament inventat, ens dóna indicis sobre la possible bogeria que, de gran, va dur a l'escriptor a escriure tants malsons literaris.
El dibuix no ha canviat gaire respecte al primer volum. Ha guanyat en desimboltura i hi ha una major varietat compositiva, amb un creixent protagonisme de detalls en objectes i escenaris. Fidel a l'estil inicial, Torres té més difícil l'evolució perquè el dibuix és el que marca la personalitat visual d'un còmic. El Joven Lovecraft és així, menut, pàl·lid i ingenu, i viu les aventures en un blanc i negre tan sols romput pel color vermell d'alguna peça de roba o de les onomatopeies.
Publicat al dBalears dia 11 de juliol de 2009
11.7.09
Hijo rojo
Als EUA no ho poden evitar: senten una fascinació per l'estètica totalitària, i molt especialment per la soviètica. Ja els agradaria haver dissenyat ells l'AK-47 i haver començat la carrera espacial ells. S'han de conformar fabricant falsificacions del famós fusell rus, però en el terreny de la ficció, hi ha molt de camí per explorar en uns límits tolerables. No és el mateix sentir atracció per l'estètica que per la política.
Fa poc Planeta DeAgostini va treure en un sol volum la darrera aventura ucrònica de Superman. Parteix d'una premisa interessant: la seva càpsula de salvament caigué a l'URSS i, per tant, el primer superheroi és mèrit soviètic, tot i que Kal-El està per damunt de les ideologies i prioritza fer el bé per qualsevol altra qüestió.
L'equip artístic d'aquesta obra ha posat molt esment en fer un producte de qualitat, amb un guió molt encertat, que introdueix un Batman, un Luthor, una Diana de Themyscira, un Brainiac i un Olsen alternatius que funcionen tant o més bé que els originals. No s'acontenta en fer una història espectacular però buida de contingut, sinó que va més enllà del temps fins arribar a les velleses de Kal-El, amb un final que m'encanta.
Per la seva part, el dibuix és immillorable dins aquest gènere. D'un realisme que no defuig de la personalitat, amb un punt caricaturesc en els rostres i d'una llegibilitat absoluta, per molta informació gràfica que hi hagi en una vinyeta.
En resum, una obra autònoma dins la bibliografia del superhome, i que per tant pot gaudir qualsevol persona que, com jo, no sigui fan de les malles de licra.
10.7.09
La gran catástrofe
Seria difícil dir en poques paraules què ha suposat el segle XX per a la Humanitat. En qualsevol cas, s'hauria d'especificar per parts, i advertint que només estam capacitats per veure-ho des d'un punt de vista occidental. Políticament ha suposat la consolidació del fracàs de la diplomàcia; econòmicament, la consolidació de la desigualtat; militarment, la consolidació de la crueltat. Culturalment, ja és una altra cosa. En aquest sentit, ha estat un període de moltes revisions de les creacions culturals del passat i de propostes novedoses. A les arts tradicionals, s'hi han afegit el cinema i el còmic, de repercussió directa sobre la societat inversament proporcional a la seva llibertat intrínseca. Però, per a mi, la gran troballa cultural del segle passat és la cultura pop, que despectivament també se l''anomena "baixa cultura", per oposició a l'"alta cultura" acadèmica i oficial. La cultura pop troba en el segle XX el substrat per créixer i ramificar-se, sovint a pesar dels intents de fer-la poca cosa. El país que lidera la creació cultura pop és els EUA, amb gent que no s'autolimita per coses tan subjectives com el bon gust, el decor o la consonància amb el gloriós passat artístic i cultural, com passa arreu d'Europa.
Una de les manifestacions de cultura pop més interessants és el còmic. Medi de massa condemnat a ser minoritari per prejudicis i interessos. Si la gent no llegeix còmic és perquè aquest no entra en els plans lucratius de les grans corporacions; és curiós, però, veure com aquestes corporacions sí que estan al dia quant a còmic es refereix per robar-li el llenguatge, les idees i els arguments per utilitzar-los impúdicament en altres assumptes, creant sovint productes a partir de còmics que són d'horrorosos per amunt. Exemples? Gairebé qualsevol adaptació cinematogràfica, especialment les de "còmics d'autor".
El còmic segueix el seu camí, al marge d'aquests espolis descarats, per seguir oferint-nos l'oportunitat de ser lliures. Els autors de còmic de superherois són mercenaris, però n'hi ha molts d'altres que creen tebeos dedicant-hi un esforç que mai no es veurà compensat econòmicament. Ho fan perquè volen, i fan el que volen, oferint-nos la seva particular visió del món, i fent-nos reflexionar sobre el present a partir d'episodis del passat.
Un bon exemple és La gran catástrofe, de Paolo Cossi, que ha publicat Ponent Mon. En aquesta obra, l'autor ens fa arribar flaixos d'un episodi històric recent que ha estat silenciat en els llibres d'història: la massacre i deportació massiva que sofriren els armenis per part del govern de l'Imperi otomà durant els primers anys de la Gran Guerra. A principis de segle XX, aquest imperi tenia una presència i interessos a Europa molt evidents, i es va implicar en el primer conflicte mundial al costat del II Imperi alemany i l'Imperi austro-hongarès, per motius molt complexos que no vénen al cas, entre els quals destaquen l'hostilitat mútua amb l'Imperi rus. Turquia aprofità el conflicte per intentar dur a terme el primer genocidi del segle XX: la total desaparició de qualsevol presència i referència al poble armeni. Gairebé ho aconseguí, perquè en un estiu desaparegueren esglésies, ciutats, pobles, homes, dones, infants i adolescents. Els pocs milers de supervivents es dispersaren pel món i avui el món els ignora. Mala sort per a aquestes víctimes i tantes altres: Hitler i el seu holocaust esdevenen l'únic intent de genocidi possible.
Amb un tema com aquest, la història que ens conta Cossi no pot ser gaire amable. Molt hàbilment deixa de banda dos possibles camins: el pedagògic i el pamfletari. No empra ni una vinyeta per explicar-nos el motiu que poden tenir els turcs per cometre aquestes atrocitats, ni tampoc per fer demagògia barata manipulant els sentiments del lector. Un esdeveniment tan puntual com aquest es converteix en paradigma aplicable a qualsevol situació semblant, de qualsevol altra regió i moment. Nosaltres hem tengut el nostre propi intent de genocidi al segle XX, encara que ha estat polític i no ètnic. I els botxins segueixen, cara alta, manipulant la Història i mantenint quotes de poder de certa importància. Aquí i allà.
Publicat al dBalears dia 4 de juliol de 2009
7.7.09
5.7.09
Novetats de Glénat
Pots descarregar el butlletí amb la informació de totes les novetats catalanes i castellanes d'aquí.
Ken Games
Pocs són els espanyols que poden viure del còmic, i gairebé tots ells han de fer feina per a l'estranger. A Mallorca, tenim un palmesà de 30 anys que treballa per a DC, i un marratxiner d'adopció de poc més de 40 anys que treballa per a Marvel. El mercat ianqui és suculent, tot i que en detriment de la creativitat o, al manco, de la feina d'autor.
L'altre gran mercat és França, el segon país del món quant a normalització del còmic. Diuen que és igualment difícil mantenir-s'hi, sobretot si no ets francòfon. Sigui com sigui, cada vegada són més els autors que proven sort (i alguns d'ells la troben) al país veïnat.
Coneixíem el tàndem Robledo i Toledano del recopilatori Monito cadáver que va treure Diábolo gairebé al principi de la seva vida editorial. Ara ens arriba amb una força tremenda un àlbum a l'estil francès així com toca, el primer d'una sèrie anomenada Ken Games. Pel camí, des d'aquell conjunt d'historietes heterogènies, fins ara, els dos autors han madurat i han sabut adaptar-se als temps que corren, creant una obra guionísticament atrevida i dibuixísticament magnífica. El guió gira al voltant de la mentida com a mecanisme de comunicació social. Els protagonistes són persones que no poden viure de forma sincera, i per això s'envolten de mentides i mitges veritats que converteixen la seva vida en una escenificació. El dibuix destaca per la personalitat que adopta tot i estar ben d'acord amb l'actual línia realista francobelga, tot i que el dibuixant opta per exagerar els trets facials dels personatges, sobretot dels masculins. Normalment no coment el color, però en aquesta ocasió és necessari destacar-lo com a exemple d'excel·lent treball digital.
Al manco es tenen prevists dos àlbums més. Esperem que les vendes acompanyin la qualitat d'aquest treball i poguem gaudir-los ben prest.
4.7.09
El caballero errante
La saga A Song of Ice and Fire de George R. R. Martin és un clar exemple de literatura que guanya legions de lectors i fans pel boca-orella. A Espanya, aquest èxit de vendes, ho treu Gigamesh, la llibreria-editorial de Barcelona especialitzada en ciència ficció i fantasia. Sense la promoció de les grans superfícies i les llibreries generalistes, les edicions espanyoles (butxaca, normal i de luxe) tenen tantes edicions que es fa estrany comprovar que no desperta l'interès dels àvids cercadors de best-sellers per omplir-se les butxaques.
Fa uns anys Devir va treure la minisèrie El caballero errante, basada en un relat curt de Martin que transcorre un segle abans dels esdeveniments inicials de la seva saga-riu. Amb un dibuix correcte però sense xispa, el guió esdevé el protagonista de la minisèrie, centrada en Dunk, un escuder que s'autoproclama cavaller. Un detall anecdòtic que ens permet gaudir dels detalls de les justes medievals, alhora que serveix de pòrtic a la sèrie de novel·les abans esmentades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
