22/12/2012

No ha arribat la fi del món? Doncs aprofitaré per fer uns canvis

Després de quasi deu anys d'emprar Blogger per comentar les meves lectures i compartir les meves curolles més exportables, ha arribat l'hora de dir-li adéu. M'encanta, però crec que serà molt més pràctic concentrar tots els meus esforços en una sola pàgina. Aquest és el lloc on hi podíeu consultar informació sobre mi i els meus treballs. A partir d'avui mateix també hi trobareu el meu bloc. Us hi espero!

http://jaumesalvailara.com

19/11/2012

Asai Again

Asai Again by Jaume Salvà i Lara
Asai Again, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Vapor, de Max


Avui podríem parlar de temes d'interès general, com per exemple que a l'Espanya neonacionalcatòlica una entrada de fútbol té un 10% d'IVA, mentre que una entrada de teatre en carrega un 21%; que els professors de l'ensenyament públic i els catalans som els culpables de tots els mals del món; que SAR el príncep va donar la mà per error a un indigent que demanava almoïna; que Borja ha arribat a assumir que amb la restauració tròspida de Cecilia els ha tocat la loteria… grans temes que sens dubte donen peu a combats dialèctics carregats d'arguments de pes, però que avui queden reduïts a la més mínima insignificància davant un esdeveniment cultural de primer ordre. Una potencial conmoció que possiblement ha passat desapercebuda.
Una de les editorials més interessants de l'actual panorama comiquer acaba de treure la darrera obra de Francesc Capdevila, Dit així, res. Però podem afegir que de jovenet va escollir un pseudònim amb el qual signar les seves obres i escollí el d'un pintor cabdal per al dadaïsme i el surrealisme; també que amb la seva penúltima obra l'any 2007 va merèixer el primer Premi Nacional de Còmic. Un autor no gaire prolífic, com a autor de còmic, però que sempre crea unes expectatives molts grans quan treu una nova obra. Des dels seus inicis ha tingut una característica que l'ha fet destacar d'entre tants d'altres joves de finals dels anys setanta que escrivien, pintaven, dibuixaven o feien música: el seu afany de no quedar-se incrustat en un estil, un gènere o una temàtica. Començà absorbint l'underground americà però ben haviat enfocà el seu treball cap a Yves Chaland, més en l'aspecte formal que en el temàtic, i durant molt de temps es dedicà a estilitzar el seu traç, cercant l'essència en equilibri amb la màxima expressivitat. Per acabar de polir el seu estil s'endinsà dins el pou de l'escola Bruguera i, amb Vapor, la seva darrera i esperada obra, podem veure que mentre no sabíem res d'ell ha seguit amb les seves excavacions arqueològiques i ha arribat a una veta riquíssima: la dels primitius animadors i humoristes gràfics de la premsa americana dels primers vint anys del segle passat. Amb els anys la seva curiositat s'ha mantingut intacta i la seva genialitat s'ha anat incrementant. A mi Max sempre m'ha agradat més com a dibuixant que com a guionista, possiblement perquè ha dibuixat molt més que no ha fet guions, però els textos sobre els quals treballa tenen una aparent simplicitat que amaga una vivor de caràcter, una capacitat d'observació i de sintetització sanament envejables.
Max es pot permetre fer còmics. Al seu ritme i al seu gust. Obervant les seves il·lustracions, qualsevol, ja siguin infantils o portades de The New Yorker, és fàcil veure que té la sort de gaudir amb la feina que li dóna per viure. Però generalment són feines d'encàrrec. Des de fa ja uns quants lustres, ha espaiat la seva producció de còmics, però sense deixar-la mai. Amb El misterioso sueño del Sr. T començà un nou camí que l'ha dut a on és, i que no hi hauria arribat si no fos un mercenari de les il·lustracions. Max és un geni perquè sap evolucionar sense perdre l'essència que el fa ser únic. És un geni perquè és inconformista, és inquiet, és culte i és un excel·lent narrador, amb un sentit de l'èstètica molt especial.
Vapor va arribar a les llibreries fa poc més d'una setmana, en la seva versió original en castellà i una molt bona traducció al català de Montserrat Terrones. La Cúpula, una vegada més, demostra que no és necessària la subvenció per treure un producte editorial en català, tot i l'evident risc que corre si la gent no sap que ha aparegut i que pot triar entre dues edicions igualment esplèndides.
El McGuffin de l'obra és la fugida de Nicodem de la nostra civilització cap al desert, per emular els antics anacoretes i trobar-se a ell mateix. Una idea com aquesta, en mans de Max, es converteix en una excusa per explorar camins formals que miren alhora cap el futur i cap el passat. Hi ha una evident intenció de trascendència en el guió però al meu entendre el més important és la narració, el llenguatge, la línia, l'economia formal, la suggerència, la subtilitat gestual, sovint aconseguida mitjançant la repetició. Que al final Nicodem aconsegueix trobar el que cerca o, pel contrari, senti que ha de tornar a la civilització no determina que aquest còmic sigui recomanable. És un plaer sensorial absolut perquè, a més del tacte, la vista, l'olfacte i l'oïda, ens estimula l'intel·lecte d'una forma directa.
Hem esperat exactament cinc anys per gaudir de Vapor, però ha valgut la pena.
Publicat originalment al dBalears dia 11 de novembre de 2012
Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics Mallorca.

La familia, de Bastien Vivès


Contràriament al que voldrien els hereus directes del Movimiento Nacional i els seus antecedents, la societat té una tendència natural a avançar cap a un món més just, democràtic i, sobretot, igualitari. Si no hi hagués tants d'entrebancs polítics, religiosos i culturals, ja estaríem en una situació en la qual no ens hauríem d'alegrar que el poder judicial consideri constitucional que dues persones es puguin casar legalment sense importar el sexe de cadascú. Seria un fet normal; magnífic, però normal. A Espanya hi ha hagut massa gent en el poder més preocupada en bombardejar Barcelona una vegada cada cent anys, en prohibir les cultures no castellanes, en promoure l'odi a la diversitat, en despolititzar la gent, en emprar la por per aconseguir els seus propòsits, en negar fins que ha estat impossible l'accés de la dona a la vida pública, en assenyalar l'homosexualitat com a pecat o malaltia mental. En comptes d'una Espanya com a model d'integració i respecte, ens ofereixen una nova versió de l'Una, Grande y Libre.
Durant mil·lenis, aquesta gent no ha hagut de donar cap explicació a la seva forma de pensar imposada damunt el conjunt de la societat. Era així perquè ho deia Déu (poseu-li el nom que vulgueu). Poder temporal i poder espiritual que es donaven la mà en perfecta simbiosi, asseient els seus grossos i tous culs damunt un poble resignat a viure empobrit perquè així ho havia disposat el pla diví. Entre el segle XIX i el XX això començà a canviar però encara tingueren la força suficient per frenar-ho en gran part. De postposar-ho, més que d'exterminar-ho, tot i que aquesta era la intenció. Però la societat avança lentament, com la lava que degota per la falda d'un volcà.
Darrerament han hagut de trobar la forma de raonar el que fins ara eren dogmes polítics i religiosos. Ho hem vist, per exemple, en l'assumpte dels matrimonis. Quan es va fer la llei, pionera al món, va passar una cosa inversemblant: no eren els obrers els qui sortien al carrer a protestar, era la dreta i l'Església Catòlica la que es manifestava. Un fet sense importància però molt il·lustratiu. L'actual president d'Espanya plantejà aquests sòlids arguments: "nosaltres estem a favor de la família de tota la vida, com ha estat sempre". Set anys després, aquest mateix senyor, tot i tenir el poder temporal, ha hagut de cedir per no anar contra la llei. L'Església Catòlica, com que no té responsabilitats polítiques, no ha baixat del carro.
La família de tota la vida, la que és fruit de la unió religiosa entre un home i una dona, no és necessàriament el que voldríem. Que un d'ells tingui un penis i l'altra una vagina no té res a veure amb l'amor, el respecte, l'afecte i l'educació dels infants. Que ho tingui clar tothom però, sobretot, aquella gent que ha renunciat voluntàriament al sexe i a viure en parella.
Bastien Vivès els pot ajudar a entendre que la vida no és monolítica i que hi pot haver famílies "tradicionals" que tenen com a resultat desastres. Diábolo acaba de treure el segon volum de la sèrie La familia en el qual aprofundeix en les complexes relacions entre els diferents membres de la família, sobretot entre el pare i la filla adolescent.
Vivès empra la història curta autoconclusiva per impactar-nos amb uns diàlegs mordaços, que poden parèixer exagerats, incorrectes, incendiaris, que només cerquen la provocació i indignació del lector, però no és així. El que fa és recordar-nos que tot és relatiu, fins i tot els axiomes que els més progressistes tenen establerts al voltant de la família, entesa aquesta com una associació de gent que ha decidit tenir fills amb gent que no ha escollit néixer ni tenir els pares que els han tocat. El missatge no va dirigit als ultraconservadors, ja que la cruesa del diàleg els impediria veure què s'hi amaga darrere. Va dirigit a les persones modernes, les que es pensen tenir un cert grau de complicitat amb els seus fills, una il·lustració suficient per fer front a qualsevol pregunta que els faci la seva descendència, així com tots els problemes que sorgeixin de la distància generacional.
Llegint les històries incloses en aquest volum, no podem seguir pensant que ho tenim tot controlat. Els nostres infants viuen gran part del seu temps convivint amb altra gent que procedeix de cultures i incultures diferents a les nostres, que tenen uns altres valors o que, directament, no en tenen. A l'escola, al parc, a judo i a catequesi senten i veuen coses que els criden l'atenció. Si tenim una molt bona relació amb ells, no s'ho callen, sinó que ens duen a damunt la taula del menjador qüestions com "Papà, què és una fel·lació?". La gràcia d'aquest còmic és desenvolupar una conversa distesa i explicativa a partir d'alguna inquietud que té el pare o un dels seus fills. Són dos, un infant d'uns deu anys i una adolescent d'uns quinze. Vivès, així, aprofita per recordar-nos també que, tanmateix, no és el mateix un fill que una filla, a l'hora de preocupar-se o d'enfocar les respostes.
Publicat originalment al dBalears dia 18 de novembre de 2012
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics Mallorca.