Vapor, de Max

Avui podríem parlar de temes d'interès general, com per exemple que a l'Espanya neonacionalcatòlica una entrada de fútbol té un 10% d'IVA, mentre que una entrada de teatre en carrega un 21%; que els professors de l'ensenyament públic i els catalans som els culpables de tots els mals del món; que SAR el príncep va donar la mà per error a un indigent que demanava almoïna; que Borja ha arribat a assumir que amb la restauració tròspida de Cecilia els ha tocat la loteria… grans temes que sens dubte donen peu a combats dialèctics carregats d'arguments de pes, però que avui queden reduïts a la més mínima insignificància davant un esdeveniment cultural de primer ordre. Una potencial conmoció que possiblement ha passat desapercebuda.

Una de les editorials més interessants de l'actual panorama comiquer acaba de treure la darrera obra de Francesc Capdevila, Dit així, res. Però podem afegir que de jovenet va escollir un pseudònim amb el qual signar les seves obres i escollí el d'un pintor cabdal per al dadaïsme i el surrealisme; també que amb la seva penúltima obra l'any 2007 va merèixer el primer Premi Nacional de Còmic. Un autor no gaire prolífic, com a autor de còmic, però que sempre crea unes expectatives molts grans quan treu una nova obra. Des dels seus inicis ha tingut una característica que l'ha fet destacar d'entre tants d'altres joves de finals dels anys setanta que escrivien, pintaven, dibuixaven o feien música: el seu afany de no quedar-se incrustat en un estil, un gènere o una temàtica. Començà absorbint l'underground americà però ben haviat enfocà el seu treball cap a Yves Chaland, més en l'aspecte formal que en el temàtic, i durant molt de temps es dedicà a estilitzar el seu traç, cercant l'essència en equilibri amb la màxima expressivitat. Per acabar de polir el seu estil s'endinsà dins el pou de l'escola Bruguera i, amb Vapor, la seva darrera i esperada obra, podem veure que mentre no sabíem res d'ell ha seguit amb les seves excavacions arqueològiques i ha arribat a una veta riquíssima: la dels primitius animadors i humoristes gràfics de la premsa americana dels primers vint anys del segle passat. Amb els anys la seva curiositat s'ha mantingut intacta i la seva genialitat s'ha anat incrementant. A mi Max sempre m'ha agradat més com a dibuixant que com a guionista, possiblement perquè ha dibuixat molt més que no ha fet guions, però els textos sobre els quals treballa tenen una aparent simplicitat que amaga una vivor de caràcter, una capacitat d'observació i de sintetització sanament envejables.

Max es pot permetre fer còmics. Al seu ritme i al seu gust. Obervant les seves il·lustracions, qualsevol, ja siguin infantils o portades de The New Yorker, és fàcil veure que té la sort de gaudir amb la feina que li dóna per viure. Però generalment són feines d'encàrrec. Des de fa ja uns quants lustres, ha espaiat la seva producció de còmics, però sense deixar-la mai. Amb El misterioso sueño del Sr. T començà un nou camí que l'ha dut a on és, i que no hi hauria arribat si no fos un mercenari de les il·lustracions. Max és un geni perquè sap evolucionar sense perdre l'essència que el fa ser únic. És un geni perquè és inconformista, és inquiet, és culte i és un excel·lent narrador, amb un sentit de l'èstètica molt especial.

Vapor va arribar a les llibreries fa poc més d'una setmana, en la seva versió original en castellà i una molt bona traducció al català de Montserrat Terrones. La Cúpula, una vegada més, demostra que no és necessària la subvenció per treure un producte editorial en català, tot i l'evident risc que corre si la gent no sap que ha aparegut i que pot triar entre dues edicions igualment esplèndides.

El McGuffin de l'obra és la fugida de Nicodem de la nostra civilització cap al desert, per emular els antics anacoretes i trobar-se a ell mateix. Una idea com aquesta, en mans de Max, es converteix en una excusa per explorar camins formals que miren alhora cap el futur i cap el passat. Hi ha una evident intenció de trascendència en el guió però al meu entendre el més important és la narració, el llenguatge, la línia, l'economia formal, la suggerència, la subtilitat gestual, sovint aconseguida mitjançant la repetició. Que al final Nicodem aconsegueix trobar el que cerca o, pel contrari, senti que ha de tornar a la civilització no determina que aquest còmic sigui recomanable. És un plaer sensorial absolut perquè, a més del tacte, la vista, l'olfacte i l'oïda, ens estimula l'intel·lecte d'una forma directa.

Hem esperat exactament cinc anys per gaudir de Vapor, però ha valgut la pena.

Publicat originalment al dBalears dia 11 de novembre de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics Mallorca.