19 de nov. 2012

La familia, de Bastien Vivès


Contràriament al que voldrien els hereus directes del Movimiento Nacional i els seus antecedents, la societat té una tendència natural a avançar cap a un món més just, democràtic i, sobretot, igualitari. Si no hi hagués tants d'entrebancs polítics, religiosos i culturals, ja estaríem en una situació en la qual no ens hauríem d'alegrar que el poder judicial consideri constitucional que dues persones es puguin casar legalment sense importar el sexe de cadascú. Seria un fet normal; magnífic, però normal. A Espanya hi ha hagut massa gent en el poder més preocupada en bombardejar Barcelona una vegada cada cent anys, en prohibir les cultures no castellanes, en promoure l'odi a la diversitat, en despolititzar la gent, en emprar la por per aconseguir els seus propòsits, en negar fins que ha estat impossible l'accés de la dona a la vida pública, en assenyalar l'homosexualitat com a pecat o malaltia mental. En comptes d'una Espanya com a model d'integració i respecte, ens ofereixen una nova versió de l'Una, Grande y Libre.
Durant mil·lenis, aquesta gent no ha hagut de donar cap explicació a la seva forma de pensar imposada damunt el conjunt de la societat. Era així perquè ho deia Déu (poseu-li el nom que vulgueu). Poder temporal i poder espiritual que es donaven la mà en perfecta simbiosi, asseient els seus grossos i tous culs damunt un poble resignat a viure empobrit perquè així ho havia disposat el pla diví. Entre el segle XIX i el XX això començà a canviar però encara tingueren la força suficient per frenar-ho en gran part. De postposar-ho, més que d'exterminar-ho, tot i que aquesta era la intenció. Però la societat avança lentament, com la lava que degota per la falda d'un volcà.
Darrerament han hagut de trobar la forma de raonar el que fins ara eren dogmes polítics i religiosos. Ho hem vist, per exemple, en l'assumpte dels matrimonis. Quan es va fer la llei, pionera al món, va passar una cosa inversemblant: no eren els obrers els qui sortien al carrer a protestar, era la dreta i l'Església Catòlica la que es manifestava. Un fet sense importància però molt il·lustratiu. L'actual president d'Espanya plantejà aquests sòlids arguments: "nosaltres estem a favor de la família de tota la vida, com ha estat sempre". Set anys després, aquest mateix senyor, tot i tenir el poder temporal, ha hagut de cedir per no anar contra la llei. L'Església Catòlica, com que no té responsabilitats polítiques, no ha baixat del carro.
La família de tota la vida, la que és fruit de la unió religiosa entre un home i una dona, no és necessàriament el que voldríem. Que un d'ells tingui un penis i l'altra una vagina no té res a veure amb l'amor, el respecte, l'afecte i l'educació dels infants. Que ho tingui clar tothom però, sobretot, aquella gent que ha renunciat voluntàriament al sexe i a viure en parella.
Bastien Vivès els pot ajudar a entendre que la vida no és monolítica i que hi pot haver famílies "tradicionals" que tenen com a resultat desastres. Diábolo acaba de treure el segon volum de la sèrie La familia en el qual aprofundeix en les complexes relacions entre els diferents membres de la família, sobretot entre el pare i la filla adolescent.
Vivès empra la història curta autoconclusiva per impactar-nos amb uns diàlegs mordaços, que poden parèixer exagerats, incorrectes, incendiaris, que només cerquen la provocació i indignació del lector, però no és així. El que fa és recordar-nos que tot és relatiu, fins i tot els axiomes que els més progressistes tenen establerts al voltant de la família, entesa aquesta com una associació de gent que ha decidit tenir fills amb gent que no ha escollit néixer ni tenir els pares que els han tocat. El missatge no va dirigit als ultraconservadors, ja que la cruesa del diàleg els impediria veure què s'hi amaga darrere. Va dirigit a les persones modernes, les que es pensen tenir un cert grau de complicitat amb els seus fills, una il·lustració suficient per fer front a qualsevol pregunta que els faci la seva descendència, així com tots els problemes que sorgeixin de la distància generacional.
Llegint les històries incloses en aquest volum, no podem seguir pensant que ho tenim tot controlat. Els nostres infants viuen gran part del seu temps convivint amb altra gent que procedeix de cultures i incultures diferents a les nostres, que tenen uns altres valors o que, directament, no en tenen. A l'escola, al parc, a judo i a catequesi senten i veuen coses que els criden l'atenció. Si tenim una molt bona relació amb ells, no s'ho callen, sinó que ens duen a damunt la taula del menjador qüestions com "Papà, què és una fel·lació?". La gràcia d'aquest còmic és desenvolupar una conversa distesa i explicativa a partir d'alguna inquietud que té el pare o un dels seus fills. Són dos, un infant d'uns deu anys i una adolescent d'uns quinze. Vivès, així, aprofita per recordar-nos també que, tanmateix, no és el mateix un fill que una filla, a l'hora de preocupar-se o d'enfocar les respostes.
Publicat originalment al dBalears dia 18 de novembre de 2012
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics Mallorca.

Cap comentari: