Nemo

El capità Nemo és un dels personatges de ficció del segle XIX més famosos. Protagonista de la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí i secundari a L'illa misteriosa, el misteriós príncep hindú geni de la ciència i la tecnologia s'ha convertit en una icona de tot ell que representa Verne, un escriptor molt especial perquè s'avançà dècades a alguns dels invents que al llarg del segle XX s'han anat creant, no tots ells amb finalitats benèvoles, però també avançà algunes temàtiques que durant les quatre primeres dècades del segle XX, així com un format tan interessant com ultratjat: el pulp.

Però més interessant que Nemo és el seu navili submarí Nautilus, nom que manllevà al submarí que Robert Fulton dissenyà entre 1793 i 1797. Els submergibles, fins vuit anys abans de la publicació de 20.000 llegües de viatge submarí, havien estat simples artefactes de fira, però a la guerra civil nord-americana començaren a ser emprats amb finalitats bèl·líques. Verne donà volada a la seva imaginació a l'hora de crear un submarí de pretensions noucentistes, i el convertí en el vehicle que donava la llibertat necessària a Nemo per dur a terme el seu projecte vital; ben curiós, tractant-se d'un submarí, vehicle claustrofòbic per excel·lència.

Brüno és un autor europeu que ha volgut contribuir a l'admiració per l'obra de Verne, i molt especialment per Nemo i el Nautilus, amb un àlbum protagonitzat per una nova versió del personatge i el navili, que segueixen solcant les aigües de tots els mars i oceans fugint de la civilització d'entresegles.

L'autor reinterpreta els elements bàsics de la novel·la original d'una forma molt atractiva, sobretot pel que fa al Nautilus. En les mans de Brüno acaba essent un cilindre amb dues dents esmolades a proa i una gran finestra circular a estribord que il·lumina i dóna vistes a la gran biblioteca a bord, composta pels llibres que Nemo creu imprescindibles. Amb un traç regular i un blanc i negre sense ombres, Brüno ens mostra un fons marí d'una bellesa pura, sense elements superflus; un autèntic paradís natural només interromput pel Nautilus, potencialment mortífer, però amb una capacitat de quedar-se reduït a un element més del paisatge, posant un contrapunt minimalista a l'exhuberància regnant.

Altres elements fascinants són els vaixells de guerra que apareixen, eriçats de canons i amb una panxa ampla que els fa asseure's pesadament a la superfície de l'aigua; o les armes de mà i les muntades, genials simplificacions que agafen l'essència d'una època pretèrita que xoca amb les novetats tecnològiques militars.

L'acabat gràfic és magnífic i demostra les habilitats artístiques de l'autor, capaç de donar profunditat a la immensitat oceànica i a l'interior del submarí sense emprar cap més recurs que una hàbil disposició dels elements per donar tridimensionalitat a un dibuix completament pla. Nemo és un còmic bàsicament visual perquè els diàlegs escassegen. I escassegen perquè no hi ha gairebé ningú que tengui ganes de parlar. El capità, ja ho sabem, és un home de poques paraules; la tripulació no obre la boca gairebé ni tan sols per menjar, i els tres captius parlen cada vegada més poc, a mesura que la tristor els envaeix. És, per tant, un còmic de silencis, tot just interromputs per l'hostilitat del Nautilus i el món de la superfície, en unes esplèndides escenes bèl·liques.

Com no pot ser d'altra forma, un personatge tan independent com el Nemo de Brüno, ha d'acabar d'una forma semblant al de Verne, passant a formar part del medi del qual ha fet la seva llar solitària.

Finalment m'agradaria destacar un altre tret formal que sovint es passa de llarg, però que fa del còmic un art meravellós: la planificació, aquí a base de pàgines quadrades amb dues fileres de vinyetes que en diverses ocasions es veuen rompudes per destacar-ne qualcuna.

Publicat al dBalears dia 18 de juliol de 2009