A Palma tenim un home que ho ha fet, i molt bé que l'hi ha anat. José Oliver és un fan de l'obra de Howard Phillips Lovecraft, i molt especialment dels Mites de Cthulhu, que fa temps li donava voltes a la idea de fer un còmic sobre aquest autor. Lovecraft va viure una infància una mica diferent a la de la resta d'infants de la seva època perquè la seva mare hagués volgut tenir una nina, i per això el vestia amb roba femenina. Alguna cosa li passà pel cap per reinventar el concepte de terror, abocant-lo a la vessant còsmica. Sense ser un escriptor excepcional quant a estil, el seu llegat ha perdurat i influït de forma més sòlida que gran part d'escriptors més prestigiosos. Essent això un esbós mínim d'una vida interessant, Oliver va optar per reinventar-ho tot, fent com si l'escriptor de Providence visqués en un món semblant al nostre a principis de segle XX però poblat pels éssers que posteriorment, d'adult, ambientaren els seus contes.
L'any 2005 Oliver posà fil a l'agulla reclutant l'eivissenc Bartolo Torres, i entre els dos materialitzaren aquest projecte en una desena de tires que el mateix any guanyaren el Premi Art Jove de Còmic. D'aquí a Internet, a un bloc, i del bloc al paper dos anys després. El públic ha respost molt bé i ja tenim tres edicions del primer volum de tires, la seva traducció al català i a l'anglès, i ha aparegut el segon volum.
En aquest segon recopilatori els autors saben que tenen la complicitat del lector, no necessariament culte quant a Mites de Cthulhu. De fet, les referències a elements molt concrets de l'obra de Lovecraft són menys variades i recercades que a l'anterior àlbum. A més, moltes tires estan protagonitzades per altres personatges, com els fantasmes de Baudelaire, Rimbaud o Whitman, ampliant així els marges de maniobra i donant sortida a les inquietuds intel·lectuals dels autors. De forma conscient o no, El Joven Lovecraft va agafant un camí que condueix a la seva emancipació dels límits que podria imposar la contínua referència a la seva obra. A hores d'ara, els personatges es mouen en el seu propi univers, amb uns regles autònomes, la qual cosa demostra que és una obra viva, que evoluciona i que no té el camí marcat.
El guió conjuga molt hàbilment l'humor més fàcil, que sempre funciona, amb innumerables cites cultes, tot això esquitxat amb lleugeres referències a la pròpia obra de Lovecraft. En conjunt, tot i ser completament inventat, ens dóna indicis sobre la possible bogeria que, de gran, va dur a l'escriptor a escriure tants malsons literaris.
El dibuix no ha canviat gaire respecte al primer volum. Ha guanyat en desimboltura i hi ha una major varietat compositiva, amb un creixent protagonisme de detalls en objectes i escenaris. Fidel a l'estil inicial, Torres té més difícil l'evolució perquè el dibuix és el que marca la personalitat visual d'un còmic. El Joven Lovecraft és així, menut, pàl·lid i ingenu, i viu les aventures en un blanc i negre tan sols romput pel color vermell d'alguna peça de roba o de les onomatopeies.
Publicat al dBalears dia 11 de juliol de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada