Pecados veniales

El sexe és la pràctica animal més imprescindible. Sense ell, en una sola generació es condemnaria l'espècie els membres de la qual no el practicassin. Però en l'espècie humana la funció procreadora és molt minsa. Basta veure la mitjana de fills per dona en els països occidentals per poder arribar a la errònia conclusió que no practicam sexe, si només tengués la funció de perpetuar l'espècie. No és el cas, perquè els homo sapiens, els homo erectus i els homo ludens ens passam la vida intentant tenir el major nombre de relacions sexuals possible. Amb qui sigui i, en molts casos sense importar si és animal, vegetal o mineral. El sexe adopta així un paper molt important en els altres àmbits, privats i públics, de les persones, encara que sigui indirectament. Quantes decisions empresarials, polítiques, econòmiques, educatives, culturals i, sobretot, religioses, s'han pres per influència d'una bona o una mala cardada? La quantitat i la qualitat de l'activitat sexual està directament relacionada amb el grau de frustració conjuntural i estructural dels individus que formam la societat.

És ben curiós com una cosa tan important en general no encaixi bé en els còmics i les pel·lícules. O es converteix en un gènere ginecològic i malabar a parts iguals, o si s'intenta introduir una escena de sexe en un film, sol repetir sempre el mateix esquema, i els personatges tenen una odiosa facilitat per arribar al clímax a l'uníson, en una perfecta sincronia. A més, després, es queden al llit, tapant-se amb el llençol, sense prestar atenció als fluids enganxosos que necessàriament s'han de trobar en qualque part. Tot això acompanyat d'una musiqueta que vol ser seductora o, com a mínim, acompanyar amb els seus compassos el “jas allò que és teu”. Uf, no gràcies.

Sempre hi ha excepcions, i una d'elles és l'àlbum Pecados veniales, d'Arthur de Pins, un autor excepcional en tots els sentits creatius. Per començar, és una obra que vessa sexe per tot, però sense ser porno, ni recórrer als clixés estúpids de productes culturals que volen incloure'l però sense innovar. Està protagonitzada per moltíssimes dones i pocs homes, i aquests són víctimes d'elles, com correspon a tot col·lectiu minoritari. Dit així, podria parèixer que és un còmic sexista, i que les dones surten malparades, però és just a l'inrevés. Els homes queden retratats com a esclaus de la seva sexualitat desenfrenada, i per satisfer-la no n'hi ha d'altra que comptar amb les dones, aquells éssers de naturalesa i pensament críptics, que no necessiten el sexe com ells, tot i que el gaudeixen molt més. Elles ho saben i es dediquen a practicar la crueltat psicològica amb els homoniqueus que van fora corda. Però si només fos així, seria molt fàcil, el clàssic i asimètric dones contra homes. De Pins, en algunes comptades ocasions, deixa que ells se surtin amb la seva, o al manco que així ho creguin, per satisfer el seu ego.

El format elegit per l'autor és el relat curt, que pot ser de tan sols una vinyeta o, màxim, un parell de pàgines. No hi ha cap gag que sigui fluix i n'hi ha un bon grapat que són genials, demostrant un talent fora mida per tractar amb humor un tema com aquest.

Pecados veniales també és excepcional en el plantejament visual. Els dibuixos i el color són gràfics vectorials realitzats a partir de l'original a llapis. No tenc record d'haver vist cap còmic fet amb aquesta tècnica i és sorprenent com de Pins aconsegueix donar vida a uns personatges que, per la seva factura, podrien ser molt freds. Contemplar cada vinyeta, les positures i gestos dels personatges, els escenaris, els objectes, és un plaer gairebé superior a llegir les històries. De Pins és un mestre de les eines informàtiques aplicades al còmic però encara és més docte en la subtilitat gestual, que moltes vegades provoca o accentua el gag guionístic. És un dels grans còmics d'aquest any.

Publicat al dBalears dia 25 de juliol de 2009