No descobrirem un secret d'estat si afirmam que Ramón Boldú és un pocavergonya. Avui dia costa trobar persones tan desinhibides com ell a Espanya sense que la seva actitud respongui a una estudiada imatge per viure de dir i fer beneitures. Ell és així, i a més ho és al marge dels canals tradicionals que permeten ser-ho a una minoria d'espabilats. Veterà de l'època de les revistes de pèl, s'enorgulleix del seu passat i planta cara al present sense pèls a la llengua (bé, al llapis en aquest cas), oferint-nos la seva particular interpretació de la seva biografia, plena de situacions delirants, la gran majoria de les quals al voltant del sexe desenfrenat, compulsiu i gairebé malaltís.A més de ser segurament el contador d'anècdotes verdes més prolífic del còmic espanyol (i podria presentar-se al mateix concurs que Robert Crumb, amb possibilitats reals de guanyar-lo), Boldú és també un mestre de l'humor. Sap contar les anècdotes per transmetre'ns sensacions que fugen del que és habitual en un còmic. El missatge és molt clar: m'ho he passat bé i m'encanta ser com som. És per tant un narcisista que ens refrega per la cara una vida que, com a mínim, ha estat entretenguda i plena de moments esperpèntics i gloriosos a parts iguals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada