Dossier Team Medial Dragon

Pots descarregar el dossier d'aquí.

Entrevista a l'autor de Gantz

La pots descarregar d'aquí.

Fills dels 80

Fills dels 80 és una obra que ens convida a reflexionar sobre tota una generació (a qui l'autor anomena "la generació bombolla") que va néixer en democràcia i que va patir les conseqüències d'una permissivitat molt gran. Ara, aquesta ge

nt ja és adulta, i li passa una cosa semblant a les generacions franquistes: el món real i el món que aprengueren d'infants no té res a veure. Com si fossin planetes diferents.

Amb un humor àcid i un estil gràfic molt encertat, Aleix Saló fa un assaig en còmic d'alguns trets característics de la generació a la qual pertany. És, per tant, un material que coneix de primera mà, que ha patit i pateix, i li dóna un format molt agradable i clar de llegir. El llibre està dividit en capítols (educació, cultura popular, drogues, habitatge, món laboral, revolució...), i aquests estan estructurats en gags que solen activar-se per oposició entre abans i després o entre teoria i pràctica.

Saló no és només un gran observador, un gran disseccionador, un gran divulgador, sinó que també és un molt bon dissenyador, perquè l'obra en si es pot contemplar i veure la feinada (fruit d'un esforç titànic o d'un talent innat, no ho sé) de planificar estèticament el contingut. Tot això amb només 26 anys!

Disciple of Ragnos

Ens arriba la 11a imatge prèvia de Jedy Academy.

Font: Wizards of the Coast

Ha mort Michael Jackson

Font: El País

Heavy Clone Trooper

Avui mateix Wizards of the Coast ens ensenya una nova imatge prèvia de Jedy Academy.

Font: Wizards of the Coast

Prèvies de Jedi Academy

A punt de sortir la darrera expansió de Star Wars Miniatures, Jedi Academy, aquí tenim les imatges prèvies d'unes quantes miniatures.

Font: Wizards of the Coast

BSG: The Plan

El canal SciFi ha llançat el tràiler de la pel·lícula Battlestar Galactica: The Plan, dirigida per Edward James Olmos (qui fa de Will Adama) i que s'estrenarà per la tardor. Els esdeveniments tenen lloc en els 281 dies després de la caiguda de Caprica.

Font: Zonafandom

Més imatges de Kings of the Sea

Font: Fantasy Flight Games

Freddie y yo

Pot ser algú trobi que coment massa còmics autobiogràfics (no meus, sinó dels seus autors), però com que al Noullunari escric sempre sobre allò que m'agrada, sense altra motivació a priori (i ho demostra el fet que ho faci en català, delimitant perillosament el meu marge de maniobra), no ha d'estranyar.

La Cúpula està gairebé especialitzada en aquests tipus d'obra. I no hi ha res millor que llegir-ne moltes per veure que fins i tot aquí també es compleix allò de "tants de caps, tants de barrets". N'hi ha de tot tipus, unes més gics que altres, però amb un nexe en comú: el contar coses del propi autor.

Que m'agradi tant aquest gènere demostra que don prioritat a com està contada una història per sobre del què conta (per això la meva obra impresa preferida és i serà Watchmen, essent com som el president del club d'antifans dels superherois).

Un altre exemple és Freddie y yo, una espècie de dissertació autobiogràfica de Mike Dawson, un autor marcat (positivament) per la música de Queen al llarg de la seva infància i adolescència. I això ens conta aquí: anècdotes de diferents moments de la seva vida cosides pel llegat del grup de Mercury.

A mi m'agrada Queen, però no hagués dit mai que tant com per passar-me 300 pàgines sobre un paio que no toca de peus a terra per aquest grup. I així ha estat, perquè Dawson, gairebé enganyant-nos amb un dibuix a simple vista poc acurat i un pèl naïf, aconsegueix materialitzar la complexitat de la seva relació amb una cosa tan abstracta com la música. Juga al seu favor que és un grup prou conegut de tothom, però no s'ho posa fàcil, i fuig d'una història linial per endinsar-se en les corbes perilloses del flash-back. El resultat? Excel·lent.

VIII torneig de Juego de Tronos LCG

Tota la informació aquí.

Coches abandonados

No hi ha dubte que aquesta és una portada molt atractiva. Ens remet a una altra època, fa quatre o cinc dècades, amb un home no gaire feliç (o potser només preocupat), que condueix solitàriament per la nit.

Aquest és el pòrtic d'un recopilatori d'històries curtes de Tim Lane, un autor a qui no coneixia. Per les pàgines de Coches abandonados hi desfila un catàleg de perdedors automarginats, que poden exemplificar algunes de les conseqüències de la vida urbana i postindustrial. És molt bo de fer quedar desubicat, amb una vida buida, sense sentit, essent poca cosa més que una ombra a qui ningú veu. La diferència està en com reaccionen les persones davant aquesta tendència. Els personatges de Lane no tenen sort, però nosaltres sí, perquè gràcies a ells i al seu sufriment podem gaudir d'una narració inquietant, molt ben conduïda, que conjuga un guió esquitxat de gènere negre amb un dibuix que oscil·la entre l'underground i l'estil independent com el de Clowes i Burn.

La Cúpula ens ofereix una edició molt acurada, que fa goig i desprèn una olor de tinta que acompanya. No vos entreteniu a olorar els llibres nous?

Planeta DeAgostini presenta Gaku

Pots descarregar el dossier amb tota la informació d'aquí.

Novetat de Ponent Mon

Glénat rellança 4 sèries

Són les següents: Say Hello to Black Jack, Yami No Matsuei, Bronze i Subaru. Pots descarregar-te la informació d'aquí.

Novetats de Panini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

Novetats de Glénat

Pots desgarregar el butlletí amb tota la informació d'aquí. En destaquen les següents.

Dimas

Una de les coses que més admir dels EUA (amb una mica d'enveja i tot) és la seva capacitat de desinhibició alhora de crear productes culturals. A Europa, sobretot la meridional, el pes de la història, de la tradició, de la religió, de la por a ser diferents, ens ha frenat la normal evolució d'una societat que tecnològicament està tan avançada. Ara hi hem d'afegir, per acabar-ho d'arreglar, aquesta malaltissa obsessió per mantenir la fesomia de les ciutats, evitant a tota costa que segueixi essent un reflex del conjunt de la seva història: es poden esbucar cases però s'ha de conservar la seva façana les faroles han de parèixer antigues es destrueix un pont que havia perdut la seva funció per a continuació reproduir-lo gairebé exactament així com estava (ah, no, quin desastre! sacrilegi! l'han reconstruït amb un desplaçament de deu centímetres!); si algú que té gust vol fer-se una casa al camp que no sigui un catàleg de despropòsits arquitectònics coronats per teula àrab, s'ha de pegar un cop a les barres perquè hi ha una llei que prohibeix els elements que estiguin en asintonia amb l'entorn i amb l'"arquitectura tradicional". En cultura impresa, centrant-nos al nostre territori més immediat, hi trobam la repetició d'aquest mateix esquema: pareix que no podem fer altra cosa que parlar de nosaltres mateixos, de la nostra essència, de les nostres arrels, a ser possible subvencionats per no haver-nos d'enfrontar a la dura realitat, que no és altra que la falta d'interès per part del públic.

Què pot haver passat per a què això sigui així? Ara les principals causes són la pròpia inèrcia generada durant la primera meitat del segle XX, amb una Europa repressora de la modernitat i uns EUA que volien deixar la barbàrie (una vegada massacrats els amerindis) i que rebien amb els braços oberts tots els artistes, científics, cineastes, arquitectes i escriptors que escapaven de l'Europa de les tenebres.

Evidentment tot això és una generalització massa vasta, i hi ha de tot per tot, però el que vull destacar és que només una total falta de prejudicis permet la creativitat tan gran que existeix a l'altra banda de l'Atlàntic, on no tenen cap problema en posar en el mateix nivell l'alta i la baixa cultura (i revestir aquesta darrera amb una aparença d'alta). Evidentment el que creen sempre és a partir de coses ja existents, i que moltes d'elles són d'origen europeu, però no hi ha res que els freni. De moment, ells van davant i nosaltres, o anam darrere o senzillament no anam a enlloc.

A Espanya hi ha alguns autors de còmic que fan el procés invers: s'inspiren en l'essència americana (mescla de moltes essències, amb un fort component europeu), però no ho converteixen en una buida imitació de l'embolcall, sinó que ho adapten a les particularitats del país. Sort hi ha, en aquest sentit, que de poc ençà tenim una composició social homologable en heterogeneïtat, i en problemes, al país de les barres i les estrelles.

Un d'ells és el guionista Andreu Martín, qui, després d'un temps allunyat de la primera fila, torna signant Dimas, publicat per Astiberri, una història de gènere negre ambientada en la Barcelona actual. El protagonista és un home de passat reprovable que intenta tornar a començar, però es veu involucrat en una trama de tràfic de prostitutes russes. Martín adapta un format americà a la realitat que podem trobar en la ciutat catalana (i segurament en qualsevol altra), adoptant com a propi allò que admir més d'un autor: l'assoliment d'un grau de llibertat creativa tan gran que no s'enganxa a cap del romeguers que es pot trobar per aquí.

El dibuixant és Sagar Forniés, un autor que sap magnificar la potència del guió amb unes vinyetes carregades d'energia continguda, com si el protagonista estàs sempre a punt d'esclatar. Amb un traç sintètic, gruixat i de grans contrastos, Forniés demostra un talent narratiu desbordat, canviant el ritme de la lectura de forma precisa segons ho requereixi l'acció que es desenvolupa a cada moment.

Publicat al dBalears dia 20 de juny de 2009

Bad Boy

A falta de tema millor, aquests dies s'ha parlat molt de les eleccions al parlament europeu, ampliant així el catàleg de clixés, llocs comuns i tòpics que pareixen instal·lats definitivament entre nosaltres com a única forma de reconeixement social. En una època on l'aparent llibertat és major que mai, costa molt sentir altra cosa que pensaments pensables que vénen des de dalt i que la gent agraeix com els nins agraeixen unes farinetes. Lluny de ser graciós, aquest fet dinamita els fonaments democràtics dels països perquè qüestiona de forma grotesca, superficial i demagoga el millor sistema polític conegut per la Humanitat. No en podem defugir: els nostres polítics electes són els qui tenen potestat per decidir sobre els assumptes socials, culturals i econòmics que ens afecten. "Passant" del sistema (per exemple, no anant a votar) no és un exercici de lliurepensament, sinó d'insensatesa que sempre aprofiten els mateixos. Hi ha hagut un 64% d'electors balears que han decidit no gastar un minut del seu preuat temps en anar a votar; els motius formen una edició especial del Diccionari General d'Estereotips. Què es pensen? Que estan avisant la classe política que així no anam? Que jo sàpiga, no hi ha cap llei que estableixi un mínim de vots per legitimitzar unes eleccions. Suposem que arriba un punt que a les Illes Balears, a Espanya, a on vulgueu, hi ha tants de "contestataris" que només van a votar 5 persones. Els vots d'aquestes persones, convertits en percentatges, decidirien la composició de la representació espanyola al Parlament Europeu. I mirem-ho d'una altra forma: si aquest 64% de "lliurepensadors" hagués votat a partits petits, que ara mateix no tenen representació a les institucions, el suposat missatge d'alerta a la classe política hagués estat més eloqüent. I, per una vegada, molta gent hagués fet qualque cosa contracorrent.

El còmic d'avui està protagonitzat per un nin que va contracorrent. El seu autor és Frank Miller, un dels autors amb més personalitat del còmic mainstream, caracteritzat per realitzar uns guions contundents al voltant de personatges que anteposen la justícia davant la llei. Ja he dit anteriorment que, des del seu brillant debut a Daredevil a principis dels 80, no ha fet altra cosa que contar una única història de totes les formes possibles: la d'un personatge amb uns ideals tant ferms com purs consent donar-ho tot per mantenir-los intactes fins a la mort. Sigui un superheroi cec, el rei d'Esparta, un ronin mutilat o un policia a punt de jubilar-se, l'esquema sempre és el mateix. Pot semblar un pla monòton, però res més enfora de la realitat. És un dels més clars exemples de la major importància de com està contada una història que la originalitat d'aquesta.

Seguint el costum actual de reeditar el millor material d'èpoques passades, Panini acaba de publicar Bad Boy, una història en primera persona protagonitzada per un nin que està en un bucle temporal molt estrany: fuig de qualque banda, perseguit per uns ciborgs monstruosos amb un diàleg tan educat com terrorífic; el tornen als seus pares i ells en se'n duen a ca seva, sense que recordi res més que el desig de fugir. Miller converteix la repetició d'aquest fragment en un relat claustrofòbic, amb petites diferències a cada pas pel mateix moment, incrementant la tensió a mesura que veiem que el nin aconsegueix trobar la forma d'escapar de la repetició que pareix no tenir fi en si mateixa. Una altra vegada un ésser contra el sistema que cerca una sortida a una vida aparentment amable que no el satisfà gens. Conscientment, Miller deixa molts de caps sense fermar, alguns d'ells impensables en guionistes més convencionals, centrant-se en la fuita del bucle, arribant a una resolució inesperada i oberta.

Pel que fa al dibuix, Simon Bisley recrea aquest breu però intens univers creat per Miller, amb un traç entre realista i expressionista, jugant amb escorços i desproporcions per donar dinamisme i tensió a la història.

El resultat és un còmic molt entretingut, possiblement menor en l'obra dels autors, però no per això ple de valors artístics, narratius i argumentals.

Publicat al dBalearsi dia 13 de juny de 2009

Imatges prèvies de Kings of the Sea

Quan falta menys d'un mes per gaudir de la primera gran expansió de Juego de Tronos LCG, ens arriben les primeres imatges prèvies. Sense paraules.

Font: Fantasy Flight Games

Avorrits?

Aquí teniu un entreteniment.

Font: Colectiva

Millor que no

Com a treball de curs, sol realitzar un curtmetratge amb els meus alumnes de 4t d'ESO. D'ells parteix la idea a partir d'una tempesta d'idees i fan un primer guió, que després ajustam a les nostres possibilitats. Després ve la filmació, en hores de l'assignatura per no molestar el normal funcionament de les altres classes, el muntatge, el doblatge d'aquelles escenes que s'han gravat en passadissos i altres indrets on el trànsit fa inintel·ligible el diàleg, les capes de so, la banda sonora... I finalment, ve l'estrena, el darrer dia de curs, que se sol dedicar a activitats extraescolars. Avui hem estrenat la d'enguany, titulada Millor que no, en una Aula Magna plena d'adolescents que han vengut per voluntat pròpia, i ho demostra el fet que no hi havia els professors que, per horari, tocaven tenir-los en aquella hora.

Tyrex

En Mauro Entrialgo és un autor molt prolífic. És vera que el seu dibuix ho propicia, però hem de tenir en compte que la seva capacitat d'observació és enorme, i a més s'ajunta amb la seva encara més gran habilitat per sintetitzar l'essència de la societat urbana, posant de manifest les seves característiques més ridícules. N'Entrialgo és especialista en fer-nos veure que ningú està lliure dels tics que ens fan riure quan els veiem en altres persones.

Molt encertadament, Diábolo ha reeditat Tyrex, un dels millors àlbums d'aquest autor, protagonitzat per un lluitador de catch que no es lleva la màscara ni per jeure. L'Entrialgo que trobam en aquestes pàgines no és tan directe com el que coneixem més recentment (hem de tenir en compte que és un material de 1997), però precisament per això destaca. 12 anys després de la seva aparició, Tyrex segueix tan actual com en el seu moment. Així es distingeixen els autors genials, per la seva capacitat de crear, a partir de la realitat immediata, obres que es poden projectar cap al futur amb garanties de continuïtat.

Cristóbal Nazareto

El cap de setmana passat va tenir lloc el Saló Internacional del Còmic de Barcelona d'enguany. No em correspon fer-ne cap crònica, però m'agradaria destacar dos assumptes que m'han cridat molt l'atenció. El primer és que Inolvidable, el millor còmic de l'any 2008, no ha merescut cap nominació; l'altre és que Batman: Barcelona ha estat l'obra més venuda amb diferència aquest cap de setmana, esgotant-se els 6000 exemplars de tiratge inicial. D'això darrer només voldria destacar que, una vegada més, es confirma que en l'àmbit del còmic es repeteixen els clixés i esquemes que podem trobar a la societat generalista: la falta de criteri personal de la gent, qui acaba essent un conjunt de xotets de cordeta que corren en filera a comprar no allò que desitgen sinó allò que ha aparegut en els mitjans de comunicació com a destacat. Com sol passar, els gran èxit comercial d'aquest còmic no té absolutament res a veure amb la seva qualitat, sinó amb un màrqueting excel·lent i un preu imbatible. I ara, passem a comentar el còmic de la setmana.

No acab de comprendre per què Àlex Fito, nou anys després de guanyar el premi a l'autor revelació del Saló, encara se'l considera una "jove promesa" del còmic. Amb 36 anys ni és jove ni és promesa, sinó un autor fet i condret (amb un aspecte molt juvenil, això sí) que té una obra poc voluminosa en quantitat, però molt interessant en l'aspecte formal i, sobretot, en el temàtic.

Conscient de les seves limitacions gràfiques, Fito fa temps que va decidir establir-se en el reialme d'un estil aparentment infantil, molt influenciat per Max, Chris Ware i el cartoon nord-americà, amb un punt estètic retro i un traç concretíssim, obsessivament delimitat. Fa anys que maneja aquests elements sense que es vegi cap evolució estilística, possiblement perquè no existeix. En aquest sentit, és com Woody Allen quan dirigia i actuava a les seves pel·lícules: hom sap què es trobarà abans de veure la pel·lícula del novaiorquès o de llegir el còmic del mallorquí. El que varia més és la temàtica que tracta. En aquest sentit, Fito va bastant per lliure. Tant és que sigui un còmic infantil com que sigui per adults formats, com el d'avui; en qualsevol cas sempre trobarà la forma de posar el contrapunt a la puresa del seu grafisme, i ho farà abocant la part més obscura del seu ésser en el caràcter dels personatges, la seva interactuació i les situacions que se'n desprenen.

Glénat acaba de treure un àlbum que recopila les històries de Cristóbal Nazareto, un home religiós (de fe i de professió), que acaba fora del circuit normal de l'església catòlica degut a que segueix al peu de la lletra l'exemple de Crist. Aquest personatge marginal troba sentit a la seva vida ajudant aquella gent més necessitada, fent-ho sense més recursos que la seva bona voluntat. Tot i que dóna nom a l'obra, Nazareto és poc present a les històries que no protagonitza. Fito dóna així protagonisme a un catàleg breu però representatiu de la més pura marginalitat social: l'arquebisbe pederasta, la nina perduda i abusada, la mamà ionqui, la immigrant explotada, el nin delinqüent, el policia corrupte... Tot això amb un humor corrosiu, que a vegades frega el mal gust sense caure-hi perquè tan sols està plantejant retalls ficticis d'una realitat duríssima que no volem veure però que per això no deixa d'existir.

Fito es decanta per un estil narratiu que beu del cinema mut i els dibuixos animats a parts iguals. Fa predominar la imatge per sobre de la paraula i, de fet, gran part de les històries es poden considerar mudes, si ens ho permeten les onomatopeies que hi inclou. Com a gran observador que és, Fito ens obliga a observar el seu còmic, més que llegir-lo en el sentit literal del terme.
Com a element negatiu tan sols he de dir que es queda curt. L'univers marginal que condensa d'una forma tan encertada dóna per tota una carrera artística. Pens en Charles Schultz, que va consagrar els darrers 50 anys de la seva vida a Snoopy, i veig que la temàtica de Nazareto, tractada de la forma que la tracta Fito, dóna per molt més.

Publicat al dBalears dia 6 de juny de 2009

Segona expansió de Formula D

En aquesta ocasió Asmodée aposta per dos circuits de Fòrmula 1: Hockenheimring, redissenyat l'any 2002 per l'arquitecte Hermann Tilke, i el Valencia Street Circuit. Aquest pack estarà disponible pel juliol.

Font: Formula D

Un altre "càsting" d'A Game of Thrones

Està clar que aquesta sèrie està despertant expectació molt abans de la seva estrena. Aquí trobam un altre càsting realitzat per aficionats.

El gran premi del Saló, segons Vaquer

En Jaume Vaquer és un dels més grans aficionats al còmic que tenim a Mallorca. En el seu bloc Neuras y Paranoias ha escrit una reflexió interessant sobre el Gran Premi del Saló de Barcelona, que es dóna a un autor per reconèixer-li la seva trajectòria. Com que crec que és prou interessant, el reproduesc aquí.

El Gran Premio del Salón

El regreso de un salón, de unas jornadas, siempre es duro. No llegué al extremo de tirar la ropa para que entraran más tebeos en la maleta como sé que ha hecho alguno alguna vez pero casi... Por no mencionar el cansancio físico, provocado por no dormir apenas, y horas de patear salón, hablando con la gente...
En resumidas cuentas, que ando aún un tanto apalizado como para escribir mis textos largos sobre salones. Ya vendrá pero, por ahora, me quiero centrar en un tema que me entristece, por llamarlo de alguna manera: el Gran Premio del Salón, el premio a toda una carrera.
Este año lo ganó Ana Miralles. Nada que objetar, excepto que se demostró, como escribió Joan Navarro en su blog, que el Comité Ejecutivo ha decidido que el Premio a toda una Carrera se dé a gente que aún le queda mucha carrera por delante. Los últimos ganadores han sido Miralles, Pascual Ferry y Miguelanxo Prado. Si les hubieran dado este premio dentro de diez años hubiera sido lo mismo, de hecho con más motivo. Generalmente, se iban alternando autores muy veteranos, con otros con una carrera extensa pero con bastante por delante. Parece que eso se ha acabado.
Dentro de algunos años, muchos veteranos que podrían recogerlos ahora ya no estarán aquí para poder recibir el premio. No puedo evitar recordar el año 2000 en que Carlos Giménez ganó premios a la mejor obra y mejor guión por Paracuellos 3 mientras que Max ganó el de toda una carrera. Cuando dijeron el nombre del ganador del Gran Premio, Max se había ido a la barra a pedir algo de beber ya que ni le pasaba por la cabeza que se lo pudieran dar a él a esas alturas.
Y no olvidemos que es un premio REMUNERADO. No es sólo honorífico ni una estatuilla, es pasta.
Y para acabar de indignarme, por decir algo, voy a la mesa redonda de homenaje a los autores que han fallecido recientemente.
Allí se cuentan cosas como que en sus últimos años Manfred Sommer se dedicaba a dibujar a lápiz cómics de Barbie para el mercado extranjero que le entintaba Pepe González.
O que Pepe González se dedicaba a hacer de lavaplatos en sus últimos tiempos para poder comer.
O que tanto Pepe González como Robert Segura murieron solos en sus casas y que no descubrieron sus cadáveres hasta pasados unos días.
No creo que, como dice Navarro en su blog, en Ficomic no sepan de tebeos. No tanto como Navarro o muchos otros, es evidente, pero hay gente que sabe. Lo que sí creo es que al ser un comité formado mayoritariamente por editores concretos intentan barrer para casa, para autores con obra para esas editoriales, y que darle un premio a un autor con apenas obra accesible (o editado por otros, quizás) no interesa. Ni Sanchís ni los hermanos Quesada rascarían bola en la actualidad pese a lo que han significado para la historia del tebeo español. Que en Angouleme se le dé un premio a una carrera a alguien más o menos en activo es lógico ya que el ganador será el presidente de la siguiente edición. Pero no es el caso.
Además, me pareció muy feo por parte de Ficomic invitar a Purita Campos a la entrega de premios. Purita había quedado segunda el año anterior: era una veterana, era un mujer (no había ganado nunca una mujer), su revival de Esther es un éxito, tenía una bonita exposición en ese salón... Si no me equivoco no había sido invitada nunca, seguro que se lo esperaba, me apuesto lo que queráis. Cuando la vi, pensé que se lo habían dado. Estaba con alguien que sabía ya los resultados y le dije Este año sí que se lo lleva, ¿no? Y el amigo me dijo que no. ¿Pues para qué la han invitado? Su respuesta fue Pues eso es lo que me pregunto yo.
Hubo quien después me comentó que se lo habían dado a Miralles para no dárselo a Purita, que habían buscado a otra mujer a quien dárselo. Otra persona que no querían dárselo porque Esther era un tebeo fascista.
Si es cierto, lo primero me parece de mal gusto tanto para Purita como para Miralles, que no debería ganar por su sexo o para que no gane otra persona sino por méritos propios que los tiene y muchos. Lo segundo me parece ridículo sobre todo si uno lee su obra actual. Las historias antiguas pueden ser más o menos ñoñas, rancias, conservadoras, si quieres, pero fascista me parece un término usado con mucha ligereza.
Me gustaría que el Premio a toda una Carrera fuera eso, a toda una carrera, a veteranos con una edad, que han sido historia del tebeo español, que significara una muestra del respeto que se merecen y, no lo olvidemos, una ayuda económica que muchos agradecerían.
Para acabar... Espero que el tercer álbum de las nuevas aventuras de Esther salga este año. Y que las seguidoras se movilicen y voten por esa obra en los premios populares. Si lo hacen, arrasará.
Y algunos nos quitaremos un cierto mal sabor de boca.

Guió de l'episodi pilot d'A Game of Thrones

Fa temps que va aparèixer a un bloc dedicat a difondre guions d'episodis de sèries. Aquí es pot descarregar en pdf.

Font: Winter is Coming

Las calles de arena

Hi ha tantes coses que no entenc que no sé per on començar. Centrem-nos just en l'àmbit del paper imprès: Per què se segueix insistint en el caràcter infantil de Mafalda, un dels còmics més intel·lectuals i adults que han existit mai? Per què es dóna importància mediàtica a còmics com ¡Spiderman y Obama juntos! (una de les majors preses de pèl dels darrers temps) o Batman: Barcelona quan se silencia gairebé tots els còmics de qualitat universal indiscutible? Per què obres literàries com El Petit Príncep o el díptic d'Alícia al país de les meravelles i A través de l'espill se segueixen considerant literatura adequada per a la infància, quan els infants no poden fer altra cosa que pegar-s'hi una bona llosca i quedar-hi enrocats?

Fa més d'una dècada que gaudim d'Internet (un autèntic triomf de l'anarquia), i entre altres coses ens ha permès ser nosaltres qui anam a la informació i no a l'inrevés. D'aquesta forma, hem tengut la possibilitat d'alliberar-nos de les imposicions culturals, polítiques i lúdiques. Ara tenim garantit el dret a estar informats del que volem nosaltres mateixos, no del que volen els poders fàctics. La gent que pren aquest camí, difícilment es tornarà sentir seduïda per canals d'informació obsolets i massa vinculats al lucre com és la televisió, sigui analògica o digital (les diferències qualitatives entre una i l'altra són minses). La llibertat d'informació romp les cadenes que ens fermaven als interessos aliens, ajudant-nos a tenir el nostre propi criteri en major mesura, gràcies a la interactivitat de la xarxa. Una conseqüència lògica és veure que les etiquetes imposades als productes culturals esmentats a l'inici de la columna, no tenen cap relació amb la realitat, i que l'oferta sempre guia la demanda, encara que sovint creiem que no.

Tornant a l'obra de Carroll com a marc de referència, les aventures d'Alícia és un díptic literari d'un valor intel·lectual intrínsec elevadíssim però, a més, obre les portes a un camí que serà explorat durant tot el segle XX (el segle de la llibertat artística i creativa). Quan ja quasi una dècada que ha començat el nou mil·lenni, i encara no se sap cap a on apunta culturalment (a excepció de les sèries de TV americanes més talentoses), revisitar els clàssics segueix essent un exercici excel·lent, sempre que el resultat no sigui una pura reproducció dels clixés esperats. Paco Roca, que ha tengut el seu moment de glòria amb el Premi Nacional de Còmic per l'excel·lent Arrugas, ens proposa a la seva darrera obra, Las calles de arena, editada per Astiberri, l'essència mateixa de les aventures d'Alícia: una història aparentment sense cap ni peus, protagonitzada per un home que per circumstàncies entra en un barri de la ciutat i no té forma de sortir-ne. Conviu amb tota una sèrie de personatges tan absurds com les seves experiències vitals, presoners de la seva rutina sense sentit (molts d'ells sense ni tan sols adonar-se de la seva esclavitud, i els qui sí se n'adonen, no tenen el coratge de canviar... la por a enfrontar-se a les coses per primera vegada).

Paco Roca, amb aquesta joia, es desprèn del llast que li hagués pogut suposar l'èxit comercial i institucional de la seva anterior obra, per endinsar-se en una aventura argumental molt complexa, amb un missatge de crítica social molt sarcàstic, que pareix ben bé pessimista fins el final. Un simple canvi en la rutina desencadena un seguit d'esdeveniments atzarosos que duen com a conseqüència l'alliberament d'aquella societat.

D'aquesta manera veiem que Las calles de arena no és un caprici estilístic d'un autor amb afany de ser doblement rar (per fer còmics i per practicar-hi l'absurd), sinó una obra que retrata la societat actual de forma simbòlica i ens dóna la recepta per sortir del cercle viciós. Ara sí que Roca s'ha posat el llistó molt molt alt.

Publicat al dBalears dia 30 de maig de 2009