Freddie y yo

Pot ser algú trobi que coment massa còmics autobiogràfics (no meus, sinó dels seus autors), però com que al Noullunari escric sempre sobre allò que m'agrada, sense altra motivació a priori (i ho demostra el fet que ho faci en català, delimitant perillosament el meu marge de maniobra), no ha d'estranyar.

La Cúpula està gairebé especialitzada en aquests tipus d'obra. I no hi ha res millor que llegir-ne moltes per veure que fins i tot aquí també es compleix allò de "tants de caps, tants de barrets". N'hi ha de tot tipus, unes més gics que altres, però amb un nexe en comú: el contar coses del propi autor.

Que m'agradi tant aquest gènere demostra que don prioritat a com està contada una història per sobre del què conta (per això la meva obra impresa preferida és i serà Watchmen, essent com som el president del club d'antifans dels superherois).

Un altre exemple és Freddie y yo, una espècie de dissertació autobiogràfica de Mike Dawson, un autor marcat (positivament) per la música de Queen al llarg de la seva infància i adolescència. I això ens conta aquí: anècdotes de diferents moments de la seva vida cosides pel llegat del grup de Mercury.

A mi m'agrada Queen, però no hagués dit mai que tant com per passar-me 300 pàgines sobre un paio que no toca de peus a terra per aquest grup. I així ha estat, perquè Dawson, gairebé enganyant-nos amb un dibuix a simple vista poc acurat i un pèl naïf, aconsegueix materialitzar la complexitat de la seva relació amb una cosa tan abstracta com la música. Juga al seu favor que és un grup prou conegut de tothom, però no s'ho posa fàcil, i fuig d'una història linial per endinsar-se en les corbes perilloses del flash-back. El resultat? Excel·lent.