Las calles de arena

Hi ha tantes coses que no entenc que no sé per on començar. Centrem-nos just en l'àmbit del paper imprès: Per què se segueix insistint en el caràcter infantil de Mafalda, un dels còmics més intel·lectuals i adults que han existit mai? Per què es dóna importància mediàtica a còmics com ¡Spiderman y Obama juntos! (una de les majors preses de pèl dels darrers temps) o Batman: Barcelona quan se silencia gairebé tots els còmics de qualitat universal indiscutible? Per què obres literàries com El Petit Príncep o el díptic d'Alícia al país de les meravelles i A través de l'espill se segueixen considerant literatura adequada per a la infància, quan els infants no poden fer altra cosa que pegar-s'hi una bona llosca i quedar-hi enrocats?

Fa més d'una dècada que gaudim d'Internet (un autèntic triomf de l'anarquia), i entre altres coses ens ha permès ser nosaltres qui anam a la informació i no a l'inrevés. D'aquesta forma, hem tengut la possibilitat d'alliberar-nos de les imposicions culturals, polítiques i lúdiques. Ara tenim garantit el dret a estar informats del que volem nosaltres mateixos, no del que volen els poders fàctics. La gent que pren aquest camí, difícilment es tornarà sentir seduïda per canals d'informació obsolets i massa vinculats al lucre com és la televisió, sigui analògica o digital (les diferències qualitatives entre una i l'altra són minses). La llibertat d'informació romp les cadenes que ens fermaven als interessos aliens, ajudant-nos a tenir el nostre propi criteri en major mesura, gràcies a la interactivitat de la xarxa. Una conseqüència lògica és veure que les etiquetes imposades als productes culturals esmentats a l'inici de la columna, no tenen cap relació amb la realitat, i que l'oferta sempre guia la demanda, encara que sovint creiem que no.

Tornant a l'obra de Carroll com a marc de referència, les aventures d'Alícia és un díptic literari d'un valor intel·lectual intrínsec elevadíssim però, a més, obre les portes a un camí que serà explorat durant tot el segle XX (el segle de la llibertat artística i creativa). Quan ja quasi una dècada que ha començat el nou mil·lenni, i encara no se sap cap a on apunta culturalment (a excepció de les sèries de TV americanes més talentoses), revisitar els clàssics segueix essent un exercici excel·lent, sempre que el resultat no sigui una pura reproducció dels clixés esperats. Paco Roca, que ha tengut el seu moment de glòria amb el Premi Nacional de Còmic per l'excel·lent Arrugas, ens proposa a la seva darrera obra, Las calles de arena, editada per Astiberri, l'essència mateixa de les aventures d'Alícia: una història aparentment sense cap ni peus, protagonitzada per un home que per circumstàncies entra en un barri de la ciutat i no té forma de sortir-ne. Conviu amb tota una sèrie de personatges tan absurds com les seves experiències vitals, presoners de la seva rutina sense sentit (molts d'ells sense ni tan sols adonar-se de la seva esclavitud, i els qui sí se n'adonen, no tenen el coratge de canviar... la por a enfrontar-se a les coses per primera vegada).

Paco Roca, amb aquesta joia, es desprèn del llast que li hagués pogut suposar l'èxit comercial i institucional de la seva anterior obra, per endinsar-se en una aventura argumental molt complexa, amb un missatge de crítica social molt sarcàstic, que pareix ben bé pessimista fins el final. Un simple canvi en la rutina desencadena un seguit d'esdeveniments atzarosos que duen com a conseqüència l'alliberament d'aquella societat.

D'aquesta manera veiem que Las calles de arena no és un caprici estilístic d'un autor amb afany de ser doblement rar (per fer còmics i per practicar-hi l'absurd), sinó una obra que retrata la societat actual de forma simbòlica i ens dóna la recepta per sortir del cercle viciós. Ara sí que Roca s'ha posat el llistó molt molt alt.

Publicat al dBalears dia 30 de maig de 2009