Dimas

Una de les coses que més admir dels EUA (amb una mica d'enveja i tot) és la seva capacitat de desinhibició alhora de crear productes culturals. A Europa, sobretot la meridional, el pes de la història, de la tradició, de la religió, de la por a ser diferents, ens ha frenat la normal evolució d'una societat que tecnològicament està tan avançada. Ara hi hem d'afegir, per acabar-ho d'arreglar, aquesta malaltissa obsessió per mantenir la fesomia de les ciutats, evitant a tota costa que segueixi essent un reflex del conjunt de la seva història: es poden esbucar cases però s'ha de conservar la seva façana les faroles han de parèixer antigues es destrueix un pont que havia perdut la seva funció per a continuació reproduir-lo gairebé exactament així com estava (ah, no, quin desastre! sacrilegi! l'han reconstruït amb un desplaçament de deu centímetres!); si algú que té gust vol fer-se una casa al camp que no sigui un catàleg de despropòsits arquitectònics coronats per teula àrab, s'ha de pegar un cop a les barres perquè hi ha una llei que prohibeix els elements que estiguin en asintonia amb l'entorn i amb l'"arquitectura tradicional". En cultura impresa, centrant-nos al nostre territori més immediat, hi trobam la repetició d'aquest mateix esquema: pareix que no podem fer altra cosa que parlar de nosaltres mateixos, de la nostra essència, de les nostres arrels, a ser possible subvencionats per no haver-nos d'enfrontar a la dura realitat, que no és altra que la falta d'interès per part del públic.

Què pot haver passat per a què això sigui així? Ara les principals causes són la pròpia inèrcia generada durant la primera meitat del segle XX, amb una Europa repressora de la modernitat i uns EUA que volien deixar la barbàrie (una vegada massacrats els amerindis) i que rebien amb els braços oberts tots els artistes, científics, cineastes, arquitectes i escriptors que escapaven de l'Europa de les tenebres.

Evidentment tot això és una generalització massa vasta, i hi ha de tot per tot, però el que vull destacar és que només una total falta de prejudicis permet la creativitat tan gran que existeix a l'altra banda de l'Atlàntic, on no tenen cap problema en posar en el mateix nivell l'alta i la baixa cultura (i revestir aquesta darrera amb una aparença d'alta). Evidentment el que creen sempre és a partir de coses ja existents, i que moltes d'elles són d'origen europeu, però no hi ha res que els freni. De moment, ells van davant i nosaltres, o anam darrere o senzillament no anam a enlloc.

A Espanya hi ha alguns autors de còmic que fan el procés invers: s'inspiren en l'essència americana (mescla de moltes essències, amb un fort component europeu), però no ho converteixen en una buida imitació de l'embolcall, sinó que ho adapten a les particularitats del país. Sort hi ha, en aquest sentit, que de poc ençà tenim una composició social homologable en heterogeneïtat, i en problemes, al país de les barres i les estrelles.

Un d'ells és el guionista Andreu Martín, qui, després d'un temps allunyat de la primera fila, torna signant Dimas, publicat per Astiberri, una història de gènere negre ambientada en la Barcelona actual. El protagonista és un home de passat reprovable que intenta tornar a començar, però es veu involucrat en una trama de tràfic de prostitutes russes. Martín adapta un format americà a la realitat que podem trobar en la ciutat catalana (i segurament en qualsevol altra), adoptant com a propi allò que admir més d'un autor: l'assoliment d'un grau de llibertat creativa tan gran que no s'enganxa a cap del romeguers que es pot trobar per aquí.

El dibuixant és Sagar Forniés, un autor que sap magnificar la potència del guió amb unes vinyetes carregades d'energia continguda, com si el protagonista estàs sempre a punt d'esclatar. Amb un traç sintètic, gruixat i de grans contrastos, Forniés demostra un talent narratiu desbordat, canviant el ritme de la lectura de forma precisa segons ho requereixi l'acció que es desenvolupa a cada moment.

Publicat al dBalears dia 20 de juny de 2009