Novetats de La Cúpula

El Joven Lovecraft desembarca als EUA

L'editorial Diábolo té previst l'edició americana del primer volum d'El Joven Lovecraft, de Bart Torres i Josep Oliver, per devers juny, entrant en el circuit Previews. Tota una bona notícia per a l'editorial i pels autors.

Novetats de Ponent Mon

L'Incal

Imaginem-nos el següent còctel: un fons místic, gairebé religiós, en el que apareix la ineludible lluita entre el bé i el mal; un procés d'iniciació que condueix a la puresa immaterial; un món ubicat en un incert futur, en el que la humanitat viu en una ciutat subterrània vertical que resposa damunt un gran llac d'àcid; una civilització alienígena hostil a la espècie humana; una galeria de protagonistes tan heterogènia com pintoresca, de la qual destaquen el detectiu de classe B John Difool i en Kill, un ca amb cos d'home; hi afegim una trama detectivesca que ben aviat dóna pas a l'autèntic fil conductor: la recerca de l'Incal Llum i de l'Incal Negre, dues petites piràmides que representen respectivament el bé i el mal. Si aquesta combinació ens és servida per un dels més personals guionistes de la història -el xilè nacionalitzat francès Alejandro Jodorowsky- i per un dels més grans dibuixants de tots els temps venguts i per venir -el també francès Jean Giraud, que en les nits de lluna plena es transforma en el prodigiós i incommensurable Moebius-, si fem això, dic, tenim la gran superproducció anomenada L'Incal, formada per sis àlbums que fa molt poc temps Glénat ha tret en català, en un sol volum integral.

En aquesta obra tot és enorme: els autors, les pretensions argumentals, el dibuix i l'extensió (més de 300 pàgines). La implicació d'ambdós creadors és total. En Jodorowsky és més Jodorowsky que mai (simbòlic, ocultista, fantasiós, hiperbòlic), i en Moebius no desmereix el sobrenom que en Jean Giraud adopta quan emprèn projectes innovadors, sovint relacionats amb la fantasia mesclada amb ciència ficció. Pareix que, després del gran esforç que durant quasi una dècada van haver de fer per acabar el cicle, volen obligar el lector a compartir part d'aquest patiment, perquè no estam davant una lectura fàcil sinó més aviat esgotadora, impossible de paladejar d'una tirada. L'Incal exigeix una lectura atent, pausada però no massa perquè hi ha el perill de perdre el fil.

Comença com si es tractàs d'una obra detectivesca ambientada en un futur tecnològic contundent però, poc a poc, va derivant cap a plantejos esotèrics que finalitzen (per tornar a començar) quan el protagonista es troba cara a cara davant la més poderosa divinitat. Al llarg d'aquesta sendera assistim a una de les més belles evocacions fantasioses del setè art. En L'Incal tot és possible i res no ens ha de venir de nou: des d'homeoputes fins a emperadrius hermafrodites, passant per infinitud d'elements que només poden sorgir de dues ments molt imaginatives (o erudites, que per al cas és el mateix) sense complexos ni autocensura.

La lectura de l'obra va adquirint qualitat de gesta heroica (per part del lector, s'entén) a cada pàgina que anam girant, a cada àlbum que anam superant. L'argument pren volada amb progressió geomètrica, alhora que la planificació gràfica va desempellegant-se de la rigidesa de les vinyetes rectangulars encorsetades per carrers blancs. Si l'entenem o no tampoc no és el més important. Per gaudir d'aquesta obra mestra no és necessari entendre-la en la seva totalitat. De fet, si ho intentam molt seriosament, correm el perill de naufragar. El gaudi d'aquest còmic és una qüestió de fe en el que els dos autors ens conten. No una fe equivalent a la religiosa, sinó en el sentit de no pretendre trobar una explicació lògica des del punt de vista del món que coneixem. Una obra que no recomanaria als habituals consumidors de televisió d'hora punta.

Publicat al dBalears dia 21 de febrer de 2009

Novetats de Glénat

Pots descarregar la informació d'aquí.

Los días más largos

La infantesa és un moment de la nostra vida de relativa durada segons es miri des del seu interior o des de l'exterior. De petit els majors em deien que aprofitàs bé les hores perquè a mesura que em fes gran s'acurçarien. «De gran els dies passen volant», deien. No ho acabava de veure clar perquè el temps era inesgotable i a mi em pareixia que tampoc no corria tan ràpid per als vellets que, gaiato en mà, passaven les estones a la terrassa dels cafès de plaça. Els estius eren gairebé infinits. Transcorrien a s'Estanyol de Migjorn i el record que tenc d'aquella època és d'un temps estirat al màxim, amb dies de trenta o quaranta hores omplits amb nedades, jugades amb geypermans o clicks de Famobil, bicicletades, exploració d'obres, lectures de tebeos damunt el llit, berenars de pa amb nocilla (a mi m'agradava la marró), acampades al pinar de devora... Hi havia temps per a fer moltes coses. Tot això ho record amb una certa enyorança, content d'haver viscut una infantesa en la que la innocència no era excepció. De vegades, quan torn al lloc on vaig forjar els meus records d'aquella feliç època, hi veig encara un rastre de cabanya o de pintures rupestres que vaig fer fa gairebé tres dècades dècades, em ve una sensació molt agradable, efímera però suficient.

Hi ha un tebeo que m'ha fet venir aquesta mateixa sensació perquè les petites històries que formen el seu contingut parlen de la infantesa de la meva generació. El títol no pot ser més suggestiu: Los días más largos, i el seu autor, Fermín Solís, un dels millors autors espanyols del moment m'ha arribat al cor. Solis és un dibuixant de còmics que també fa curtmetratges amb personatges de carn i os i d'animació al mateix temps que regenta una llibreria especialitzada de Càceres que, segons pareix, s'ha convertit en el centre tebeístic de la regió. És, per tant, un home polifacètic qui, d'infant, era reservat i independent. Preferia un tebeo abans que una pilota i el seu caràcter observador el va fer ser bastant solitari. Els personatges que retrata al còmic que ens ocupa són així, sobretot el protagonista, Martín, qui segurament és l'alter ego de l'autor. L'àlbum, editat per Ediciones Balboa, és un aplec d'històries de quatre o cinc pàgines en les quals assistim a les aventures quotidianes de Martín i els seus amics. Hem de dir que no són batalletes dins l'estil Paracuellos perquè són èpoques diferents i objectius diferents els de Solís i Giménez. L'únic nexe d'unió que poden tenir és la seva intencionalitat de captar l'essència de la infantesa dels anys cinquanta en el cas de Giménez i de finals dels setanta i principis dels vuitanta en el cas de Solís. La capacitat de síntesi narrativa de Solis es va evident amb tota la informació que fica en cada pàgina, tot i emprar un dibuix clar, molt simple i només cinc o sis vinyetes per planxa. Estam davant un autor que promet molt, amb un estil gràfic molt personal, econòmic i precís, que s'aplega amb una manera de fer històries molt atractiva. És un magnífic dibuixant de personatges i un fetitxista dels objectes quotidians que ambienten deliciosament les anècdotes en el context exacte. M'han encantat refrescar els records d'àlbums de cromos aferrats amb Imedio, l'abocador ple de tresors, L'Eskeletor dels Masters del Universo, els treballs manuals amb escuradents i gafes d'estendre... I senzillament fantàstica la descripció de Joseito, l'al·lot un poc més gran que pretenia ser punk i per això retallava les mànigues de camisetes de propaganda i hi pintava les llavors enigmàtiques paraules «Sex Pistols».

Les històries de Los días más largos tenen un greu inconvenient: després de llegir-les et quedes amb unes ganes rabioses de seguir-ne llegint més. Les quaranta-sis pàgines de l'àlbum es queden curtes, entrant en contradicció amb el títol.

Publicat al dBalears dia 28 de febrer de 2009

Anunci Diesel

No sé si n'havia vist cap de tan genial.

Star Wars Miniatures Map Packs

Ben aviat podrem gaudir d'aquests paquets que contendran un mapa a dues cares del joc i dues miniatures, una d'elles única i exclusiva. El preu final és $9.95.

Font: The Miniatures Page i The Holocron.

Halloween

El cinquè Don Miki especial de Planeta DeAgostini ens apropa una selecció d'historietes aparegudes a Topolino, com sempre, que aquesta vegada hi tenen una participació rellevant de bruixes. El títol pot dur a pensar que aquesta festa ianqui és la temàtica principal, però de fet només està present en la primera història, que no és precisament la més forta. Per a mi són Tío Gilito y la alianza silvestre, amb un dibuix magnífic; i Mágica y las dos número 1, amb un dibuix molt actual, que ens fa veure la capacitat de la factoria Disney per posar-se gràficament al dia sense perdre l'essència que l'ha fet tan especial.

Nova expansió de Talisman

Tota la informació aquí.

Font: The Miniatures Page i Fantasy Flight Games

Informació sobre Desembarco del Rey

El mes que ve apareix el darrer capítol de l'arc argumental Tiempo de Cuervos, del fabulós joc Juego de Tronos LCG. Després, no haurem d'esperar més que un mes per començar a gaudir del primer capítol del nou arc argumental Desembarco del Rey. Algunes de les novetats que inclourà són:

• Una nova Divisa: Sombra, amb la seva pròpia zona de joc.
• Un cicle de cartes de trama "Ciudad" relacionades entre si, de forma que tornen més poderoses.
• Un nou cicle de Guardia Real que descobreix un nou nivell en la defensa de reptes, i una nova carta d'estratègia: El Libro Blanco.
• Personatges únics mai vists fins ara: Chico Luna, Danzarina de Tormentas, Jeyne Poole, Ser Dontos Howard, Jon Arryn i La Torre de la Mano.
• Noves versions de personatges, localitzacions i esdeveniments fonamentals en Desembarco del Rey: Meñique, Varys, Qyburn, Robert Baratheon, Cersei Lannister, La Fortaleza Roja i Cadena de Tyrion.

Font: Edge Entertainment i Fantasy Flight Games

Los cabecicubos

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut maniobres dels medis de comunicació al voltant d'un dels episodis més obscurs de la nostra història contemporània: la transició democràtica. El motiu no ha estat abocar llum sobre aquells 9 anys (permeteu-me que la faci començar pel desembre de 1973) sinó intensificar el pensament pensable sobre l'episodi i més concretament sobre l'esdeveniment que va ser emprat per canviar ràpidament i a la força el concepte que teníem del successor de Franco. Segurament per qualsevol motiu menys la casualitat, dues cadenes televisives rivals han estrenat dues minisèries al voltant del cop d'estat liderat per un Tejero que es va ficar al Congrés dels diputats per la finestra del bany juntament amb una dotzena de civils. En vista del que ja hem pogut veure, una altra ensabonada. Una altra oportunitat perduda.

És possible una visió crítica de la sacrosanta Transició? Sí. De totes les històries que ha protagonitzat el superheroi barceloní anomenat Superlópez destacaríem Los cabecicubos, aparegut per primera vegada l'any 1982, perquè es tracta d'una historieta excepcional en tota l'obra d'en JAN ja que va més enllà de l'habitual ironia i crítica a la rutina, l'estrès, els problemes de trànsit i el fum (autèntica obsessió de l'autor). Amb Los cabecicubos va agafar una de les conseqüències més assenyalables de la nostra transició democràtica que, oficialment, la fan acabar l'any que va sortir editat l'àlbum, per fer, amb guió propi, una historieta inoblidable amb dues lectures: la de pur entreteniment i la de reflexió política.

Tota obra creativa s'ha de valorar, també, com a fruit d'una època concreta i en aquest sentit el tebeo que ens ocupa va ser –i és encara– una obra atrevida, de les que ara en dirien políticament incorrecta, en la qual l'autor no amaga la seva visió escèptica d'un procés molt rebimbombant que no va rompre amb el règim anterior sinó que es va preocupar, abans que res, d'assegurar la integritat de les classes dominants del tardofranquisme i, a més, dotar-los d'un aire d'heroïcitat democràtica gairebé èpica.

El mòbil de la historieta és la creació d'un ou cúbic que presenta moltíssims avantatges per sobre del de forma natural. Els productes químics emprats fan que la gent vagi sofrint una deformació cranial acompanyada d'una creixent mentalitat autoritària. Quan aquests éssers de cap cúbic són minoria la gent "normal" se'n riu de la seva diferència i són marginats i segregats però, ben aviat, l'epidèmia s'extén i passen de perseguits a perseguidors, sota el lideratge d'un antic empresari reciclat a cabdill sense una ideologia concreta; s'envolten de parafernàlia feixista i adopten com a escut una gallina (clara referència a l'àguila franquista). A partir d'aquí la historieta corre de forma paral·lela a la història d'Espanya: el règim dictatorial controla totalment el pensament (aquí representat per la forma del crani) i no tolera la diferència; la resistència es forma, com no, a les clavegueres, i és incapaç d'enderrocar el règim, que només trontolla quan, al seu si, hi comença a haver membres que, contra la seva voluntat, veuen dissipar els efectes químics i el crani els torna a la forma original; quan les "desercions" són escasses els afectats són processats per traïdors, però aviat són massives i el líder es dóna per vençut i deixa que els esdeveniments segueixin el seu curs. Una gran diferència hi ha en la forma que comencen i acaben les dues dictadures: mentre que la fictícia comença amb el triomf electoral del PA.CU. (Partido Cuadrado) i acaba amb una guerra que perd i du a la transició, la dictadura real comença amb la guerra civil i acaba amb unes eleccions democràtiques, però sense que en cap dels dos casos hi hagi ni un sol procés sinó tot el contrari, amnistia general (que afecta més positivament als autoritaris reciclats) i reinserció total, com si no haguessin tengut un passat recent del qual demanar-los responsabilitats. El desencant d'en JAN arriba a tal nivell que la historieta acaba com comença, amb la creació artificial d'un ou completament esfèric que només té un avantatge: no és quadrat.

Publicat al dBalears dia 14 de febrer de 2009

Amnesia

Moltes bones històries tenen una premisa molt senzilla i aquesta obra de Kati Rickenbach no demostra: una dona jove un dia es desperta d'una ressaca monumental amb un cop blau al coll fruit del succionament per part d'algú a qui no recorda. De fet, no recorda tan sols la situació que va conduir a aquell incident, més propi d'adolescents que volen exhibir els seus trofeus sexuals.

Així comença Amnesia, una novel·la gràfica que Rickenbach construeix a partir de diferents fils argumentals que s'entrecreuen i reforcen el principal, el de l'al·lota succionada.

No havia llegit res d'aquesta autora i m'ha agradat molt tant el seu guió, poderós i atrevit estructuralment, com el seu dibuix, despreocupat sense arribar a rompre totalment amb els convencionalismes clàssics.

Efectivament, al final s'arriba a saber què ha passat amb el succionament, però després de tot, la història ja ens ha captivat per tantes bandes que ens és una mica igual.

Batman vs. Depredador

No som gaire donat al que els ianquis anomenen crossovers, és a dir creuaments de personatges de sèries i fins i tot d'editorials diferents, amb l'única finalitat de rendibilitzar-los i abocar lectors d'una banda a l'altra.

Des del meu punt de vista, poques vegades un crossover és de tanta qualitat com aquest, realitzat entre dos personatges estrella de les seves respectives editorials, que tan amablement ens ofereix Planeta DeAgostini en una edició de luxe.

Batman vs. Depredador conté tres històries protagonitzades pel detectiu de DC que combat l'amenaça de torn de Gotham, materialitzada en aquests caçadors d'altres galàxies que empren un camuflatge molt bo i tenen un codi d'honor a la japonesa. És certament una decisió molt intel·ligent per part de Dark Horse, deixar que els guionistes emprin els depredadors com a secundaris dolents. D'aquesta forma, el que s'està llegint és un tebeo de Batman, des del seu punt de vista, i els alienígenes són els intrusos.

Els tres guions són d'una qualitat que supera la mitjana, tot i que han de dedicar un nombre elevat de pàgines al desconcert davant les atrocitats dels crims abans d'encaminar les investigacions en la direcció correcta. Els dibuixants també són de primera categoria i és un motiu de profunda satisfacció que la millor història estigui dibuixada per l'excels Paul Gulacy; un autor molt especial que quan t'enamora és per a tota la vida.

Homunculus #9

Després d'una llarga espera, he pogut llegir el darrer volum que ha aparegut d'Homunculus. Per sort no és el darrer. Aquesta sèrie ha aconseguit despertar el meu interès com pocs mangues ho han aconseguit, i té mèrit perquè, a més, podríem dir que la temàtica és una mica surreal, i aquest és un tema que generalment m'interessa ben poc.

Fa uns quants toms que Yamamoto ha congelat aparentment l'acció i s'entretén en aprofundir en les visions que té el protagonista, així com la seva relació amb el metge que va trepanar-li el crani. Dic aparentment perquè no és així. Aquest és un manga amb poca acció a l'estil convencional. La tensió és segurament més alta que en molts d'altres que estan plens de llosques, però és essencialment psicològica. En poques paraules, és una autèntica prova mental que, evidentment, hi ha gent que no supera.

La meva opinió: genial, i genial que sigui per a minories.

Imatges de The Horror Beneath the Surface

FFG ha llançat aquestes tres imatges de cartes contingudes a l'Assylum Pack que està a punt d'aparèixer.

Font: Fantasy Flight Games

Primeres imatges del capítol Refugees of War

Segurament això vol dir que aviat també tendrem aquest capítol en castellà.

Font: Fantasy Flight Games

Malas tierras 4

I tot arriba a acabar. Amb aquest número 4, Sergio Córdoba tanca l'etapa Malas tierras, un projecte molt personal que ha estat possible sota l'auspici d'Astiberri. Aquest darrer número conserva el format dels anteriors: dues històries curtes autoconclusives que estan relacionades entre si gràcies al local nocturn que dóna nom a la publicació.

Des de l'excel·lent Freaks in Love, recentment també recuperada per Astiberri, Córdoba ha estat l'estendart del còmic quotidià a Espanya, retratant una generació que amb aquesta darrera dècada i mitja s'ha convertit en adulta i desencantada.

Córdoba és especialista per captar ambients contemporanis poblats de gent tan normal que es pensa que és especial, i ho fa amb un dibuix que m'encanta i un guió sempre digne, tot i que l'impacte que em va suposar Freaks in Love va ser tan gran que no li he acabat de trobar res que sigui tan excels, tot i que sempre és magnífic.

De les dues històries incloses, la titulada ... Pensar deprisa! suposa un gir cap a un tipus de còmic de temàtica més eclèctica, mesclant els superherois i la quotidianietat que tant domina.

Presentació del llibre ComiCat 2008

Mi heroína

Les drogues sempre han despertat la fascinació que provoca tot allò que està prohibit. Cada època ha tengut la seva droga simbòlica, al manco dura

nt els darrers quaranta anys, i en cap moment s'ha pogut arribar a una conclusió diferent a aquesta: perjudica seriosament la salut, l'economia i les relacions personals i afectives. Depèn de quina sigui, aquests efectes apareixen a curt o a mig termini, però acaben quedant-se si el consumidor entra en una relació de dependència de la que no es pot sortir si no és amb molta voluntat.

Mai no hi ha hagut tants d'esforços humans i econòmics per aturar el consum de drogues, evitar la iniciació dels al·lots i possibilitar la rehabilitació dels addictes com ara. I mai no se n'havia consumit tanta com la que actualment entra pel nas, la boca o les venes de gent que ja no té un perfil tan concret com vint anys enrere. La droga s'ha democratitzat i els seus efectes els pagam tots. Com he dit abans, és atractiva perquè és obertament rebutjada per la societat (gran part de la qual la consumeix d'amagat), perquè ofereix evasió plaent sense esforç. El veritable debat, i la corresponent batalla, no és si s'ha de legalitzar o no la droga (en principi estic en contra que sigui legal tot allò que és obertament nociu), sinó quins són els motius que duen a la gent a consumir, encara que sigui una sola vegada. I de tots els neòfits en aquesta tenebrosa empresa, qui més preocupen són els adolescents. Saber què els du a tirar-se de cap a una piscina letal com aquesta, quan no poden haver tengut més informació teòrica i pràctica de com acaben els que estan davant d'ells a la coa.

Tocar aquest tema en productes de ficció és delicat. Sobren els exemples de pel·lícules, novel·les i còmics que recorren a la presència de droga per generar una riallada, que té més de lloc comú que d'esclafit espontani. A l'altre extrem hi podem trobar obres tan excessivament preocupades per la moralina que s'exposen a crear l'efecte contrari al desitjat. Sense poder ser imparcials en un tema com aquest, crec que és lògic demanar un mínim d'objectivitat, encara que se'ns condueixi cap a veure les conseqüències de l'addició. Una de les diferències entre un còmic de qualitat i un de magre és que el primer suggereix sensacions, mentre que el segon intenta abocar una sensació homogènia i inequívoca al lector. Arribar a un equilibri en tot això que acab de comentar és més difícil que dir-ho.

El tàndem format per Toni Carbós i Javier Cosnava no s'hi han posat per poc alhora d'abordar una qüestió tan compromesa en el seu àlbum Mi heroína, que acaba de treure Dibbuks. En la part que toca als autors hi ha tants d'elements que demostren talent que m'agradaria comentar-los un per un, encara que sigui breument. El títol és un joc de significats d'una paraula polisèmica que es posa al servei del guionista Cosnava per servir-li de motor del guió. El treball de Carbós a la portada és també magnífic, amb una dona de nas generós que du un cervell a la mà. Nas i cervell. Genial.

Seguim. L'estructura interior està formada per capítols que comencen sempre amb unes quantes pàgines que alternen text a les parelles i un gran dibuix a les senars, per després concloure amb altres tantes pàgines amb un muntatge més convencional en un còmic.

Tota la història està contada en primera persona, la del dibuixant enganxat a l'heroïna, conscient d'estar en la recta final de l'autodestrucció, però que li falta voluntat per sortir d'aquesta autopista anihiladora. Aquest fil conductor està creuat per elements que configuren l'entorn familiar del protagonista, del qual destaca la seva mare, molt ben perfilada sense entretenir-s'hi gaire, i que ens pot dur a reflexionar sobre el seu paper, que no responsabilitat, en l'assumpte que bloqueja el seu fill.

Els autors, molt intel·ligentment, han decidit passar de llarg tot el procés de l'addicció per centrar-se en la trajectòria que segueix el protagonista des de que es rendeix completament fins que es consuma el seu final. Per sort nostra també deixen de banda els aspectes més recorreguts d'històries semblants, com la introducció de la droga al cos o els efectes de deteriorament físic i donen el protagonisme absolut als pensaments que té el protagonista, que en tot moment és plenament conscient de cap a on es deixa arrossegar.

Publicat al dBalears dia 7 de febrer de 2009

Primeres imatges prèvies de IIWW Wings of War

Just quan encara estam al·lucinats amb la tercera sèrie de IWW Wings of War Miniatures, ens arriben les primeres imatges de dos caces de l'edició de la II GM.

Font: The Miniatures Page

Como un guante de seda forjado en hierro

Fa una dècada algú em va deixar un tebeo dividit en cinc còmic books de paper barat, amb unes portades molt cridaneres, ocupades per uns rostres misteriosos que et miraven de fit a fit i amb un títol suggestiu: Como un guante de seda forjado en hierro. He de dir que després de llegir-lo vaig sentir una forta repulsa per aquelles pàgines plenes de vinyetes pertorbadores. Em va parèixer que l'autor m'havia pres el pèl amb una història absurda però al mateix temps em va captivar aquella forma de retratar la misèria humana. Després han aparegut diverses novel·les gràfiques com Ghost World i David Boring, de l'autor, David Clowes, que he cregut oportú comentar en aquestes pàgines per la seva qualitat gràfica i literària. Evidentment són dues històries més convencionals però que comparteixen amb la que ens ocupa la descripció d'un món sense guia, on les persones van desfilant pels carrers de la vida sense un destí concret. Amb el temps he pensat diverses vegades en aquell Como un guante..., amb ganes de tornar-lo a llegir, fins que, casualitats de la vida, La Cúpula va decidir reeditar-lo en un sol volum, donant-me l'ocasió d'adquirir-lo i consumar el desig.

En Clay és un home separat que un dia decideix anar a una sala X de programa doble: la primera pel·lícula és pornogràfica i protagonitzada per persones amb un físic no gaire atractiu; la segona, titulada com el tebeo, és una col·lecció d'escenes mudes en les quals apareixen mostres de sadomasoquisme intercalades amb altres de gent boja. Aquest film crida molt l'atenció d'en Clay i comença una recerca pels carrers de la seva ciutat de qualsevol indici sobre l'equip que ha filmat aquelles imatges tan patètiques. A partir d'aquí en Clay inicia un camí cap a enlloc en el qual es trobarà uns éssers humans i unes situacions que no tenen res que envejar a la pel·lícula. A cada cantó que gira l'ambient es torna més opressiu i claustrofòbic, amb un cúmul d'anècdotes que no deixaran indiferent ni el protagonista ni el lector, que passa les pàgines sense poder-se creure que hi pot haver qualcú que pugui imaginar tot aquell univers tan corprenedor com coherent.

En Clay, que va reaccionar amb una certa lògica davant el film, no pareix que reaccioni igualment amb la seva vida real. Per exemple, va a ca un amic per a què li deixi el cotxe i el troba que els metges li han tret els ulls per curar-los i li han posat dos crustacis a les conques oculars perquè es mengin els bacteris. Aquesta indiferència davant els fets inusuals és una constant en l'obra de Clowes, que podem considerar un monument a la tristesa de la societat occidental, aquella que ha perdut el referent, que ha petat en totes direccions i que ha transformat la vida quotidiana en un buit aclaparador. Vivim en un món de bubotes, de gent miserable sense inquietuds, ni tan sols personalitat. La falta de comunicació, la buidor espiritual, el caminar pel món sense objectiu, la substitució dels valors tradicionals per qualsevol pardalada (satanisme, pederàstia, pseudofilosofia, messianisme...) no és una alternativa vàlida, satisfactòria.

Clowes no és gaire bon dibuixant des d'un punt de vista classicista. Conscient de les seves limitacions, ha adoptat un dibuix simple, ple de convencionalismes, que troba en el blanc i negre la seva forma més vàlida. Així i tot, la imperfecció dels dibuixos (i, sobretot, de les perspectives) casa molt bé amb la temàtica de les històries. Les figures són rígides i estàtiques. En el món de Clowes pareix que la velocitat no existeix, que el temps és il·limitat i ple de silencis. Això no vol dir que, com passa en molts de mangues, estiri l'acció amb moltes vinyetes. Al contrari, Clowes economitza al màxim l'espai i cada vinyeta representa una eternitat.

Després d'aquesta segona lectura he pogut assaborir la grandesa de Como un guante... Tot i ser una de les primeres grans obres de Clowes, per a mí i ara per ara és la millor. La més sincera i la que fa més poques concessions a la comercialitat. Devora aquest tractat sobre l'estat d'ànim de la humanitat d'entresegles, moltes obres més directes fan esclafir de riure.

Publicat al dBalears dia 31 de gener de 2009

Per a què no se't cremin les salsitxes, la llangonissa o els botifarrons

35 € el de Cthulhu i 17 € el X-Wing.

Fonts: Starwarsminiaturas.com i Roast My Winnie

Nova expansió per a Runebound

Runebound és un d'aquells jocs que estan tan ben dissenyats que t'oblides que estàs jugant amb fitxes de cartó i miniatures de plàstic. A més, té una característica molt rellevant: és ideal per jugar un tot sol sense perdre diversió, així que és un joc a tenir en compte si hom no pot jugar amb altra gent tantes vegades com voldria.

Acaba d'aparèixer la quarta expansió gran, titulada The Frozen Wastes. En aquesta ocasió viatjam a les gelades terres d'Isheim. Ja podem descarregar les instruccions d'aquí.

Font: Fantasy Flight Games

El beso de la serpiente

M'encanten les ucronies si estan ben plantejades i igualment resoltes. En casos així, com més atrevides siguin, millor.

Igor Baranko en presenta una de ben grossa: no va ser Cristòfol Colom qui va descobrir Amèrica, sinó que van ser els indis qui descobriren Europa. Però alerta! En aquest primer tom de La danza del tiempo encara no hi trobam res d'això. L'autor ens introdueix en la societat índia mesclant elements realistes (reforçats pel dibuix) i elements màgics i irreals. Es tracta d'aferrar bé el punt de partida i donar credibilitat al fet que una societat tecnològicament poc desenvolupada pugui creuar l'Atlàntic de la forma que ho feren les tres caravel·les espanyoles.

Historias de la granja

En Lester és un nin de 10 anys que acaba de sofrir un dels majors impactes emocionals que es pot rebre a la infància: ha perdut els pares. Ha d'anar a viure amb el seu oncle en una granja. Ambdós subjectes no congenien i Lester troba sentit a aquella vida tan poc envejable quan es fa amic del propietari de la gasolinera. Un home especial que comparteix amb l'infant el seu interès per fer volar la imaginació. Entre els dos, creen en la seva ment un món fantàstic de superherois i alienígenes hostils amb qui han de combatre per salvar la humanitat. L'estil narratiu de Jeff Lemire fa que ben aviat s'acabi el còmic i quedis amb ganes de saber més coses d'aquests dos personatges que habiten el petit poble canadenc d'Essex.

Omaha 1

Omaha és una obra que fa de pont entre el porno i el còmic independent convencional. Astiberri pretén recopilar tot el material que ha aparegut protagonitzat per aquesta al·lota i el seu enamorat Chuck en 4 toms.

El primer tom recopila històries de diferent llargària i, per tant, de pretensions també disperses. Així i tot, les primeres, que són les més curtes, ens permeten entrar dins l'univers d'animals antropomòrfics que crearen Reed Waller i Kate Worley entre finals dels anys 70 i principis dels 80. El còmic és dues coses: un retrat d'una època concreta i un cant a la humanitat, els seus plaers i els seus perills. En molt pocs còmics el sexe explícit el trobarem tan encaixat com aquí. Normalment és la temàtica d'un gènere marginal socialment però econòmicament potent; la història dels còmics porno, si és que en tenen qualcuna, sol estar al servei del que interessa al consumidor d'aquest tipus de producte. Contràriament, la resta de còmics no solen introduir sexe explícit. Omaha l'introdueix però com un element més, en la seva justa importància. De la mateixa manera que en una parella real el sexe encaixa de forma natural, en aquest còmic els autors han aconseguit que això també passi.

Aula a la deriva 1

Les idees més sonades, ben conduides, poden donar resultats excel·lents. Kazuo Umezz ho demostra amb Aula a la deriva, un manga que parteix d'una premisa desconcertant: l'escola de primària Yamato és absorbida cap a una dimensió desconeguda. Així, allà on s'hi aixecava hi queda un solar que no dóna cap pista sobre el que ha passat a la gent de la ciutat, i l'edifici apareix envoltat d'un paratge inòspit que pareix silencionsament perillós. El desconcert dóna pas a la por, la por al terror, i acte seguit comença una desesperada lluita per la supervivència que adopta dos camins antagònics: l'agressió i la col·laboració. Com vaig descobrir fa 10 anys amb Osamu Tezuka, els autors japonesos no tenen problema en maltractar sense límit els personatges, encara que siguin protagonistes, i els lectors. No ens podem aferrar emocionalment a cap personatge, ni tan sols els nins, perquè correm el perill de quedar dessolats si moren o els passa qualque cosa pitjor.

En aquest primer volum Umezz assenta els fonaments d'una sèrie que promet ser poderosa i creïble a pesar dels elements fantàstics que formen el punt de partida.

Agujero negro

Per diverses raons, encara no havia llegit res de Charles Burns. L'aparició de l'integral de la seva obra més reconeguda, Agujero negro, que ja va per la tercera edició, em va fer descobrir un autor que es mereix el renom que té.

En la línia d'altres autors independents com Daniel Clowes, Burns explora els límits de la naturalesa humana en una història sòrdida i lleugerament surrealista. Però, a diferència de l'altre autor, Burns empra en comptades ocasions elements clarament repugnants. En l'obra que ens ocupa una misteriosa malaltia molt contagiosa fa que aquesta repugnància sigui necessària.

Les persones que poblen Agujero negro estan sorprenentment resignades a patir els capricis de l'atzar. S'hi intueix una tímida resistència a que sigui així, però la força de voluntat dels personatges no basta per aconseguir readreçar les seves vides.

El dibuix és en un blanc i negre poderós, realitzat amb una tècnica que mira al passat, amb uns contorns molt ben delimitats i uns negres que retallen magistralment les figures i escenaris. La mescla de realisme i sintetisme caricaturesc dels personatges malalts és una de les característiques gràfiques que fan d'aquest còmic una obra tan especial.

Novetats de Planeta DeAgostini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.