Los días más largos

La infantesa és un moment de la nostra vida de relativa durada segons es miri des del seu interior o des de l'exterior. De petit els majors em deien que aprofitàs bé les hores perquè a mesura que em fes gran s'acurçarien. «De gran els dies passen volant», deien. No ho acabava de veure clar perquè el temps era inesgotable i a mi em pareixia que tampoc no corria tan ràpid per als vellets que, gaiato en mà, passaven les estones a la terrassa dels cafès de plaça. Els estius eren gairebé infinits. Transcorrien a s'Estanyol de Migjorn i el record que tenc d'aquella època és d'un temps estirat al màxim, amb dies de trenta o quaranta hores omplits amb nedades, jugades amb geypermans o clicks de Famobil, bicicletades, exploració d'obres, lectures de tebeos damunt el llit, berenars de pa amb nocilla (a mi m'agradava la marró), acampades al pinar de devora... Hi havia temps per a fer moltes coses. Tot això ho record amb una certa enyorança, content d'haver viscut una infantesa en la que la innocència no era excepció. De vegades, quan torn al lloc on vaig forjar els meus records d'aquella feliç època, hi veig encara un rastre de cabanya o de pintures rupestres que vaig fer fa gairebé tres dècades dècades, em ve una sensació molt agradable, efímera però suficient.

Hi ha un tebeo que m'ha fet venir aquesta mateixa sensació perquè les petites històries que formen el seu contingut parlen de la infantesa de la meva generació. El títol no pot ser més suggestiu: Los días más largos, i el seu autor, Fermín Solís, un dels millors autors espanyols del moment m'ha arribat al cor. Solis és un dibuixant de còmics que també fa curtmetratges amb personatges de carn i os i d'animació al mateix temps que regenta una llibreria especialitzada de Càceres que, segons pareix, s'ha convertit en el centre tebeístic de la regió. És, per tant, un home polifacètic qui, d'infant, era reservat i independent. Preferia un tebeo abans que una pilota i el seu caràcter observador el va fer ser bastant solitari. Els personatges que retrata al còmic que ens ocupa són així, sobretot el protagonista, Martín, qui segurament és l'alter ego de l'autor. L'àlbum, editat per Ediciones Balboa, és un aplec d'històries de quatre o cinc pàgines en les quals assistim a les aventures quotidianes de Martín i els seus amics. Hem de dir que no són batalletes dins l'estil Paracuellos perquè són èpoques diferents i objectius diferents els de Solís i Giménez. L'únic nexe d'unió que poden tenir és la seva intencionalitat de captar l'essència de la infantesa dels anys cinquanta en el cas de Giménez i de finals dels setanta i principis dels vuitanta en el cas de Solís. La capacitat de síntesi narrativa de Solis es va evident amb tota la informació que fica en cada pàgina, tot i emprar un dibuix clar, molt simple i només cinc o sis vinyetes per planxa. Estam davant un autor que promet molt, amb un estil gràfic molt personal, econòmic i precís, que s'aplega amb una manera de fer històries molt atractiva. És un magnífic dibuixant de personatges i un fetitxista dels objectes quotidians que ambienten deliciosament les anècdotes en el context exacte. M'han encantat refrescar els records d'àlbums de cromos aferrats amb Imedio, l'abocador ple de tresors, L'Eskeletor dels Masters del Universo, els treballs manuals amb escuradents i gafes d'estendre... I senzillament fantàstica la descripció de Joseito, l'al·lot un poc més gran que pretenia ser punk i per això retallava les mànigues de camisetes de propaganda i hi pintava les llavors enigmàtiques paraules «Sex Pistols».

Les històries de Los días más largos tenen un greu inconvenient: després de llegir-les et quedes amb unes ganes rabioses de seguir-ne llegint més. Les quaranta-sis pàgines de l'àlbum es queden curtes, entrant en contradicció amb el títol.

Publicat al dBalears dia 28 de febrer de 2009