Hi ha un tebeo que m'ha fet venir aquesta mateixa sensació perquè les petites històries que formen el seu contingut parlen de la infantesa de la meva generació. El títol no pot ser més suggestiu: Los días más largos, i el seu autor, Fermín Solís, un dels millors autors espanyols del moment m'ha arribat al cor. Solis és un dibuixant de còmics que també fa curtmetratges amb personatges de carn i os i d'animació al mateix temps que regenta una llibreria especialitzada de Càceres que, segons pareix, s'ha convertit en el centre tebeístic de la regió. És, per tant, un home polifacètic qui, d'infant, era reservat i independent. Preferia un tebeo abans que una pilota i el seu caràcter observador el va fer ser bastant solitari. Els personatges que retrata al còmic que ens ocupa són així, sobretot el protagonista, Martín, qui segurament és l'alter ego de l'autor. L'àlbum, editat per Ediciones Balboa, és un aplec d'històries de quatre o cinc pàgines en les quals assistim a les aventures quotidianes de Martín i els seus amics. Hem de dir que no són batalletes dins l'estil Paracuellos perquè són èpoques diferents i objectius diferents els de Solís i Giménez. L'únic nexe d'unió que poden tenir és la seva intencionalitat de captar l'essència de la infantesa dels anys cinquanta en el cas de Giménez i de finals dels setanta i principis dels vuitanta en el cas de Solís. La capacitat de síntesi narrativa de Solis es va evident amb tota la informació que fica en cada pàgina, tot i emprar un dibuix clar, molt simple i només cinc o sis vinyetes per planxa. Estam davant un autor que promet molt, amb un estil gràfic molt personal, econòmic i precís, que s'aplega amb una manera de fer històries molt atractiva. És un magnífic dibuixant de personatges i un fetitxista dels objectes quotidians que ambienten deliciosament les anècdotes en el context exacte. M'han encantat refrescar els records d'àlbums de cromos aferrats amb Imedio, l'abocador ple de tresors, L'Eskeletor dels Masters del Universo, els treballs manuals amb escuradents i gafes d'estendre... I senzillament fantàstica la descripció de Joseito, l'al·lot un poc més gran que pretenia ser punk i per això retallava les mànigues de camisetes de propaganda i hi pintava les llavors enigmàtiques paraules «Sex Pistols».
Les històries de Los días más largos tenen un greu inconvenient: després de llegir-les et quedes amb unes ganes rabioses de seguir-ne llegint més. Les quaranta-sis pàgines de l'àlbum es queden curtes, entrant en contradicció amb el títol.
Publicat al dBalears dia 28 de febrer de 2009
1 comentari:
Si t'has quedat amb més ganes de Solís et puc recomanar més coses seves ;)
Publica un comentari a l'entrada