Aquestes darreres setmanes hi ha hagut maniobres dels medis de comunicació al voltant d'un dels episodis més obscurs de la nostra història contemporània: la transició democràtica. El motiu no ha estat abocar llum sobre aquells 9 anys (permeteu-me que la faci començar pel desembre de 1973) sinó intensificar el pensament pensable sobre l'episodi i més concretament sobre l'esdeveniment que va ser emprat per canviar ràpidament i a la força el concepte que teníem del successor de Franco. Segurament per qualsevol motiu menys la casualitat, dues cadenes televisives rivals han estrenat dues minisèries al voltant del cop d'estat liderat per un Tejero que es va ficar al Congrés dels diputats per la finestra del bany juntament amb una dotzena de civils. En vista del que ja hem pogut veure, una altra ensabonada. Una altra oportunitat perduda.
És possible una visió crítica de la sacrosanta Transició? Sí. De totes les històries que ha protagonitzat el superheroi barceloní anomenat Superlópez destacaríem Los cabecicubos, aparegut per primera vegada l'any 1982, perquè es tracta d'una historieta excepcional en tota l'obra d'en JAN ja que va més enllà de l'habitual ironia i crítica a la rutina, l'estrès, els problemes de trànsit i el fum (autèntica obsessió de l'autor). Amb Los cabecicubos va agafar una de les conseqüències més assenyalables de la nostra transició democràtica que, oficialment, la fan acabar l'any que va sortir editat l'àlbum, per fer, amb guió propi, una historieta inoblidable amb dues lectures: la de pur entreteniment i la de reflexió política.
Tota obra creativa s'ha de valorar, també, com a fruit d'una època concreta i en aquest sentit el tebeo que ens ocupa va ser –i és encara– una obra atrevida, de les que ara en dirien políticament incorrecta, en la qual l'autor no amaga la seva visió escèptica d'un procés molt rebimbombant que no va rompre amb el règim anterior sinó que es va preocupar, abans que res, d'assegurar la integritat de les classes dominants del tardofranquisme i, a més, dotar-los d'un aire d'heroïcitat democràtica gairebé èpica.
El mòbil de la historieta és la creació d'un ou cúbic que presenta moltíssims avantatges per sobre del de forma natural. Els productes químics emprats fan que la gent vagi sofrint una deformació cranial acompanyada d'una creixent mentalitat autoritària. Quan aquests éssers de cap cúbic són minoria la gent "normal" se'n riu de la seva diferència i són marginats i segregats però, ben aviat, l'epidèmia s'extén i passen de perseguits a perseguidors, sota el lideratge d'un antic empresari reciclat a cabdill sense una ideologia concreta; s'envolten de parafernàlia feixista i adopten com a escut una gallina (clara referència a l'àguila franquista). A partir d'aquí la historieta corre de forma paral·lela a la història d'Espanya: el règim dictatorial controla totalment el pensament (aquí representat per la forma del crani) i no tolera la diferència; la resistència es forma, com no, a les clavegueres, i és incapaç d'enderrocar el règim, que només trontolla quan, al seu si, hi comença a haver membres que, contra la seva voluntat, veuen dissipar els efectes químics i el crani els torna a la forma original; quan les "desercions" són escasses els afectats són processats per traïdors, però aviat són massives i el líder es dóna per vençut i deixa que els esdeveniments segueixin el seu curs. Una gran diferència hi ha en la forma que comencen i acaben les dues dictadures: mentre que la fictícia comença amb el triomf electoral del PA.CU. (Partido Cuadrado) i acaba amb una guerra que perd i du a la transició, la dictadura real comença amb la guerra civil i acaba amb unes eleccions democràtiques, però sense que en cap dels dos casos hi hagi ni un sol procés sinó tot el contrari, amnistia general (que afecta més positivament als autoritaris reciclats) i reinserció total, com si no haguessin tengut un passat recent del qual demanar-los responsabilitats. El desencant d'en JAN arriba a tal nivell que la historieta acaba com comença, amb la creació artificial d'un ou completament esfèric que només té un avantatge: no és quadrat.
Tota obra creativa s'ha de valorar, també, com a fruit d'una època concreta i en aquest sentit el tebeo que ens ocupa va ser –i és encara– una obra atrevida, de les que ara en dirien políticament incorrecta, en la qual l'autor no amaga la seva visió escèptica d'un procés molt rebimbombant que no va rompre amb el règim anterior sinó que es va preocupar, abans que res, d'assegurar la integritat de les classes dominants del tardofranquisme i, a més, dotar-los d'un aire d'heroïcitat democràtica gairebé èpica.
El mòbil de la historieta és la creació d'un ou cúbic que presenta moltíssims avantatges per sobre del de forma natural. Els productes químics emprats fan que la gent vagi sofrint una deformació cranial acompanyada d'una creixent mentalitat autoritària. Quan aquests éssers de cap cúbic són minoria la gent "normal" se'n riu de la seva diferència i són marginats i segregats però, ben aviat, l'epidèmia s'extén i passen de perseguits a perseguidors, sota el lideratge d'un antic empresari reciclat a cabdill sense una ideologia concreta; s'envolten de parafernàlia feixista i adopten com a escut una gallina (clara referència a l'àguila franquista). A partir d'aquí la historieta corre de forma paral·lela a la història d'Espanya: el règim dictatorial controla totalment el pensament (aquí representat per la forma del crani) i no tolera la diferència; la resistència es forma, com no, a les clavegueres, i és incapaç d'enderrocar el règim, que només trontolla quan, al seu si, hi comença a haver membres que, contra la seva voluntat, veuen dissipar els efectes químics i el crani els torna a la forma original; quan les "desercions" són escasses els afectats són processats per traïdors, però aviat són massives i el líder es dóna per vençut i deixa que els esdeveniments segueixin el seu curs. Una gran diferència hi ha en la forma que comencen i acaben les dues dictadures: mentre que la fictícia comença amb el triomf electoral del PA.CU. (Partido Cuadrado) i acaba amb una guerra que perd i du a la transició, la dictadura real comença amb la guerra civil i acaba amb unes eleccions democràtiques, però sense que en cap dels dos casos hi hagi ni un sol procés sinó tot el contrari, amnistia general (que afecta més positivament als autoritaris reciclats) i reinserció total, com si no haguessin tengut un passat recent del qual demanar-los responsabilitats. El desencant d'en JAN arriba a tal nivell que la historieta acaba com comença, amb la creació artificial d'un ou completament esfèric que només té un avantatge: no és quadrat.
Publicat al dBalears dia 14 de febrer de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada