Mi heroína

Les drogues sempre han despertat la fascinació que provoca tot allò que està prohibit. Cada època ha tengut la seva droga simbòlica, al manco dura

nt els darrers quaranta anys, i en cap moment s'ha pogut arribar a una conclusió diferent a aquesta: perjudica seriosament la salut, l'economia i les relacions personals i afectives. Depèn de quina sigui, aquests efectes apareixen a curt o a mig termini, però acaben quedant-se si el consumidor entra en una relació de dependència de la que no es pot sortir si no és amb molta voluntat.

Mai no hi ha hagut tants d'esforços humans i econòmics per aturar el consum de drogues, evitar la iniciació dels al·lots i possibilitar la rehabilitació dels addictes com ara. I mai no se n'havia consumit tanta com la que actualment entra pel nas, la boca o les venes de gent que ja no té un perfil tan concret com vint anys enrere. La droga s'ha democratitzat i els seus efectes els pagam tots. Com he dit abans, és atractiva perquè és obertament rebutjada per la societat (gran part de la qual la consumeix d'amagat), perquè ofereix evasió plaent sense esforç. El veritable debat, i la corresponent batalla, no és si s'ha de legalitzar o no la droga (en principi estic en contra que sigui legal tot allò que és obertament nociu), sinó quins són els motius que duen a la gent a consumir, encara que sigui una sola vegada. I de tots els neòfits en aquesta tenebrosa empresa, qui més preocupen són els adolescents. Saber què els du a tirar-se de cap a una piscina letal com aquesta, quan no poden haver tengut més informació teòrica i pràctica de com acaben els que estan davant d'ells a la coa.

Tocar aquest tema en productes de ficció és delicat. Sobren els exemples de pel·lícules, novel·les i còmics que recorren a la presència de droga per generar una riallada, que té més de lloc comú que d'esclafit espontani. A l'altre extrem hi podem trobar obres tan excessivament preocupades per la moralina que s'exposen a crear l'efecte contrari al desitjat. Sense poder ser imparcials en un tema com aquest, crec que és lògic demanar un mínim d'objectivitat, encara que se'ns condueixi cap a veure les conseqüències de l'addició. Una de les diferències entre un còmic de qualitat i un de magre és que el primer suggereix sensacions, mentre que el segon intenta abocar una sensació homogènia i inequívoca al lector. Arribar a un equilibri en tot això que acab de comentar és més difícil que dir-ho.

El tàndem format per Toni Carbós i Javier Cosnava no s'hi han posat per poc alhora d'abordar una qüestió tan compromesa en el seu àlbum Mi heroína, que acaba de treure Dibbuks. En la part que toca als autors hi ha tants d'elements que demostren talent que m'agradaria comentar-los un per un, encara que sigui breument. El títol és un joc de significats d'una paraula polisèmica que es posa al servei del guionista Cosnava per servir-li de motor del guió. El treball de Carbós a la portada és també magnífic, amb una dona de nas generós que du un cervell a la mà. Nas i cervell. Genial.

Seguim. L'estructura interior està formada per capítols que comencen sempre amb unes quantes pàgines que alternen text a les parelles i un gran dibuix a les senars, per després concloure amb altres tantes pàgines amb un muntatge més convencional en un còmic.

Tota la història està contada en primera persona, la del dibuixant enganxat a l'heroïna, conscient d'estar en la recta final de l'autodestrucció, però que li falta voluntat per sortir d'aquesta autopista anihiladora. Aquest fil conductor està creuat per elements que configuren l'entorn familiar del protagonista, del qual destaca la seva mare, molt ben perfilada sense entretenir-s'hi gaire, i que ens pot dur a reflexionar sobre el seu paper, que no responsabilitat, en l'assumpte que bloqueja el seu fill.

Els autors, molt intel·ligentment, han decidit passar de llarg tot el procés de l'addicció per centrar-se en la trajectòria que segueix el protagonista des de que es rendeix completament fins que es consuma el seu final. Per sort nostra també deixen de banda els aspectes més recorreguts d'històries semblants, com la introducció de la droga al cos o els efectes de deteriorament físic i donen el protagonisme absolut als pensaments que té el protagonista, que en tot moment és plenament conscient de cap a on es deixa arrossegar.

Publicat al dBalears dia 7 de febrer de 2009