Como un guante de seda forjado en hierro

Fa una dècada algú em va deixar un tebeo dividit en cinc còmic books de paper barat, amb unes portades molt cridaneres, ocupades per uns rostres misteriosos que et miraven de fit a fit i amb un títol suggestiu: Como un guante de seda forjado en hierro. He de dir que després de llegir-lo vaig sentir una forta repulsa per aquelles pàgines plenes de vinyetes pertorbadores. Em va parèixer que l'autor m'havia pres el pèl amb una història absurda però al mateix temps em va captivar aquella forma de retratar la misèria humana. Després han aparegut diverses novel·les gràfiques com Ghost World i David Boring, de l'autor, David Clowes, que he cregut oportú comentar en aquestes pàgines per la seva qualitat gràfica i literària. Evidentment són dues històries més convencionals però que comparteixen amb la que ens ocupa la descripció d'un món sense guia, on les persones van desfilant pels carrers de la vida sense un destí concret. Amb el temps he pensat diverses vegades en aquell Como un guante..., amb ganes de tornar-lo a llegir, fins que, casualitats de la vida, La Cúpula va decidir reeditar-lo en un sol volum, donant-me l'ocasió d'adquirir-lo i consumar el desig.

En Clay és un home separat que un dia decideix anar a una sala X de programa doble: la primera pel·lícula és pornogràfica i protagonitzada per persones amb un físic no gaire atractiu; la segona, titulada com el tebeo, és una col·lecció d'escenes mudes en les quals apareixen mostres de sadomasoquisme intercalades amb altres de gent boja. Aquest film crida molt l'atenció d'en Clay i comença una recerca pels carrers de la seva ciutat de qualsevol indici sobre l'equip que ha filmat aquelles imatges tan patètiques. A partir d'aquí en Clay inicia un camí cap a enlloc en el qual es trobarà uns éssers humans i unes situacions que no tenen res que envejar a la pel·lícula. A cada cantó que gira l'ambient es torna més opressiu i claustrofòbic, amb un cúmul d'anècdotes que no deixaran indiferent ni el protagonista ni el lector, que passa les pàgines sense poder-se creure que hi pot haver qualcú que pugui imaginar tot aquell univers tan corprenedor com coherent.

En Clay, que va reaccionar amb una certa lògica davant el film, no pareix que reaccioni igualment amb la seva vida real. Per exemple, va a ca un amic per a què li deixi el cotxe i el troba que els metges li han tret els ulls per curar-los i li han posat dos crustacis a les conques oculars perquè es mengin els bacteris. Aquesta indiferència davant els fets inusuals és una constant en l'obra de Clowes, que podem considerar un monument a la tristesa de la societat occidental, aquella que ha perdut el referent, que ha petat en totes direccions i que ha transformat la vida quotidiana en un buit aclaparador. Vivim en un món de bubotes, de gent miserable sense inquietuds, ni tan sols personalitat. La falta de comunicació, la buidor espiritual, el caminar pel món sense objectiu, la substitució dels valors tradicionals per qualsevol pardalada (satanisme, pederàstia, pseudofilosofia, messianisme...) no és una alternativa vàlida, satisfactòria.

Clowes no és gaire bon dibuixant des d'un punt de vista classicista. Conscient de les seves limitacions, ha adoptat un dibuix simple, ple de convencionalismes, que troba en el blanc i negre la seva forma més vàlida. Així i tot, la imperfecció dels dibuixos (i, sobretot, de les perspectives) casa molt bé amb la temàtica de les històries. Les figures són rígides i estàtiques. En el món de Clowes pareix que la velocitat no existeix, que el temps és il·limitat i ple de silencis. Això no vol dir que, com passa en molts de mangues, estiri l'acció amb moltes vinyetes. Al contrari, Clowes economitza al màxim l'espai i cada vinyeta representa una eternitat.

Després d'aquesta segona lectura he pogut assaborir la grandesa de Como un guante... Tot i ser una de les primeres grans obres de Clowes, per a mí i ara per ara és la millor. La més sincera i la que fa més poques concessions a la comercialitat. Devora aquest tractat sobre l'estat d'ànim de la humanitat d'entresegles, moltes obres més directes fan esclafir de riure.

Publicat al dBalears dia 31 de gener de 2009