La montaña mágica

És gratificant que en Jiro Taniguchi, a més de molt bon dibuixant i narrador, sigui tan prolífic. Des d'aquella obra mestra anomenada El almanaque de mi padre, hem pogut gaudir de gran part de l'obra d'aquest autor gràcies a Ponent Mon.

El darrer còmic que he llegit seu és La montaña mágica, guionitzat i dibuixat per ell mateix, tot i que el color és d'altra gent.

En aquesta obra en Taniguchi fusiona el manga i el còmic europeu. L'estructura i el tempo són un homenatge a la tradició francobelga que té la fita en l'àlbum, mentre que la història i el dibuix són molt japonesos, tenint en compte que en Taniguchi té una personalitat molt marcada i això es nota en els seus ninots.

El resultat és una obra exquisida, feta amb una sensibilitat inusual i que demostra que en Taniguchi és d'un dels grans autors contemporanis, a qui les etiquetes li són petites.

Confirmats na Catelyn Stark i en Tyrion Lannister

Poc a poc es va fent públic el càsting de l'esperada sèrie de TV A Game of Thrones.

Na Holly Marie Combs serà na Catelyn Stark.

En Peter Dinklade serà en Tyrion Lannister.

Font: Internet Movie Database

La carta dels 14 congressistes dels EUA a Zapatero

Per petició popular, aquí teniu una còpia en PDF de la carta que 14 congressistes dels EUA enviaren a Zapatero a causa de la profunda preocupació que desperta al país de les bombes atòmiques el "creixent antisemitisme" espanyol. Només dos detallets: un, es dirigeixen a Zapatero com a "Primer Ministre de la República Espanyola" (segurament per ignorància, no per desig); dos, un dels paios és en Dan Burton, artífex de la llei Helms-Burton de 1995, que consistí bàsicament en una estrangulació econòmica de Cuba.

Podeu descarregar la carta d'aquí.

Dia de l'orgull friqui

Argument

Vos donaré un argument per a una novel·la. El seu èxit, com és habitual, no dependrà tant de la seva originalitat temàtica, ni tan sols de la seva qualitat literària, sinó de la signatura que dugui i de la forma que aparegui en els mitjans de comunicació.

La faria començar quan una petita editorial presenta un projecte de conscienciació social que promogui el respecte ètnic i religiós entre el jovent. El format elegit és molt adequat: un còmic. Un llenguatge molt proper als joves. Els polítics no poden dir que no a una cosa així, i més si ve avalada pel prestigi que envolta l'empresa. S'aprova el projecte i el pressupost, i aquesta empresa uneix la feina d'un guionista i un dibuixant. Quan el producte que ens ocupa està a punt, es posa en coneixement de l'administració mecenes. El polític encarregat d'anunciar que ja és una realitat aquest projecte solidari té la desgràcia de recitar unes dades pressupostàries equivocades per amunt. El còmic i la carpeta que l'acompanya han costat realment 75.000 €, però amolla que ha costat 300.000 €, sense que se li returi la veu davant una xifra així (comprensible, ja que tots pertanyem la generació PTA).

Un dels periodistes assistents a la desafortunada roda de premsa, treballa en un periòdic declaradament contrari al govern i escriu un article que va en portada en l'edició estatal i l'autonòmica. El titular està cantat: "300.000 per a un còmic pro-palestí." El contingut de l'article diu que l'administració autonòmica edita un còmic per adoctrinar el jovent en les tesis antisemites. El polític vol refer el ridícul emetent un comunicat per rectificar, però ja és massa tard. El que ve a continuació és inversemblant, però amb esforç per part de l'escriptor pot quedar realista: els fòrums d'Internet comencen a fer flamada amb les opinions gratuïtes de gent que espera la mínima ocasió per vomitar les seves frustracions; una selecció de luxe de congressistes jueus dels EUA escriuen al Primer Ministre de la III República Espanyola, advertint-lo que perillen les relacions entre ambdós països si segueix tolerant el creixent antisemitisme espanyol. Les cames dels polítics autonòmics fan figa i es penedeixen d'haver promocionat tantes activitats relacionades amb el còmic. Amb tot això, hi ha un detall importantíssim: NINGÚ ha llegit el còmic.

Publicat al dBalears dia 23 de maig de 2009

Buscavidas

L'avantatge d'estar en una època en que abunden les edicions d'obres pretèrites és que pots descobrir petites joies, fetes amb el regust d'antany però que el temps no ha malmenat molt. Tebeos com el d'avui, aparegut sota el segell «BD» de Planeta DeAgostini, dedicat a la publicació d'obres europees o allunyades del mainstream ianqui. Una proposta que fa anys encetaren i que té molt bons resultats, cosa que anima als editors d'aquesta editorial massa avesada als superherois a treure títols no amb un nivell de qualitat alt. Els autors són el guionista argentí Carlos Trillo i el dibuixant uruguaià Alberto Breccia, dos noms que toquen ser sinònim de compra automàtica per part de tot amant de les bones històries, compromeses argumentalment i gràfica. L'obra es titula Buscavidas i és un petit volum de tapa dura que inclou una recopilació d'històries curtes enllaçades per l'aparició en totes elles d'un personatge obès, el cerca-noves, que col·lecciona històries miserables. Aquest home es passeja per una ciutat qualsevol a la recerca de gent que tengui qualque cosa interessant que contar, a ser possible desgràcies, històries macabres que demostrin la veritable naturalesa de l'espècie humana. Algunes d'elles són tremendes, com per exemple la de la dona que es deixa mutilar per l'home en senyal del seu amor, o la darrera, en la qual un dictador llatinoamericà és condicionat per les grans multinacionals. Cal dir que quan Trillo i Breccia varen fer aquesta obra pesava sobre Argentina una dictadura terrible (si em permeteu aquesta innecessària redundància) que no permetia tenir sentit de l'humor si aquest no era obscur.

Trillo ens conta les històries com si fossin contes, amb un cert grau metafòric que ajuda a desubicar-les temporalment. Poden passar en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Estan protagonitzades per persones anònimes i, per tant, generalitzables a certs sectors socials. Es caricaturitzen tant els trets físics dels personatges com les seves vivències. L'humor impregna cada pàgina; un humor negre, sarcàstic, descarnat. Així s'aconsegueix una obra que, vint-i-tres anys després de la seva publicació original, ha aguantat molt bé el pas del temps i ens convida a reflexionar sobre l'existència humana. La malaurança i la idiotesa no tenen pàtria i no pareixen estar en vies d'extinció sinó més bé el contrari.

I si la feina de Trillo és magnífica, la de Breccia és insuperable. En aquesta ocasió experimenta amb la distorsió de les formes, emprant un blanc i negre pur però esforçant-se per aconseguir amb èxit un acabat escultòric que té molt de mèrit. Breccia coneix perfectament les possibilitats expressives d'un paper blanc embrutat convenientment amb tinta negra i les explota, fent de Buscavidas un original homenatge al cinema de Murnau, però també a l'obra gràfica de Grosz i de Munch. En les imatges de Breccia es pot entreveure la necessitat de cercar nous efectes plàstics, emprant una textura aspra, rugosa però alhora sense grisos. La tècnica emprada és a l'inrevés del que és habitual. Breccia primer va ennegrir les vinyetes i després va treure la blancor de les figures a partir de pintura blanca. El resultat és un àlbum de gran impacte visual, que presenta una certa dificultat d'adaptació de la vista però que, un pic superada, és un plaer entretenir-se en cada vinyeta i observar atentament la feinada de sintetisme que hi ha darrere. Breccia, amb els seus dibuixos, ens transmet sentiments purs, creant personatges que ens angoixen o ens desperten la compassió només amb un cop d'ull. Aquestes sensacions ens impacten en les retines, atrapant-nos en una espiral d'històries tristes.

Publicat al dBalears dia 23 de maig de 2009

Novetat de Dibbuks

Podeu veure una animació promocional aquí.

Presentació de Vaquero

Novetats de La Cúpula

Novetat de Ponent Mon

B'S Log

Planeta DeAgostini llança una revista de manga en un format al més pur estil japonès. 400 pàgines mensuals! Tota la informació aquí.

Novetats de Planeta DeAgostini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

Les coses no són el que pareixen

Un altre anunci genial, tant per la idea com, sobretot, pel muntatge a la inversa.

Font: Ateneu Popular.

Benedetti

Ja era molt major, i no ha pogut aguantar una altra envestida de la mort. El poeta uruguaià ens ha deixat per no anar-se'n enlloc. Per recordar-lo i gaudir-lo, tenim la seva obra, exquisida, que tantes coses suggereix.

No som molt lector de poesia, però Benedetti és per a mi imprescindible. La seva forma d'escriure, tan poc afectada, tan directa, tan econòmica, és una bufetada als pedants de les lletres. Si som el que fem, Benedetti serà molt sempre que hi hagi gent sensible que cerqui qualque cosa més que una carcassa literària tan bella com buida. Com molta gent que no hem tengut la sort de tenir bons professors de literatura, el descobrírem l'any 1992 a El lado oscuro del corazón, una obra mestra d'Eliseo Subiela que es recolza en els textos del poeta (qui, fins i tot, hi té un petit paper).

Aquí hi ha el meu insignificant homenatge.

Passafronteres 2

Seré sincer: aquest és un article oportunista. No hauria comentat aquest còmic si no fos pel rebombori que s'ha creat al seu voltant. Un any té molt pocs dissabtes i sempre queden defora de ressenya la majoria de còmics que s'editen, molt d'ells realment bons.

He de dir que som un dels pocs que havia llegit Passafronteres 2 abans de convertir-se en el fenomen mediàtic de final de curs, i vaig desestimar comentar-lo perquè no té el perfil idoni per a la secció. Tractant-se d'una columna en premsa generalista, procur transmetre la passió pel còmic com a art i, sobretot, com a mitjà per transmetre coneixements; però fer fer-ho honestament, m'ha d'haver encantat, i no és el cas. Si algú que no llegeix habitualment còmic passa casualment la vista pels meus escrits, m'interessa que se'n dugui una bona impressió del mitjà, no que pugui pensar que va bé sense llegir tebeos.

Generalment no som molt partidari dels còmics institucionals perquè solen ser argumentalment avorrits i narrativament fluixos, sempre en un to asèptic que pretén acontentar a tothom. Història de les Balears (la bona, la de principis dels anys 80) va ser una fita insòlita per la qualitat del dibuix i per la perícia del guionista; això sí, amb unes mancances molt lamentables en els passatges històrics del segle XX; va encetar un camí que en altres ocasions s'ha intentat continuar: a Calvià, a Llucmajor... posant de manifest que el format es va esgotar amb aquella vella publicació de Sa Nostra. A més, tenen un altre problema: ja que difícilment tenen interès com a còmics, haurien d'arribar al infants i joves. No arribar físicament, que hi arriben, sinó també ser suficientment atractius com per ser llegits al manco una vegada; i, encara més important i impossible, treure el professorat de la desídia (llibre de text amb solucionari, pissarra i lectures obligatòries insípides) per aprofitar els recursos econòmics que s'hi gasten en aquest tipus de material.

Passafronteres no ha anat ben bé així. És un projecte que Inrevés va presentar a l'administració, i que aquesta va aprovar. Es nota en la temàtica, molt relacionada amb la solidaritat i la cooperació internacional per minvar les desigualtats econòmiques, socials i culturals. El segon número d'aquesta sèrie (hi ha previst al manco un tercer, però ara mateix el seu futur és incert) transcorre al Líban i a Israel i està protagonitzat per una colla de joves cooperants que treballen per la pau i la convivència a l'Orient Mitjà. Allà es troben amb una situació històricament enquistada i de difícil solució; mentre, civils musulmans i israelians pateixen les conseqüències de les desavinences polítiques d'ambdues faccions, amb un resultat que tots coneixem. Amb totes aquestes premisses, i tenint en compte el públic a qui va dirigit, el guionista Felipe Hernández té una tasca dificilíssima: fer-ne una història que il·lustri i entretingui els al·lots. El fil argumental és senzill i poc interessant en si mateix, i la necessitat d'incloure una bona quantitat d'informació per contextualitzar la situació d'Orient Mitjà fa que s'hagi d'aturar l'argument aquí i allà d'una forma una mica forçada. Els protagonistes compleixen amb el rol de bona gent, despresa, càndida i perpètuament sorpresa davant les atrocitats que veuen però no pateixen. En aquest sentit, el còmic no adopta cap posició ideològica davant el conflicte. És mentira que sigui antijueu (és incorrecte el terme antisemita perquè fa referència a qüestions lingüístiques i no ètniques o religioses. Per cert, tant l'hebreu com l'àrab són dues llengües semites) perquè com correspon a un còmic institucional no entra en els objectius dels mecenes ni dels creadors generar polèmica, sobretot en assumptes roents. També és mentira que sigui pro-palestí. Les seves pretensions són molt més modestes i humanes: pretén transmetre el dolor d'un drama humà, que traspassa els límits religiosos, ètnics i geopolítics concrets.

El ridícul del polític aborigen que va ficar la pota en la roda de premsa, el ridícul dels 14 congressistes dels EUA que veuen en aquest còmic una mostra del creixent antijudaïsme a Espanya, el ridícul de l'expolítica catalana que utilitza el seu bloc com a caixa de ressonància de les calumnies malicioses de l'edició estatal i autonòmica d'un diari, el ridícul dels opinants de les edicions digitals dels diaris que fan el seguiment a aquesta bombolla... Són massa ridículs, no? Sobretot perquè gairebé ningú ha tengut encara accés a aquest còmic.

Publicat al dBalears dia 16 de maig de 2009

Novetats de Diábolo per al Saló

Pots descarregar tota la informació d'aquí. Destac, sobretot, l'edició en català d'El jove Lovecraft, de la qual he tengut el gust de ser el revisor lingüístic.

Novetat de Dibbuks per al Saló

Pots descarregar la informació d'aquí.

Novetats de Glénat per al Saló

Pots descarregar el butlletí amb totes les novetats catalanes i castellanes d'aquí.

Secundarios a la primera posició

La tira que guionitz jo i dibuixa el gran Joan M. Mas ha aconseguit situar-se a la primera posició del rànquing de Subcultura per l'acceptació dels seus lectors. Moltes gràcies a tots!

Com? Encara no la seguiu? Idò aquí la teniu!

Novetats de Panini

Aquest mes de maig les novetats brillen per la seva diversitat, més enllà del món superheroic trobem d’altres alternatives igual o més interessants. Pots descarregar el butlletí complet d'aquí.

Kabul Disco

Afganistan, aparentment, és un país que no té cap ingredient per despertar l'interès internacional. A vegades ens han xiulat les orelles sobre un projecte d'un gasoducte que havia de travessar el país i que els talibans s'hi oposaven. Altres vegades ens han dit que era imperiosament necessari enviar ajuda humanitària que, tot i dur uniformes de soldat i metralladores en una zona de guerra, ens ve de nou que en matin qualcun de tant en quant. Em pareix que l'accident del Yak 42 transportava soldats que provenien d'Afganistan. Em confonen les imatges que he pogut veure per la televisió: deserts i més deserts i una gent amb tot el necessari per parèixer moros, evidentment esgrimint un Avtomat Kalashnikova model 1947, més conegut com AK-47. Els militars hi-tech ianquis bombardejant muntanyes pelades, foradades amb túnels laberíntics que suposadament amaguen Bin Laden, qui, per cert, necessita regularment unes hores de calma per endollar-se a una màquina d'electròlisi. No en tenc res.
Més confusió: l'exèrcit soviètic, a finals dels anys 70, intervingué al país per ajudar el govern autòcton marxista a fer front a la guerrilla fonamentalista islàmica, públicament recolzada per Pakistan, Aràbia Saudí i els EUA. Molt bé. Algú dirà que va ser un típic episodi de la Guerra Freda. Però els talibans, arreplegats i entrenats pels EUA es quedaren allà i imposaren un règim fanàtic que campejà lliurement fins que, després de l'11 S, foren perseguits i trets del poder pels mateixos que els feren forts. Ara hi ha un govern titella, eternament menor d'edat, mentre segueix essent imprescindible la intervenció militar estrangera per posar una mica de límit als atemptats terroristes que els talibans preparen en la frontera entre Afganistan i Pakistan. No seria tot això el més semblant a fer retxes dins l'aigua?

La darrera etapa ha suposat la culminació d'un procés de total despersonalització del país i els seus habitants, amb una juxtaposició de destacaments militars de països i, per tant, de cultures diferents i, en ocasions antagòniques; ONG sustentades en la tasca d'un personal per definició progressista i, per tant, amb uns valors democràtics i d'igualtat que xoquen amb les tradicions culturals i religioses de la zona; empreses que pretenen obtenir el màxim benefici amb les mínimes despeses reconstruint el que acaba de ser destruït. Seguim sense entendre res, però segur que els bons afganesos estan pitjor que nosaltres.

Nicolas Wild és un dibuixant de còmic francès que va tenir l'oportunitat de treballar allà durant una llarga temporada, primer elaborant un còmic institucional sobre la importància de la constitució afganesa, i després en tasques de publicitat. De tota aquella experiència va sorgir la sèrie d'àlbums anomenada Kabul Disco, que Ponent Mon edita a Espanya. Es tracta d'un còmic biogràfic, contat en primera persona, que narra les peripècies i, molt important, els pensaments que va tenir a aquella terra autènticament de ningú.

No coneixia aquest autor i ha resultat una molt grata sorpresa perquè és un narrador d'històries genial, que sap despertar l'interès pel que conta, especialment quan són anècdotes aparentment irrellevants però que el permeten plasmar la realitat d'una manera molt realista. I ho fa, com no podria ser d'altra manera, emprant l'humor com a canal de comunicació. Un humor subtil, moltes vegades fonamentat en petits comentaris o gestos facials i corporals. La història de l'Afganistan que va viure mentre va treballar-hi s'entreteixeix amb les històries de la seva feina, els seus col·legues i de quina forma, un grapat d'occidentals gens acostumats a viure amb inseguretat real, sobrevisqueren a tot aquell despropòsit que, per desgràcia, va continuar exactament igual quan ells retornaren a les seves tranquil·les llars.

Publicat al dBalears dia 9 de maig de 2009

Star Wars Weekends a Disney MGM Studios

Font: Zona Fandom

Prototipo

Fa uns anys es va produir una situació peculiar en l'àmbit de la cultura. El gran Leo Bassi feia una gira per Espanya amb la seva obra La Revelación, un monòleg escenificat en el qual repassava alguns dels tòpics de les religions monoteistes, i molt especialment la que més sofrim, per denunciar l'absurd de tant de poder fonamentat en mentides tan grosses. Totes les energies que guarden els beats quan es tracta de manifestar-se en contra de la guerra o de la injustícia social, varen sortir virulentament contra aquest pobre home i el seu espectacle. A Madrid, fins i tot li foteren una bomba. Però el més peculiar de tot va passar a ca nostra. El Teatre del Mar tenia programada l'obra però finalment, per pressió del propietari del local, es va haver de fer a una altra part, fora del municipi de Palma. El propietari era l'església catòlica, i esgrimint el contracte amb una mà, amb l'altra assenyalà la clàusula que diu que en aquell local no es pot pensar, dir o fer res que vagi en contra de la institució religiosa i els seus principis. Els contractes s'han de complir, clar, però m'agradaria saber si a Pacha mai s'hi fa res que xoqui amb la doble moral catòlica, més que res perquè el solar i el local també és propietat de la diòcesi de Mallorca. No els senten protestar gaire, per tant tot deu ser de primera.

Sigui com sigui, en aquell magnífic espectacle Leo Bassi va repassar alguns dels passatges de la bíblia que comparteixen les tres religions mediterrànies, sobretot del Gènesi. Coses tan avorrides com la creació del món, l'èxode, el rei David i tota la pesca es convertiren en històries interessantíssimes que conviden a reflexionar sobre el fet religiós i els veritables motius que mouen aquestes multinacionals que juguen amb els sentiments de la gent i mostren unes dents espantosament corcades quan creuen que poden perdre un àtom del seu domini. Es troben a faltar productes culturals que plantin cara a una inèrcia absurda com aquesta, que facin de contrapunt a tot aquest teisme, combatent-lo cara alta amb arguments imbatibles. Des d'un plantejament menys pretensiós i un mitjà més marginal, però per això segurament més eficaç ja que passarà ben desapercebut als censors exasperats, ens arriba el còmic Prototipo, editat per La Cúpula. L'autor és Ralf König, un dels autors de còmic més coneguts i reconeguts fora del cercle del novè art, que s'ha forjat la reputació amb còmics de temàtica gai, com El condón asesino, Como conejos o El hombre deseado. En aquest cas, deixa de banda aquest tema per contar-nos la seva veritable història d'Adam, el primer ésser humà segons el Gènesi, la serp (ens descobreix que nomia Lucy), Eva i els seus dos fills, els maleducats Cain i Abel.

König és un home culte que, a més, està tocat per la genialitat a l'hora de fer humor gràfic. Amb un tema tan sucós com aquest, no podia fer altra cosa que una gran obra, possiblement menys irreverent del que hagués pogut ser, però que tot el temps pega bufetades als fonaments de les religions mediterrànies, sobretot les d'inspiració cristiana. Essencialment, el còmic està farcit de situacions protagonitzades per Adam, un home que es veu temptat per la serp (no per la dona, com ens han volgut fer creure els inventors del masclisme) a menjar una poma de l'arbre de la saviesa. Evidentment, que això suposi la posada en marxa de la seva ment, que es comenci a qüestionar-ho tot, fins i tot l'inqüestionable, que el permeti adquirir un criteri propi, fa que Déu s'irriti i el comenci a molestar insistentment. El format elegit per König per donar forma al peculiar paradís que ha reinventat és la història curta, de poques pàgines, alternant el gag fàcil amb la reflexió més profunda, en un equilibri que només podria aconseguir un home que domini tema i forma. I aquest és König. El resultat és un àlbum ple de detalls sedimentats en capes. Aixecar-les totes, una per una, gaudint d'un humor àcid i imbatible a parts iguals, és un autèntic plaer.

Publicat al dBalears dia 2 de maig de 2009

Caprica, episodi pilot

Quan encara no hem tengut ocasió de gaudir del final de la 4a temporada de Battlestar Galactica, ens arriba l'episodi pilot d'una nova sèrie ambientada en el mateix univers però 58 anys abans. Anomenada, com no, Caprica.

Amb el mateix equip de productors i amb la mateixa meta: obrir nous camins al format sèrie de televisió. Ho tenen molt difícil perquè a hores d'ara, la mateixa Battlestar Galactica ha elevat el llistó molt molt alt.

Després d'haver vist l'episodi pilot de Caprica, dues hores de vibració contínua, puc dir que és ben possible que amb aquest producte s'apropin encara més a la perfecció. L'equip creatiu que hi ha darrere està format per cervells intel·ligentíssims, que en el seu moment sapigueren agafar una sèrie objectivament magra (la Battlestar Galactica original) per replantejar-la de forma brillant. Ara toca donar forma al passat, i ho estan fent sense repetir els esquemes ni caure en la temptació d'exprimir els elements que tan bons resultats han donat.

Caprica se centrarà en l'origen dels cylons, no com a tema principal, com tampoc ho ha estat en Battlestar Galactica, sinó per donar forma a temes universals, i més actuals que mai, com la clonació, l'ètica, la vida després de la mort o la genètica biomecànica.

Si Battlestar Galactica va apropar la ciència ficció als telespectadors que mai no s'havien sentit atrets per aquest gènere, m'atreviria a dir que Caprica farà el mateix però a la inversa, és a dir que atreurà cififans (els més intel·ligents) a altres gèneres (no vull avançar quins) que s'entrecreuen magistralment aquí.

Quan hagi vist la primera temporada (d'aquí molt, perquè no comença fins pel gener de 2010), segur que podré entretenir-me en comentar la filmació, les actuacions i tota la pesca. Deixau-me ara només cridar l'atenció sobre dos aspectes relacionats amb els actors. Hi descobrim l'actriu Alessandra Toreson, de tan sols vint-i-un anys, que ella tota sola omple la pantalla amb la seva irresistible presència, la seva actuació desmesuradament perfecta i, sobretot, la seva veu, poc convencional i que t'enamora instantàniament (en versió original, és clar). Com que és una de les protagonistes, em fa cara que la gaudirem molt de temps.

També hi redescobrim un actor: Esai Morales. Aquí el teniu.


Ni idea, no? Oblidau-vos del que pareix: NO és família d'en Boris Izaguirre. És un monstre de l'actuació (si no fos així no l'haguessin contractat per a la sèrie), que gaudírem l'any 1987 en una pel·lícula de la qual aquí teniu un fotograma.


És el paio de l'esquerra, que feia de germanastre d'en Ritchie Valens a La Bamba. Genial.

No tenc ni idea si hem pogut gaudir de l'episodi pilot de Caprica a algun dels canals de televisió oberta o de paganini que podem captar perquè visc completament al marge d'aquesta forma de consumir audiovisuals. A Canadà i als EUA s'ha editat en DVD i es pot adquirir pels canals habituals, com ara Amazon, DVDPacific i això. Versió original i subtítols en anglès i en castellà.

Las nuevas cruzadas

No som seguidor d'El Jueves com a revista, tot i que reconec un mèrit incommensurable als seus autors per mantenir-se setmanalment als quioscs, un dels camps de batalla més difícils per al còmic. El principal motiu és que només hi ha un personatge que m'apassiona, i casualment és el que més antiguitat té, des del primer número: Martínez el facha. Per sort, l'editorial treu en recopilatoris la totalitat de les pàgines d'aquest quixot del segle XX, que sí seguesc, des del primer que va aparèixer l'any 1979.

Kim, el seu autor, segueix fidel a les directrius que segueixen els personatges de la sèrie des del seu principi, i durant trenta anys, setmanalment, hem pogut gaudir de l'humor àcid, irreverent, intel·ligent, d'un autor que no s'ha cremat ni ell ni el personatge. Una bona mostra d'això és el darrer recopilatori que ha aparegut, en un nou format, més d'acord amb els temps que corren i, sense cap dubte, que posen l'edició a l'altura del contingut.

Amb Las nuevas cruzadas els fans del personatge tenim la nostra racció del que ens interessa. Ni en Kim ni nosaltres volem cap canvi substancial, sinó més del mateix (com el que esperam d'en Woody Allen, per exemple). Amb un fons fi d'actualitat, tornam riure amb les barrabassades que succeeixen a tota aquesta tropa de nostàlgics del franquisme, com hem fet sempre amb cada àlbum. Ni més ni menys.