Buscavidas

L'avantatge d'estar en una època en que abunden les edicions d'obres pretèrites és que pots descobrir petites joies, fetes amb el regust d'antany però que el temps no ha malmenat molt. Tebeos com el d'avui, aparegut sota el segell «BD» de Planeta DeAgostini, dedicat a la publicació d'obres europees o allunyades del mainstream ianqui. Una proposta que fa anys encetaren i que té molt bons resultats, cosa que anima als editors d'aquesta editorial massa avesada als superherois a treure títols no amb un nivell de qualitat alt. Els autors són el guionista argentí Carlos Trillo i el dibuixant uruguaià Alberto Breccia, dos noms que toquen ser sinònim de compra automàtica per part de tot amant de les bones històries, compromeses argumentalment i gràfica. L'obra es titula Buscavidas i és un petit volum de tapa dura que inclou una recopilació d'històries curtes enllaçades per l'aparició en totes elles d'un personatge obès, el cerca-noves, que col·lecciona històries miserables. Aquest home es passeja per una ciutat qualsevol a la recerca de gent que tengui qualque cosa interessant que contar, a ser possible desgràcies, històries macabres que demostrin la veritable naturalesa de l'espècie humana. Algunes d'elles són tremendes, com per exemple la de la dona que es deixa mutilar per l'home en senyal del seu amor, o la darrera, en la qual un dictador llatinoamericà és condicionat per les grans multinacionals. Cal dir que quan Trillo i Breccia varen fer aquesta obra pesava sobre Argentina una dictadura terrible (si em permeteu aquesta innecessària redundància) que no permetia tenir sentit de l'humor si aquest no era obscur.

Trillo ens conta les històries com si fossin contes, amb un cert grau metafòric que ajuda a desubicar-les temporalment. Poden passar en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Estan protagonitzades per persones anònimes i, per tant, generalitzables a certs sectors socials. Es caricaturitzen tant els trets físics dels personatges com les seves vivències. L'humor impregna cada pàgina; un humor negre, sarcàstic, descarnat. Així s'aconsegueix una obra que, vint-i-tres anys després de la seva publicació original, ha aguantat molt bé el pas del temps i ens convida a reflexionar sobre l'existència humana. La malaurança i la idiotesa no tenen pàtria i no pareixen estar en vies d'extinció sinó més bé el contrari.

I si la feina de Trillo és magnífica, la de Breccia és insuperable. En aquesta ocasió experimenta amb la distorsió de les formes, emprant un blanc i negre pur però esforçant-se per aconseguir amb èxit un acabat escultòric que té molt de mèrit. Breccia coneix perfectament les possibilitats expressives d'un paper blanc embrutat convenientment amb tinta negra i les explota, fent de Buscavidas un original homenatge al cinema de Murnau, però també a l'obra gràfica de Grosz i de Munch. En les imatges de Breccia es pot entreveure la necessitat de cercar nous efectes plàstics, emprant una textura aspra, rugosa però alhora sense grisos. La tècnica emprada és a l'inrevés del que és habitual. Breccia primer va ennegrir les vinyetes i després va treure la blancor de les figures a partir de pintura blanca. El resultat és un àlbum de gran impacte visual, que presenta una certa dificultat d'adaptació de la vista però que, un pic superada, és un plaer entretenir-se en cada vinyeta i observar atentament la feinada de sintetisme que hi ha darrere. Breccia, amb els seus dibuixos, ens transmet sentiments purs, creant personatges que ens angoixen o ens desperten la compassió només amb un cop d'ull. Aquestes sensacions ens impacten en les retines, atrapant-nos en una espiral d'històries tristes.

Publicat al dBalears dia 23 de maig de 2009