Kabul Disco

Afganistan, aparentment, és un país que no té cap ingredient per despertar l'interès internacional. A vegades ens han xiulat les orelles sobre un projecte d'un gasoducte que havia de travessar el país i que els talibans s'hi oposaven. Altres vegades ens han dit que era imperiosament necessari enviar ajuda humanitària que, tot i dur uniformes de soldat i metralladores en una zona de guerra, ens ve de nou que en matin qualcun de tant en quant. Em pareix que l'accident del Yak 42 transportava soldats que provenien d'Afganistan. Em confonen les imatges que he pogut veure per la televisió: deserts i més deserts i una gent amb tot el necessari per parèixer moros, evidentment esgrimint un Avtomat Kalashnikova model 1947, més conegut com AK-47. Els militars hi-tech ianquis bombardejant muntanyes pelades, foradades amb túnels laberíntics que suposadament amaguen Bin Laden, qui, per cert, necessita regularment unes hores de calma per endollar-se a una màquina d'electròlisi. No en tenc res.
Més confusió: l'exèrcit soviètic, a finals dels anys 70, intervingué al país per ajudar el govern autòcton marxista a fer front a la guerrilla fonamentalista islàmica, públicament recolzada per Pakistan, Aràbia Saudí i els EUA. Molt bé. Algú dirà que va ser un típic episodi de la Guerra Freda. Però els talibans, arreplegats i entrenats pels EUA es quedaren allà i imposaren un règim fanàtic que campejà lliurement fins que, després de l'11 S, foren perseguits i trets del poder pels mateixos que els feren forts. Ara hi ha un govern titella, eternament menor d'edat, mentre segueix essent imprescindible la intervenció militar estrangera per posar una mica de límit als atemptats terroristes que els talibans preparen en la frontera entre Afganistan i Pakistan. No seria tot això el més semblant a fer retxes dins l'aigua?

La darrera etapa ha suposat la culminació d'un procés de total despersonalització del país i els seus habitants, amb una juxtaposició de destacaments militars de països i, per tant, de cultures diferents i, en ocasions antagòniques; ONG sustentades en la tasca d'un personal per definició progressista i, per tant, amb uns valors democràtics i d'igualtat que xoquen amb les tradicions culturals i religioses de la zona; empreses que pretenen obtenir el màxim benefici amb les mínimes despeses reconstruint el que acaba de ser destruït. Seguim sense entendre res, però segur que els bons afganesos estan pitjor que nosaltres.

Nicolas Wild és un dibuixant de còmic francès que va tenir l'oportunitat de treballar allà durant una llarga temporada, primer elaborant un còmic institucional sobre la importància de la constitució afganesa, i després en tasques de publicitat. De tota aquella experiència va sorgir la sèrie d'àlbums anomenada Kabul Disco, que Ponent Mon edita a Espanya. Es tracta d'un còmic biogràfic, contat en primera persona, que narra les peripècies i, molt important, els pensaments que va tenir a aquella terra autènticament de ningú.

No coneixia aquest autor i ha resultat una molt grata sorpresa perquè és un narrador d'històries genial, que sap despertar l'interès pel que conta, especialment quan són anècdotes aparentment irrellevants però que el permeten plasmar la realitat d'una manera molt realista. I ho fa, com no podria ser d'altra manera, emprant l'humor com a canal de comunicació. Un humor subtil, moltes vegades fonamentat en petits comentaris o gestos facials i corporals. La història de l'Afganistan que va viure mentre va treballar-hi s'entreteixeix amb les històries de la seva feina, els seus col·legues i de quina forma, un grapat d'occidentals gens acostumats a viure amb inseguretat real, sobrevisqueren a tot aquell despropòsit que, per desgràcia, va continuar exactament igual quan ells retornaren a les seves tranquil·les llars.

Publicat al dBalears dia 9 de maig de 2009