Muchas más mentiras para niños pequeños

Andy Riley és un paio amb un humor negre molt especial, que ha trobat llançador espanyol amb Astiberri. En menys de dos anys quatre títols seus en dues sèries diferents. La que ens ocupa en aquests moments és la de les mentires per a infants, de la qual acaba d'aparèixer el segon volum. Només una ment lliure de qualsevol prejudici, fins i tot els més incrustats socialment, pot ser capaç de trobar tantes formes de fer-nos replantejar les coses mitjançant uns senzills acudits d'una sola pàgina, sovint d'una sola vinyeta.

Més enllà de la rialla més o manco fàcil que ens sorgeix en llegir aquest tom, hi trobam moltes invitacions a la reflexió, no tan sols sobre el nostre voltant, sinó sobre nosaltres mateixos i la nostra ridícula mania de sentir-nos diferents.

La guarida del horror

Howard Phillips Lovecraft va ser un escriptor que, des de la seva modèstia i falta d'ambició econòmica, va posar els fonaments d'una revolució literària silenciosa. Des de la tranquil·la Providence, aquest homenet de presència física minúscula, vestit de forma conscientment antiquada, va reimaginar el terror. A partir d'ell, s'obre el camí de l'horror còsmic i atàvic. Els fantasmes d'altre temps fan esclafir de riure davant els éssers d'altres dimensions que milions d'anys abans del domini humà arribaren a la Terra, aixecaren i enfonsaren civilitzacions per, finalment, romandre en una espècie de mort en vida, esperant que algú els despertàs. Amb tots els segles que passaren, els humans aparegueren i es convertiren en els amos terrenals gràcies a la tecnologia i a la seva ànsia de coneixement. És precisament aquesta curiositat científica el que Lovecraft denúncia com a causa del despertar dels Primigenis: Yog-Sothoth, Shub-Niggurath, Hastur, Nyarlathotep, Yig, Dagon, i el més perillós de tots, el gran Cthulhu, mort però somiant. Lovecraft va convidar al seu cercle d'amistats literàries que escriguessin històries del que més tard es va anomenar Cicle dels Mites de Cthulhu. I així ho feren molts, essent per a mi el millor, Bob Howard, amb creacions genials com l'investigador Wilhem Friedric Von Junzt, descobridor dels secrets de la Pedra Negra.

Algú es va despistar perquè ningú té els drets d'autor dels Mites, que són de domini públic menys el nom Call of Cthulhu, propietat de Chaosium Inc. Qualsevol escriptor o dibuixant pot crear obres o adaptacions dels Mites, sense haver de pagar royalties a ningú. Resulta inexplicable com, davant aquest buit legal, hi hagi hagut tan poques incursions en aquesta apassionant temàtica, i moltes de les quals tenguin una qualitat dubtosa.

Panini ha tengut la molt encertada idea de satisfer la demanda històrica espanyola d'obres de Richard Corben, un dels més grans dibuixants de tots els temps, que als seus 68 anys està tenint una segona temporada d'èxit fruit de la seva genialitat renovada. Des dels seus inicis en el món del còmic una de les temàtiques que li han estat més còmodes és el terror. El seu dibuix, voluntàriament primitiu, no ha canviat gaire amb les seves quaranta dècades d'autor, i és capaç de transmetre sensacions primordials. Les històries de Corben, encara que transcorrin en el present, destil·len antiguitat, com si sempre haguessin estat presents, sense pertànyer a cap època ni corrent estilístic. Darrerament hem tengut el gran plaer de veure com Corben il·lustrava una història protagonitzada per Conan, i, quan encara no ens hem recuperat, ens copeja sense pietat l'embranzida de La guarida del horror, un preciós tom que conté nou adaptacions al còmic d'altres tants relats i poesies de Lovecraft. Guionitzats i dibuixats per Corben. Poques coses millor hi pot haver.

Els relats que ha seleccionat no són els més representatius dels Mites de Cthulhu, però són una bona mostra del treball de l'escriptor de Providence, i les poesies suggereixen una realitat paral·lela inquietant, que deixa la Humanitat en un lloc ben discret, deixant en ridícul l'antropocentrisme. Corben, amb tot això com a punt de partida, es posa el llistó ben alt, però sabent tant ell com nosaltres, que no tan sols se'n sortirà favorablement, sinó que serà un plaer sensorial increïble, fins i tot per a qui no sigui gaire seguidor del terror còsmic de Lovecraft.

I, efectivament, la lectura d'aquest volum no decep. Els incondicionals com jo de Corben ja tenim un altre motiu per venerar-lo. Un Corben pur que controla tots els aspectes creatius ja que, essent en blanc i negre, també s'encarrega dels grisos que donen aquella tridimensionalitat tan especial a les seves figures.

Publicat al dBalears dia 28 de març de 2009

A punt d'aparèixer el Manglar #9

Novetats La Cúpula

Hall of Fame: Vícar

Després de la magnífica biblioteca de Barks, Planeta DeAgostini segueix oferint-nos material Disney del més alt nivell, estrenant una altra biblioteca, anomenada molt encertadament Hall of Fame, que dedicarà volums monogràfics d'autors que han destacat creant històries dels principals personatges de la factoria Disney.

El primer volum està dedicat a Vícar, un dibuixant xilè que va saber recollir el relleu dels grans mestres anteriors, sobretot quant a carisma i dinamisme dels personatges, alhora que els va saber impregnar d'un toc estilístic molt concret.

Aquest llibre recopila històries d'entre 1971 i 2004. Aquest lapse de 33 anys no es deixa entreveure llegint-les. Vícar ha optat per no fer evolucionar l'època en la qual transcorren les aventures (amb tot el que això suposa). Aquest fet, lluny de ser un problema, és una opció molt interessant perquè des del moment mateix de la seva creació ja esdevenen formalment clàssiques.

De totes, m'agradaria destacar molt especialment "Si yo fuera alcalde..." i "Un pato con cabeza de chorlito". La primera perquè és una escopinada a la closca pelada dels cretins, i la segona perquè és tan delirant que gairebé no deixa respirar. La resta, en general, d'alt nivell.

Watchmen

Qualque cosa deu tenir el còmic (en general) que el cinema (també en general) no pot estar de parasitar-lo. Les dubtoses aliances entre les grans editorials de superherois i les productores hollywoodianes engendren tones de cel·luloide amb una qualitat inversament proporcional al seu èxit comercial, que ajuden a deixar per més envant la necessària reflexió sobre el sentit del que estan fent. La indústria cinematogràfica fa anys que ha entrat en una dinàmica fagocitadora de tot el que pugui suposar feina ja mig rosegada, i sovint les grans estrenes són adaptacions, una paraula que en molts de casos significa "falta d'idees pròpies".

El còmic no deu res al cinema, i molt manco el necessita. És una indústria que funciona molt bé fora dels canals tradicionals, que té una diversificació geogràfica, temàtica i estilística molt rica, així com un pes escàs de les adaptacions d'obres d'altres mitjans a aquest. Els guionistes de còmics més contestataris podrien suposar la clau d'una autèntica revolució del cinema perquè estan molt acostumats a no deixar-se dur per les modes o les imposicions d'uns productors que fan cinema perquè dóna més doblers que fer rajoles. Que donin carta blanca a un Frank Miller o a un Alan Moore per fer el que vulgui, però que ho faci ell; no val que gent més o manco voluntariosament ambiciosa faci un refrit d'algunes obres seves i pretengui emular en cinema el que representen en còmic. Sin City, The League of Extraordinary Gentleman, o From Hell així ho demostren. Per desgràcia la gent no té cultura comiquera (i no la donen les pel·lícules sobre còmics) i s'alaba amb l'efecte càmera lenta de The Matrix i rodalies, quan no és més que un videocliper intent d'emular el còmic en la seva qualitat innata d'accelerar o alentir l'acció. L'any 1990 va aparèixer Elektra Lives Again, de Miller, i els germans Wachowski, nou anys després, s'apropien de la idea, fent-se passar com a innovadors.

Ara ha tocat el torn a Watchmen, una obra que precisament va ser concebuda per Alan Moore i Dave Gibbons exprimint al màxim totes les possibilitats del còmic. De fet, la premissa creativa de Moore va ser "m'agradaria explorar les àrees on el còmic ha tengut èxit i els altres medis de massa no són capaços d'operar." Inspirat lleugerament en uns superherois de pa amb fonteta que DC Comics acabava d'adquirir, decideix posar-s'ho encara més difícil perquè crea una ucronia protagonitzada per uns personatges nous, que ningú coneixia (insistesc que estan superficialment basats en arquetips del gènere de superherois), partit d'un supòsit que a mi em pareix magnífic: animats per l'aparició de Superman en el primer número d'Action Comics, en data de 1938, una colla de gent anònima es disfressa de forma ridícula per fer justícia pel carrer al marge de la llei. Moore, britànic però amb una cultura universal tan sòlida com subtil, fa que aquest grup de justiciers disfressats es digui Minutemen, i dura uns quants anys fins que es dissol. Però aquests no són més que el referent del suposat grup que actua des de principis dels anys 60 fins que la llei Keene els prohibeix (tret del Dr. Manhattan i el Comediant). Tot i que Watchmen conté l'ésser amb més superpoders que ha existit mai en un còmic, el Dr. Manhattan, NO és un còmic de superherois. De fet, si la indústria dels superherois tengués una mica de vergonya, no faria dues dècades que fa com si Watchmen no hagués existit mai, perquè aquesta obra dinamita la mínima credibilitat que poden tenir els superherois disfressats.

Però Watchmen no és la millor obra publicada en paper gràcies a la seva temàtica. Només seria una simple obra mestra. És el que és gràcies a la seva estructura, mèrit tant del guionista com del dibuixant. Gibbons empra una planificació de pàgina molt monòtona: una quadrícula de 9 vinyetes verticals que dóna un ritme molt calculat a la història, construïda a base de bots temporals. Contràriament al que es diu, no és una novel·la gràfica, sinó una maxisèrie de 12 números. Els números senars fan avançar la història, i els números parells aprofundeixen en cada un dels 6 protagonistes, entrellaçant tota la informació que se'ns dóna en capes i capes que se superposen, possibilitant la seva lectura tantes vegades com vulguem, perquè en totes elles hi trobarem matisos, relacions i cites que ens havien passat desapercebudes.

Publicat al dBalears dia 21 de març de 2009

La vida secreta de los jóvenes

Un dels més grans plaers és observar les persones. No em referesc a seure, amb les ulleres de sol posades, a un banc de la plaça per veure passar al·lotes ben tallades, ni quedar-se mirant fixament un company de feina dient estupideses en una estúpida reunió sobre productivitat. L'observació és una actitud, i dominar-la és un art. És tenir els cinc sentits desperts en les quatre orientacions. Vas fent la teva, però alhora, sense ja proposar-t'ho, captes el que passa al teu voltant i, el més important, processes aquesta informació per incorporar-la en capes a la que ja tens. Per observar correctament s'han de saber treure conclusions. I se sap si se saben treure conclusions quan comproves que pots preveure comportaments i situacions a partir del que has observat i paït. És allò del pensament abstracte d'en Piaget dut a l'extrem. És ser crític amb tot i tenir una opinió pròpia fonamentada en un mínim d'un 90% en la pròpia experiència. Pot semblar que una persona així ha de ser necessàriament pessimista (la humanitat és una merda i tota la pesca) però, per sort, no sempre s'arriba a aquest punt. Hi hem d'introduir un altre element: l'humor. La gent diu, fa i pensa collonades. I com menys ho agafen com a tal, més humorística és. Per sobreviure a un caràcter observador i passar molt de gust de tenir-lo, és necessari trobar el caire divertit a les coses. I això, no cal dir-ho, és el més difícil de tot.

Gent observadora en el sentit que acab de descriure n'hi ha molta (som tants, que hi ha molt de tot), però ja són menys els qui saben transmetre el fruit de la seva observació. En el còmic, un dels formats més adequats és la tira de premsa, incloent la variant de pàgina. En aquest format, l'autor ha de sintetitzar el missatge, i per fer-ho correctament ha de tenir qualque cosa a dir. Per desgràcia, hi ha massa exemples de tires pobres que tenen esclavitzats els seus autors a una regularitat d'aparició més espessa que el que seria raonable d'acord a les seves possibilitats.

La Cúpula acaba de treure un volum recopilatori de la tira La vida secreta de los jóvenes, de Riad Sattouf, un autor que encara no ha fet trenta anys però que vessa talent per tot arreu, i té el repte de crear setmanalment una pàgina d'aquesta sèrie, on retrata la joventut a través de situacions que ell jura i perjura que són totalment fidels a la realitat. El que passa és que així, descontextualitzades, resulten ridícules, tendres, gracioses, tristes, o una mica de tot alhora. No vos penseu que basa el seu èxit en les anècdotes poblades d'aquells valors segurs (encara que d'escassa qualitat) com trompades, culs i mames. Sattouf es proposa retratar l'absurditat de la nostra generació cercant el gag en situacions tan quotidianes que segurament a la vida real ni ens fixaríem en elles. Així, Sattouf es converteix en un excel·lent transmissor de la seva capacitat d'observació i conseqüent síntesi gràcies a la seva facilitat per dibuixar les situacions que planteja amb una precisió de cirurgià. El seu és un dibuix senzill però que capta perfectament tipologies de cossos i rostres humans, així com la seva varietat expressiva, i ho fa amb les ratlles imprescindibles i en blanc i negre pur. Evidentment en un volum de 158 pàgines hi pots trobar historietes més encertades i d'altres més discretes, però això no demostra més que la humanitat del seu autor, i la seva pertinença a la societat que retrata.

La vida secreta de los jóvenes deu el seu nom a una sèrie de llibres il·lustrats d'animals que en Sattouf llegia de petit. El comportament d'un bon grapat d'espècies animals cohabitant en un mateix entorn, devorant, escapant, amagant-se, ferint, li va marcar una forma molt determinada de contemplar la humanitat, la qual, en el fons, no deixa de ser més que una espècie animal.

Publicat al dBalears dia 3 de març de 2009

Increïble, però cert

El món de l'ensenyament és molt divertit. Tant que gairebé tots els professors trabuquen. L'alumnat, molt considerat, fa tot el possible per a què diversió i bogeria colpegin la pobre ment del docent, posant a prova la seva feble capacitat de resistència. Uns quants exemples.








La de six és senzillament genial.

Debat sobre Watchmen

Divendres dia 20 de març, a les 20.00 hores, al Casal Llevant de Palma (Illes Balears) tendrà lloc un debat sobre Watchmen i la seva adaptació al cinema. Serà dirigit per Paco Jeremy com a crític de cinema i per mi com a crític de còmic. De manera experimental, aquest debat serà transmès en directe per Internet i el podreu seguir a temps real des d'aquí mateix.


Stream videos at Ustream

Joc de cartes de Conan

L'empresa sevillana Edge Entertainment ha adquirit els drets mundials sobre Conan per a un joc de cartes no col·leccionable sobre el personatge estrella de Bob Howard.

Tras un detallado estudio del personaje creado por Robert E. Howard hemos querido reflejar todas las facetas de la Era Hiboria y del propio Conan en un juego de cartas sencillo y rápido, lleno de detalles de un mundo de fantasía, espada y brujería.

Conteniendo múltiples referencias a las más populares historias de Howard, en este juego cada jugador representa a un personaje arquetípico del mundo de Conan en su búsqueda personal por el oro y la gloria. Durante su caminar por las más variadas localizaciones de Hiboria, viviendo las más trepidantes aventuras, podrá cruzarse con Conan en alguna de las múltiples facetas y profesiones que tuvo durante su vida... ¡cuida que siempre esté de tu parte!

Pretendemos que sea un juego rápido y accesible para los jugadores casuales y aficionados a Conan que no suelan jugar a juegos de cartas, pero estará lleno de detalles en su mecánica de juego para trasladarte a la Era Hiboria. Ya sea durante todo el juego, como las divertidas y a la vez arriesgadas apuestas, o de forma ocasional, como el hecho curioso de que mediante el uso de una carta puedas retar a un adversario a un pulso real para vencer en el lance que te enfrenta a él, ¡en el mundo de Conan sólo sobreviven los más fuertes!

Font: Edge Entertainment

Aviat arribarà Desembarco del Rey

Copiat i aferrat del fòrum d'Edge.

Desembarco del Rey. Es el corazón de los Siete Reinos, y el hogar del Trono de Hierro. Es una ciudad de mentiras, traiciones y engaños. Las sombras de sus calles esconden secretos que guían Poniente hacia su destino. Esas sombras han llegado a Juego de tronos Living Card Game.

La expansión de Desembarco del Rey es una serie de 6 Capítulos, de lanzamiento mensual, para Juego de tronos LCG, y empieza en mayo con Ciudad de Secretos. Estos nuevos Capítulos, que llevan a la mesa de juego las intrigas y conspiraciones de la capital de Poniente, se centran en varias mecánicas que mantendrán vuestros mazos en continua evolución, como:

• La nueva Divisa de 'Sombra', que contará con su propia área de juego.
• Un ciclo de cartas de Trama de 'Ciudad' que se entrelazan y ganan en poder cuando te adentras en sus calles.
• Las bases para construir un mazo 'tribal' de la Guardia del Rey que lleva la defensa ante los Retos a un nivel superior, y una nueva carta de Estrategia de 'El Libro Blanco'.
• Un festín de personajes y lugares nunca vistos en el juego como el Chico Luna, la Danzarina de las Tormentas, Jeyne Poole, Ser Dontos Hollard, Jon Arryn o La Torre de la Mano.
• Primeras y nuevas versiones de todas las personalidades, lugares y eventos esenciales de Desembarco del Rey, como Meñique, Varys, Qyburn, Robert Baratheon, Cersei Lannister, La Fortaleza Roja o La Cadena de Tyrion.

Las conjuras y traiciones de Desembarco del Rey llegan a Juego de tronos LCG esta primavera. Hasta entonces, las sombras esperan…

Desembarco del Rey

• Capitulo 1: Ciudad de Secretos
• Capítulo 2: Tiempo de Tribulaciones
• Capítulo 3: La Torre de la Mano
• Capítulo 4: Cuentos de la Fortaleza Roja
• Capítulo 5: Secretos y Espías
• Capítulo 6: La Batalla de Aguasnegras

Los Capítulos de Desembarco del Rey verán la luz a partir de mayo, empezando con Ciudad de Secretos. Visita nuestras páginas y foro para mantenerte informado de todas las noticias sobre este nuevo lanzamiento.

Novetat de Dibbuks

Tota la informació aquí.

Novetats de Glénat

Pots descarregar el butlletí de les darreres novetats en català i castellà d'aquí.

Novetats de Planeta DeAgostini

Pots descarregar el butlletí de novetats d'aquí.

Primeres imatges prèvies de The Antediluvian Dreams

El següent Asylum Pack del fantàstic Call of Cthulhu LCG. Només disponible en anglès.

Font: Fantasy Flight Games

Primeres imatges del capítol Scattered Armies

Que a Espanya Edge anomena Ejércitos Dispersos. Amb aquest capítol de 20 cartes noves es tanca el cicle Tiempo de Cuervos. Circulen per Internet unes traduccions casolanes d'aquestes tres cartes però m'he estimat més posar les imatges oficials.

Font: Fantasy Flight Games

Paròdia de la falta d'idees

Des de fa uns anys el cinema cerca més que mai en el còmic, les sèries de televisió, la literatura i en els jocs d'ordinador i de consola idees per dur-les a la pantalla gran, fins al punt que fa pensar que aquesta indústria s'ha convertit en un paràsit gegant. N'hi ha que, posant-hi humor, ho parodien.

Font: El valle del viento

Novetat de Dibbuks

Un tipo que flota

Tenc especial devoció pels autors que fan tires de premsa intel·ligents. M'agrada llegir el seu treball pel contingut però també per gaudir de la forma que tenen de sintetitzar tant en tan poques vinyetes. El mestre, en Quino, és argentí, i el deixeble que es converteix en mestre, en Liniers, també. Després hi ha n'Oesterheld i l'inconmensurable El eternauta, que també són argentins, com també ho és en Juan Giménez. Deu ser per això que som receptiu a les propostes d'artistes que vénen d'aquell estrany país.

Fa uns mesos Diábolo va treure un recopilatori de tires d'en Guillermo Ortiz i d'en Mariano Krasmanski, dos autors que m'eren desconeguts i que han creat una tira de plantejament molt arriscat ja que només està protagonitzada per un sol personatge, un nàufrag que està damunt una balsa. N'Ortiz recorre necessàriament al pensament del nàufrag com a recurs per transmetre'ns el fi humor de la tira, i en Krasmanski li dóna forma amb un dibuix ingenu i molt simple que li va de perles.

Cuaderno de tormentas

David Rubín és un dels autors espanyols amb la relació productivitat-reputació més elevada. N'hi ha que el critiquen pel seu dibuix aparentment descuidat, desenterrant el vell debat sobre la superioritat de l'academicisme. Per damunt de tot, té una sèrie de qualitats que el fan mereixedor d'un alt respecte i, per què no, de lloances.

1. Tot i ser molt jove, té un estil ben definit, amb matisos d'autors determinats, i una soltura indiscutible a l'hora de planificar pàgines i vinyetes.

2. És un autor complet, que guionitza, dibuixa, entinta, acoloreix i retola les seves pròpies obres. I ho fa satisfactòriament.

3. Està explorant un univers propi, arrelat en l'onirisme. De moment, el resultat és honest i, curiosament, gens afectat.

4. Publica en moltes editorials, la qual cosa indica que segurament és un lliurepensador, que no li agrada fermar-se inútilment.

Si les persones som el que fem, en David Rubin no necessita demostrar res. Llegiu Cuaderno de tormentas i sabreu per què.

Palomar vol. 1

Molt oportunament La Cúpula ha llançat la segona edició del primer volum de la sèrie Palomar de Beto Hernandez. Una obra d'aquelles que sempre hauria d'estar present en les llibreries (en les biblioteques ja seria demanar massa).

Palomar és el poble a on transcorre la vida dels diferents personatges que protagonitzen les històries que componen la sèrie. Sempre amb el dramatisme que caracteritza Amèrica, i guardant les distàncies, el que passa a aquell poble no és gaire diferent del que ha passat (i segurament passa) en pobles més propers a nosaltres.

Hernandez és un mestre de la narració que empra els recursos més clàssics que es poden imaginar. A mesura que transcorren les històries, va entreteixint les vides dels personatges d'una forma que resulta ser molt complexa però que no ens ho pareix per la seva excel·lència com a narrador.

Viajero #1

Fa pocs dies que ha aparegut el primer àlbum d'una sèrie titulada Viajero, protagonitzada per un misteriós personatge que té la capacitat de viatjar envant i enrere en el temps.

En aquest primer àlbum, la història transcorre en un futurista París que recorda lleugerament les ciutats d'Enki Bilal, però pel demés, es tracta d'una història d'aventura que en el aquestes primeres cinquanta pàgines els autors ens fiquen en l'ambient i comencen a suggerir les línies que s'obriran i ramificaran en lliuraments posteriors.

El guió és hàbil perquè dosifica l'acció i la informació que necessitam per creure'ns aquesta interacció de personatges entre ells, i el dibuix és de línia clàssica, al més pur estil europeu.

Pel que es pot deduir de la portada i de la darrera pàgina, és una sèrie d'una certa durada, cosa que ens permetrà als lectors tenir-hi una relació semblant a la que podem tenir amb una sèrie de televisió: la familiaritat amb l'entorn i els personatges permetrà gaudir de matisos que serien inapreciables en una obra d'aquestes pretensions però més breu.

El hijo del diablo

Aquest és un bon exemple de la gran diversitat temàtica i formal del manga, tot i que evidentment, els còmics japonesos tenen uns elements narratius i estilístics comuns.

El hijo del diablo és una obra de terror amb una mica de gore protagonitzada per un mort vivent d'hàbits repugnants. El seu autor, Hideshi Hino, aconsegueix que entrem en empatia amb aquest monstre, encara que seguim sentint una certa repugnància per ell. Al llarg de les pàgines del volum assistim al viatge del protagonista, des d'una aparent normalitat fins a un dels molts finals possibles, i que evidentment no esbutzaré.

La seva lectura és molt recomanable per a tots els aficionats al terror, tot i que es podria fer extensible a aquells lectors que vulguin gaudir d'una obra molt ben realitzada, amb alguns passatges realment brillants, com l'escena del nin solitari que tortura animals.