La vida secreta de los jóvenes

Un dels més grans plaers és observar les persones. No em referesc a seure, amb les ulleres de sol posades, a un banc de la plaça per veure passar al·lotes ben tallades, ni quedar-se mirant fixament un company de feina dient estupideses en una estúpida reunió sobre productivitat. L'observació és una actitud, i dominar-la és un art. És tenir els cinc sentits desperts en les quatre orientacions. Vas fent la teva, però alhora, sense ja proposar-t'ho, captes el que passa al teu voltant i, el més important, processes aquesta informació per incorporar-la en capes a la que ja tens. Per observar correctament s'han de saber treure conclusions. I se sap si se saben treure conclusions quan comproves que pots preveure comportaments i situacions a partir del que has observat i paït. És allò del pensament abstracte d'en Piaget dut a l'extrem. És ser crític amb tot i tenir una opinió pròpia fonamentada en un mínim d'un 90% en la pròpia experiència. Pot semblar que una persona així ha de ser necessàriament pessimista (la humanitat és una merda i tota la pesca) però, per sort, no sempre s'arriba a aquest punt. Hi hem d'introduir un altre element: l'humor. La gent diu, fa i pensa collonades. I com menys ho agafen com a tal, més humorística és. Per sobreviure a un caràcter observador i passar molt de gust de tenir-lo, és necessari trobar el caire divertit a les coses. I això, no cal dir-ho, és el més difícil de tot.

Gent observadora en el sentit que acab de descriure n'hi ha molta (som tants, que hi ha molt de tot), però ja són menys els qui saben transmetre el fruit de la seva observació. En el còmic, un dels formats més adequats és la tira de premsa, incloent la variant de pàgina. En aquest format, l'autor ha de sintetitzar el missatge, i per fer-ho correctament ha de tenir qualque cosa a dir. Per desgràcia, hi ha massa exemples de tires pobres que tenen esclavitzats els seus autors a una regularitat d'aparició més espessa que el que seria raonable d'acord a les seves possibilitats.

La Cúpula acaba de treure un volum recopilatori de la tira La vida secreta de los jóvenes, de Riad Sattouf, un autor que encara no ha fet trenta anys però que vessa talent per tot arreu, i té el repte de crear setmanalment una pàgina d'aquesta sèrie, on retrata la joventut a través de situacions que ell jura i perjura que són totalment fidels a la realitat. El que passa és que així, descontextualitzades, resulten ridícules, tendres, gracioses, tristes, o una mica de tot alhora. No vos penseu que basa el seu èxit en les anècdotes poblades d'aquells valors segurs (encara que d'escassa qualitat) com trompades, culs i mames. Sattouf es proposa retratar l'absurditat de la nostra generació cercant el gag en situacions tan quotidianes que segurament a la vida real ni ens fixaríem en elles. Així, Sattouf es converteix en un excel·lent transmissor de la seva capacitat d'observació i conseqüent síntesi gràcies a la seva facilitat per dibuixar les situacions que planteja amb una precisió de cirurgià. El seu és un dibuix senzill però que capta perfectament tipologies de cossos i rostres humans, així com la seva varietat expressiva, i ho fa amb les ratlles imprescindibles i en blanc i negre pur. Evidentment en un volum de 158 pàgines hi pots trobar historietes més encertades i d'altres més discretes, però això no demostra més que la humanitat del seu autor, i la seva pertinença a la societat que retrata.

La vida secreta de los jóvenes deu el seu nom a una sèrie de llibres il·lustrats d'animals que en Sattouf llegia de petit. El comportament d'un bon grapat d'espècies animals cohabitant en un mateix entorn, devorant, escapant, amagant-se, ferint, li va marcar una forma molt determinada de contemplar la humanitat, la qual, en el fons, no deixa de ser més que una espècie animal.

Publicat al dBalears dia 3 de març de 2009