Sopa fría

Mentre nosaltres som els protagonistes de la nostra vida, les persones que ens trobam pel camí, des de la família fins a aquelles que tan sols formen part del decorat per on passam, són protagonistes de la seva, i viceversa. Si ens entretenim a rumiar-ho, veurem que la nostra importància és relativa i que queda diluïda i minimitzada enmig del col·lectiu. És ben curiós veure com la publicitat apunta cap a la direcció contrària, fent-nos creure que som especials (així, en general) i que ho serem més si adquirim el producte anunciat. Com passa molt sovint amb alguns dels tòpics que mouen la societat, ho acceptam ben tranquil·lament i amb un cert entusiasme, tot i que està ben enfora de ser vera. La gent va a la seva, seguint el guió al peu de la lletra, i ja pots posar-te aquella colònia o comprar aquell mòbil que seguiràs essent part del decorat.

Però seguim sentint-nos especials, imprescindibles i, mentre no hi hagi símptomes alarmants, ens pensam que no ens pot passar res d'aquestes coses horroroses que passen al nostre voltant proper i distant. Tenim tants de projectes coent-se al nostre cap, que ens pareix impossible veure truncada la nostra rutina de forma dràstica. Nosaltres, NOSALTRES, veure'ns reduïts a part de l'estadística de sinistralitat?

I què passa amb aquella gent que viu al carrer? Pidolaires que beuen vi en tetra-brick i que dormen a un banc (de seure o de doblers). Com han arribat a aquella situació? Què senten? On es moren? El cas d'aquella rodamón que va morir cremada dins un caixer automàtic ha fet que momentàniament sortíssim del tedi i veiéssim aquella doneta com una persona a la qual les coses li havien anat malament. En aquesta línia tenim Sopa fría, de Charles Masson, un metge que va complir el seu somni de fer un còmic sobre aquella gent que ens trobam i que no volem mirar i sentir però que té una història.

El nom de l'obra fa referència al detonant de la història: un rodamón escapa del centre d'acollida en ple hivern perquè una infermera li ha servit un plat de sopa freda. L'home, humiliat, prefereix exposar-se a la nit gelada, descalç i en pijama, que quedar on creu que el menyspreen. Assistim al viatge cap a enlloc d'un home que ho ha perdut tot, fins i tot l'amor de la seva filla. I poc a poc anirem coneixent la part humana un home que ha perdut part de la seva humanitat.

Com que gran part de l'obra està protagonitzada exclusivament pel rodamón, Masson utilitza el recurs del monòleg pensat per donar-li tridimensionalitat. Així, coneixerem la seva exfamília; el seu historial mèdic, coronat per un tumor cancerígen enorme al coll; les seves curolles anteriors i la reducció actual a una única meta inalcançable: menjar un plat de sopa calenta. Tot això el tortura emocionalment mentre les inclemències atmosfèriques i els llocs per on passa el torturen físicament. Ben aviat, la conjunció de totes aquestes agressions, el duen primer al deliri i després, finalment, a l'extenuació.

En aquesta història l'important no és el final, tan previsible com el que ens espera a tots nosaltres, sinó el camí final que recorre l'home, tan sol com pot estar-hi una persona, però sense perdre la dignitat. Mai no sabrà que aquell plat de sopa estava freda no per voluntat de l'infermera sinó perquè el microones es va espatllar.

Masson no és un autor de còmics professional, però només ho sabem perquè ell mateix ens ho diu als textos complementaris. Sopa fría és un còmic corprenedor per la transparència de les intencions de l'autor i pel talent amb el qual resol la simplicitat de la trama. El guió no es fa pesat tot i tenir un sol eix narratiu, i el dibuix, gairebé només esbossat, és tan bo com adequat al to que adopta la història. Totes les peces encaixen tan perfectament que aquesta obra a fet que Masson ja tengui una certa consideració a França, el segon país amb més pes social del novè art, just després de Japó.

Publicat al dBalears dia 29 de novembre de 2008

Campanya antialcohol

L'any 1919 una federació d'organitzacions antialcohol va difondre aquesta imatge amb la sana intenció de fer veure als bevedors el que es perdrien. El cartell que sostenen aquestes senyores diu una cosa així:

Els llavis que toquin licor no provaran els nostres

A on varen tenir aquesta genial idea? Als EUA, naturalment.

Font: BitperBit

Fénix, el pájaro de fuego

Hi ha valors segurs. Autors que, amb la seva signatura, garanteixen un estàndard de qualitat molt elevat, tot i que a vegades la seva obra pateixi altibaixos importants. De tots els creadors de tebeos coneguts, segurament només un d'ells és 100% segur: Osamu Tezuka.

Altres vegades hem comentat obres d'aquest autor japonès, totes elles de gran excel·lència. Aquest home, de gran sentit de l'humor i tocat per la mestria narrativa, va morir l'any 1989, deixant un llegat de grans obres que, poc a poc, van apareixent a Espanya, on hem hagut d'esperar gairebé deu anys des de la seva mort per veure publicats alguns dels seus treballs. Un d'ells es titula Fénix: El pájaro de fuego. És la continuació d'un cicle començat fa uns anys al voltant de l'au mítica que apareix a moltes cultures. Per sort, aquest cicle està format per sagues auto-conclusives que tenen com a fil conductor la recerca de l'au Fènix. Aquesta obra, que va començar els anys 50 i en la que hi va treballar fins a la seva mort, era la preferida de l'autor. Amb els anys sèries com Astroboy o Adolf han agafat més renom però Fénix és la seva obra més personal, en la que més va poder fer volar la imaginació.

En aquesta ocasió es trenen dues històries, protagonitzades per dos personatges, Gao i Akanemaru, que es creuen accidentalment i que després se situen en un camí paral·lel i distant. El primer personatge és Gao, un jove mutilat d'infant perquè el seu pare, quan va néixer, el va voler dur al déu de la muntanya i va caure. L'amputació d'un braç i d'un ull el va convertir en un ésser deforme, en objecte de les burles dels altres infants. Carregat d'amargura fuig del seu poble després d'assassinar un al·lot, el primer mort d'una llarga llista a causa de la seva falta d'escrúpols. Pel camí es topa amb Akanemaru, un escultor que, després d'oferir-li menjar a Gao, aquest el fer greument en el braç bo i rapta la seva germana. Akanemaru va a caure en un monestir budista i allà torna a aprendre a esculpir emprant el braç esquerr. Per la seva banda, Gao troba en la germana d'Akemura la pau que mai no havia tengut, fins que el seu mal caràcter el du a assassinar-la. Molt arrepentit s'uneix a un monjo que li ensenya a trobar la seva humanitat, canalitzada en les seves habilitats per l'escultura, una habilitat rabiosa i violenta que el converteix en un escultor molt especial. La fama d'Akanemaru arriba a ser tan gran que el malvat Tachibana-No-Moroe li encarrega una estàtua de l'au fènix, a realitzar en un termini de tres anys i si no la fa el castigarà a mort. A partir d'aquí Akanemaru comença la recerca de l'au que dóna la vida eterna, no per beure de la seva sang sinó per poder seguir vivint. Molt de temps després els camins de Gao i Akanemaru es tornen a creuar, rivalitzant en un concurs escultòric. Akanemaru, en veure que les escultures de Gao són superiors, denuncia els actes terribles que ha comès i la justícia li fa tallar l'únic braç que tenia. Sense cap braç, Gao sobreviurà així com podrà i, a més, seguirà esculpint.

Durant tota l'obra s'entreveu el concepte de la reencarnació, creença budista que afirma que després de la mort l'ànima adopta un altre embolcall material, repetint interminablement el cicle del naixement i de la mort. Tezuka dedica no pocs esforços a explicar aquest aspecte del budisme, donant a entendre que la vida humana no és més que una simple etapa dins un llarg camí. L'ànima es pot reencarnar en un insecte, un petit mamífer o qualsevol ésser animal, no només en una persona. L'ànima, quan passa del cos mort a un de viu oblida qualsevol record de la vida passada, un detall molt important per llevar arguments a qui qüestioni la reencarnació.
D'aquesta història destaquen algunes característiques compartides amb la resta d'obra del mestre Tezuka: el xoc entre el dibuix humorístic i la crueltat de la història, l'aparició de moments d'auto-paròdia que distendeixen momentàniament l'acció, la combinació de pur entreteniment amb un argument profundíssim i la crítica de l'aprofitament polític que es fa de les religions per aprofitar-se dels fidels.

Publicat al dBalears dia 22 de novembre de 2008

La máscara de la muerte

El manga és tota una manera de fer còmics, tot i que hem de recordar que aquest terme només es pot aplicar al còmic realitzat per autors japonesos.

DC Comics ha tengut l'encert d'eixamplar l'horitzó a un dels seus personatges més emblemàtics, fent que autors japonesos l'adaptin al seu sistema narratiu. Fa temps es va estrenar aquest format amb Batman: Child of Dreams, i ara ens arriba Batman: La máscara de la muerte, realitzat directament per al mercat estatunidenc, tot i que editat amb el sentit de lectura oriental.

Al pròleg Enrique Ríos destaca la importància d'aquest detall, indicatiu del gran d'implantació que té als EUA el format manga. Així, DC pretén acostar els lectors de manga al còmic de justiciers (concepte molt més ample que "superherois" i que permet incloure-hi en Batman).

Tot i que és una clara maniobra editorial amb finalitats lucratives, el producte final no deixa de ser excel·lent. Una història molt japonesa, amb aquella intriga que només ells saben crear a partir d'elements poc intrigants. El resultat és un còmic que per pioner no deixa de ser madur, com si de tota la vida en Batman s'hagués mogut pel còmic japonès.

El asombroso swing del golem

No he entès mai el bèisbol. Un camp impossible, un coixinet aquí i allà, tiren la pilota, un li intenta pegar una garrotada, es posen a córrer... tot plegat molt emocionant, segur.

Per sort El asombroso swing del golem no va d'això. James Sturm reconstrueix parcialment la història dels Stars of David, un equip de bèisbol jueu que durant els anys 20 recorria els EUA competint i tastant l'antijudaïsme (antisemitisme és totalment incorrecte ja que els àrabs també són semites). La precarietat econòmica fa que converteixin un dels jugadors en un gòlem, aprofitant el renom que va agafar la pel·lícula alemanya del mateix nom.

Sturm retrata la societat estatunidenca dels feliços anys vint, que no foren feliços per a tothom amb una història que pot parèixer rocambolesca però que t'entra positivament des del primer passatge.

El dibuix és deliciós, alhora que contundent. Simple i econòmic, amb un blanc i negre pur, tan sols matitsat per un ombrejat gris. Realment no és necessari que t'importi gens el bèisbol per llegir de forma grata aquesta obra. En som testimoni.

Verano de amor

Les dones autores de còmic no abunden, així que la publicació d'un còmic seu ja és en si una notícia. No coneixia Debbie Drechsler, tot i que ja fa més de cinc lustres que va començar a publicar historietes sota l'auspici de l'editorial Drawn & Quarterly.

Verano de amor ens arriba tard. Serialitzat a finals dels anys 90, va aparèixer en un sol tom l'any 2002. La Cúpula, molt oportunament, l'ha editat per al mercat espanyol. Aquest desfasament temporal no és problemàtic perquè és una obra en certa forma intemporal.

L'obra ens parla de la solitud de Lily, una adolescent que acaba de mudar-se a un suburbi. El fet que sigui per l'estiu no fa més que augmentar el seu aïllament, tot i que tendrà temps de conèixer gent i sensacions que en aquell moment li pareixen inoblidables.

Certament, encara que pareixi un tòpic, és un còmic realitzat amb una sensibilitat especial. Un guió que no té pressa de consumir-se i un dibuix naïf formen l'embolcall d'un monument a l'etapa vital de les persones que més ens marca.

Novetats de Dibbuks

Pots descarregar els butlletins amb tota la informació d'aquí i d'aquí.

Novetats de Planeta DeAgostini

Pots descarregar el butlletí amb tota la informació d'aquí.

El testimonio

Ja coneixem Etienne Davodeau de dues magnífiques obres que també ha publicat Ponent Mon. Ara ens arriba la tercera, per a mi la millor perquè fuig de l'atrinxerament social per oferir-nos una road movie a la francesa. El viatge de dos homes, un de jove i un de major, que no es coneixen i que les circumstàncies ha reunit en un cotxe que circula per les carreteres sense un rumb clar.

Coneixent l'autor, no es pot obviar un cert aire metafòric del plantejament: la carretera sense rumb com la vida i els dos homes com a la convivència entre generacions que no es comprenen. Però, abans que res, El testimonio és un bon còmic en si. Té un guió ben acabat, està ben narrat i el dibuix és magnífic. Tot plegat denota una pervivència del classicisme mitjançant la seva renovació. Fins i tot el tema, tot i que importat del país de Mickey Mouse i la bomba atòmica, està europeïtzat, convertint-se així en creïble.

Les escasses 100 pàgines de l'àlbum es llegeixen gairebé com si es tractàs d'un manga. Ràpidament.

Curs d'eines Google aplicades a la tasca del professorat

En el marc de la Formació a Distància de la Conselleria d'Educació i Cultura de les Illes Balears, de cara al segon trimestre del curs 2008-2009, s'obre el termini d'inscripcions. Dels curs oferits, vull destacar Eines Google aplicades a la tasca del professorat: Gmail i Google Documents, un curs que he dissenyat jo mateix i que tutoritzaré, juntament amb Miquel Martorell i Tomeu Mascaró. Pots trobar les bases aquí.

Autobiografía no autorizada vol. II

A mi m'agrada especialment el còmic de temàtica quotidiana, el que als EUA anomenen Slice of Life (SoL). S'ha de dir que darrerament hi ha molts d'autors que opten per aquest camí, sobretot si van en pla independent o tenen una especial predilecció pel novè art com a mitjà d'expressió. Aquests autors estan molt enfora dels que anomen mercenaris (i de qui no tenc res dolent que dir).

A Espanya hi ha mercat per als còmics quotidians, si hem de creure que també funciona per la llei de l'oferta i demanda. L'oferta és variada, així que hi deu haver demanda. I, com és el cas que ens ocupa, veiem que apareix un segon o un tercer volum de la mateixa sèrie, ens ho confirma irremeiablement.

Nacho Casanova és un dels actuals autors espanyols SoL que més m'agrada perquè aconsegueix entretenir amb unes històries tan normals i corrents que ens poden passar a nosaltres. Com a gran observador, recull l'anècdota de la seva vivència i la converteix en historieta amb ganxo. La seva forma de plantejar-la fa que arribi a un públic aliè a la seva vida real, donant la passa definitiva en aquest gènere que és anar del que és particular al que és general.

Al segon volum d'Autobiografía no autorizada hi trobam una partida d'historietes curtes, unes molt més que les altres, que formen un collage que retrata una parcel·la minúscula de la societat a la que podríem pertànyer nosaltres mateixos. Amb uns diàlegs encertats i una narració fluïda, Casanova deixa l'espontaneïtat per al dibuix, realitzat a escala 1:1 amb un Pilot, demostrant un control del dibuix admirable.

Seria una llàstima que aquest còmic passàs desapercebut enmig de la llibreria especialitzada, sobretot per a aquella gent que necessiti de tant en tant llegir coses realistes.

Eagle: La forja de un presidente

Les eleccions a la presidència dels EUA han despertat més expectació i il·lusió que unes generals espanyoles o unes autonòmiques balears. De fet aquí la política només crea expectació quan la veiem per la porta del jutjat, encara que aviat ni així perquè totes les masses fan mal. Als 

EUA en saben, de fer política. Ningú espera un debat ideològic de dos partits de dreta així que es va directament al gra: fer un espectacle mediàtic que inclou de tot, des d'actors a marxandatge. McCain s'ha equivocat en dues coses: plantejar idees (les idees republicanes ara assusten) i confiar en el racisme. Obama, amb aquesta victòria, ha reduït dràsticament la seva esperança de vida amb un gran somriure. El nou president dels EUA no és negre, és mulat, una espècie de transició necessària i que, per definició, pot contentar gairebé tothom. Tot el món, fins i tot jo, ens hem posicionat a favor d'un candidat, que vol dir automàticament posicionar-se en contra de l'altre. El problema és que pel nostre voltant no hem trobat ningú que s'atrevís a fer pública la seva simpatia pel fill de Caín, així que tampoc no hem pogut participar en un combat dialèctic. Senzillament ens hem mirat tots, còmplices, i amb un gest d'assentiment hem passat a un altre tema. Per cert, il·lusió vé d'il·lús.

La realitat supera la ficció però aquesta darrera és tangible. Com no podria ser d'altra manera, el novè art té obres que casen molt bé en l'actual punt de l'ordre del dia del pensament pensable: la carrera a la Casa Blanca d'un americà pertanyent a una minoria ètnica. De fet, el mes passat va aparèixer el primer tom del manga Eagle: La forja de un presidente, editat per Glénat. Aquesta editorial ha aprofitat la conjuntura per introduir en el mercat una obra que el mangaka Kaiji Kawaguchi va crear fa deu anys. Tot i que està protagonitzat per un estatunidenc de padrins japonesos, el paral·lelisme amb els esdeveniments que acabam de viure és sorprenent. Assistim al procés que durà Kenneth Yamaoka a convertir-se en el candidat demòcrata i, posteriorment, en el primer president dels EUA que no és blanc ni anglosaxó. Yamaoka és un polític molt ambiciós que entra de cap en un laberint on haurà de superar els entrebancs dins el seu propi partit, les emvestides dels seus contraris, els escàndols familiars, l'opinió pública i la inèrcia d'un país que no pareix preparat per a un canvi d'aquesta magnitud.

El fil conductor l'estira Takashi Jo, un periodista japonès de segona que acaba de perdre la seva mare i que és reclamat directament per Keneth Yamaoka, a qui no coneix de res, per a que cobreixi la seva doble campanya electoral. Ben aviat el mateix Yamaoka li confessa el motiu d'aquesta decisió i això crea una doble tensió: la de la gran història, que retrata el tripijoc maquiavèlic de la carrera a la presidència dels EUA i, per tant, retrata la societat del país més influent del món.

El dibuix i l'acabat format és clarament japonès: el primer volum és un totxo de 410 pàgines en blanc i negre i una composició de pàgina molt heterogènia. L'única concessió al mercat occidental no iniciat en la lectura de manga és que s'ha editat segons el nostre sentit de lectura. Una mostra de la voluntat de Glénat per col·locar-lo en establiments diferents a les llibreries especialitzades.

Com és sabut, la narrativa manga té un ritme diferent al del còmic occidental que el fa irresistible. Un bon autor japonès té l'especialitat de ficar-te en la història i arrosegar-te amb la seva turbulència narrativa. Si hi ha un tipus de còmic que és adequat per als no lectors de còmic, és el manga. El motiu és molt senzill: la seva claredat expositiva i l'ús que fa del llenguatge cinematogràfic en la composició no té comparació, i el seu ritme variable segons la intenció de l'autor el fa superior a la cadència regular de les 24 ips del germà més gras.

Publicat al dBalears dia 15 de novembre de 2008

Novetats de La Cúpula

Novetats de Ponent Mon

Novetats de Diábolo

La virgen del burdel

Avui dia les tradicionals etiquetes (còmic americà, europeu, japonès...) queden una mica obsoletes perquè, al marge del mainstream, hi ha una permeabilitat estilística que traspassa fronteres geogràfiques i culturals. El còmic independent s'ha fusionat amb el còmic europeu per donar a llum un tipus d'obra que agafa el millor d'ambdós.

La virgen del burdel és un d'aquests còmics de nova generació, tot i que hi predomina el pes europeu. Els autors han sabut adaptar als nous temps una idea ambientada en el París dels anys 30. El resultat és un còmic bellíssim, sensual, que beu tanta influència de L'Assotiation com de Matisse, però que alhora alberga una història tan directa com la de molts còmics independents americans.

Més enllà del que conta, aquest còmic ens permet reflexionar sobre la naturalesa humana i la tendència a la lluita per la supervivència, en aquest cas d'una al·lota en una època encara difícil per a les dones.

El santuario de Gondwana

A mi la fórmula em funciona. Que hi hagi autors que emulin l'estil literari i gràfic de Jacobs i crein noves aventures de Blake i Mortimer m'encanta. El secret sense cap dubte està en la tria d'autors intel·ligentíssims i artísticament superdotats, com és el cas d'Yves Sente i André Juillard. Des del seu debut a la sèrie Las aventuras de Blake y Mortimer amb l'àlbum La maquinación Voronov (d'on, per cert, surt la meitat del nom de la meva columna al dBalears, La maquinació temerària), aquesta parella artística ha aconseguit captar l'essència del llegat de Jacobs.

El darrer lliurament és El santuario de Gondwana. Un títol i una portada suggestius. A dins hi trobam una bona aventura, tot i que no la millor de Sente i Juillard (amb La maquinación... es posaren el llistó molt molt alt).

Així i tot Sente parteix d'una premisa molt encertada: la possible presència d'una civilització humana a la Terra 350 milions d'anys enrere, evidentment a Àfrica.

El dibuix també és increïble. I si intel·ligent i camaleònic és Sente amb el guió, Juillard no es queda enrere amb la part que li toca, fent un admirable (i segur que molt divertit per a ell) exercici de tornar a l'època pulp per recrear-la de forma deliciosa.

Novetats de Glénat

Pots descarregar el butlletí amb totes les novetats catalanes i castellanes d'aquí. Destaquen les següents.

La nissaga dels metabarons

A qui consideraríem sonat? Comencem pel principi. Hi ha dues castes de sonadures: la bona i la dolenta. Deixem de banda la dolenta, de la qual hi ha saturació d'exemples (un dels meus preferits és l'Aznar exigint disculpes als moros per els seus 700 anys d'ocupació, tot i que aquell paio que va fer bistecs de la cuixa del seu amant també té substància). Anem a tractar la bona. La d'aquella gent que té un cervell que va per lliure, que no segueix un guió establert pels altres, que l'empra per crear coses diverses que poden crear polèmica entre els sectors més reaccionaris, fotent-se de l'èxit. Aquesta gent no està de moda perquè resulta incòmoda. Ara tothom ha de dir i fer el que toca. Si un subjecte surt per la televisió a fer collonades, és perquè li toca i ell i els qui li van darrere hi guanyen doblers. Els mitjans de comunicació estan plens de pseudollunàtics que no fan més que actuar, complir el rol que els ha tocat.

En les arts hi trobam una minoria sonada en el sentit positiu del terme. Just en el còmic, hi destacaria dues figures. Alan Moore, de qui ja està dit tot i qui ho va dir tot a Watchmen. L'altre és Alejandro Jodorowsky, xilè nacionalitzat francès. I ho demostren tots els seus oficis: filòsof, actor, dramaturg, director de cinema, instructor de tarot, mim, psicomag i guionista de còmics. La seva sonadura es resumeix en una de les seves frases: "No m'agrada l'art que divinitza la guixa de qui el practica".

De la seva dilatada obra tebeística, sobresurten L'incal, El lama blanco i La nissaga dels metabarons, tres obre d'extensió física mitjana però d'enorme pes cultural. Tot i que El lama blanco és la més realista, a totes hi trobam elements psicomàgics que insereixen la seva feina literària en el conjunt de les seves inquietuds.

Fa poc Glénat ha llançat una col·lecció d'obres importants traduïdes al català i en una edició honesta i assequible. Dos dels primers títols són de Jodorowsky. Avui comentam el primer volum de La nissaga dels metabarons, que inclou els tres primers àlbums originals apareguts a França a principis dels anys noranta.

Per a aquesta obra Jodorowsky va imaginar una època tecnològicament futurista però políticament retro, amb un univers dominat per un feudalisme còsmic on la religió hi té un paper temporal importantíssim. Aquesta obra és un forat per on podem entreveure un fragment insignificant del que és una realitat alternativa completa. O al manco aquesta és la sensació. Jodorowsky és un expert en dotar de tridimensionalitat l'entorn físic, cultural, econòmic i espiritual dels personatges dels seus còmics, i en aquesta ocasió ho broda perquè la història és un flash-back molt suggestiu: un androide conta a un altre la forma en la qual es va forjar la nissaga dels metabarons des d'Othon, el rebesavi. El caràcter fragmentari de la història, accentuat pel format original en àlbum, és un dels secrets d'aquesta obra. Segurament és el menys evident perquè en té tants, i alguns d'ells tan espectaculars, que pot passar desapercebut.

No puc deixar de lloar la part que correspon a l'argentí Juan Giménez. El dibuixant s'ha guanyat una reputació inqüestionable com a artista, amb un estil detallista especialment minuciós en paisatges i elements tecnològics (pels quals sent una passió desbordada). El seu és un classicisme amb molta personalitat i és el dibuixant perfecte per a aquesta història. La conjunció d'un guió i un dibuix genials no provoca un xoc insofrible sinó una harmonia perfecta. Poques vegades sents un gran plaer a parts iguals entre les dues parts que formen un còmic tan gran com amb aquesta lectura.

Publicat al dBalears dia 8 de novembre de 2008

Traç de guix

L'edició en català de l'obra mestra d'en Miguelanxo Prado és una fita per la nostra cultura que vé de la mà d'una de les editorials més prestigioses del país.

Fa anys, quan vaig llegir per primera vegada aquesta obra en la seva versió original castellana, vaig tenir la sensació d'estar davant un punt d'inflexió en el còmic espanyol. Es tractava sense cap dubte d'una obra personalíssima i arriscada que "no contava res". Curiosament, unes paraules semblants del meu admirat Antonio Martín he pogut llegir a la introducció de l'edició catalana de Glénat. Bé, no contava res segons es miri, perquè poques obres transmeten tant amb tanta economia de paraules.

Fer una història apassionada com aquesta, sense gaire diàleg escrit, és molt difícil. Generalment les obres d'aquest estil solen ser forats negres que intenten vestir-se de trascendència. El llenguatge icònic s'ha de saber manejar i en Prado demostra que és possible anar contracorrent, pel camí difícil i ple d'entrebancs, i sortir airós. Tot això sense una mica de pedanteria i afectació intel·lectualoide.

Com ho fa? Optant per una història estructuralment senzilla però amb elements enigmàtics, i un discurs suggestiu més que narratiu. Cerca la participació del lector per convertir els petits episodis anecdòtics que conformen les diferents parts de la història en un tot obert a la divagació. Estar clar que existeix qualque cosa abans i, sobretot, després dels esdeveniments de Traç de guix, però l'autor opta per deixar ambdós extrems inacabats. I aquesta és la nostra tasca i el que fa que aquest àlbum sigui tan especial: és responsabilitat nostra acabar-lo en la nostra ment.

Como todo el mundo

Després d'un llarg camí, hem arribat a un punt lògic: la desvinculació del continent i el contingut. O, el que és el mateix, la total ruptura entre teoria i pràctica. Hi ha antecedents realment dignes mencionar, com l'atàvica doble moral catòlica, que tendria el seu clímax en el patètic cas de la bugaderia d'un ex regidor de l'ajuntament de Palma. Però s'ha fet extensiu a gairebé tots els àmbits possibles de la vida humana. Es veu en la política d'aquí, d'allà i d'allà d'açà. Ara, que tornarien a tenir sentit les ideologies, queden relegades a un segon o tercer terme perquè la política és un assumpte d'imatge. Un continent el més impecable possible sense contingut. Qui fa el discurs més intrínsecament creïble és qui guanya, independentment de la raó objectiva que pugui tenir. Les afirmacions i les negacions no s'han d'argumentar de forma mitjanament complexa. Qui ho fa no es menja ni les miques del pastís i, a més, se'n riuen d'ell. L'argumentació fa dèbil perquè dóna peu a l'opinió, un concepte que s'ha banalitzat tant que la gran majoria de vegades s'empra maliciosament per intoxicar l'opinió pública.

En aquest món que acab de retratar, la corporació política o empresarial que tengués accés directe a l'opinió majoritària esdevendria un projecte amb l'èxit garantit. Per aconseguir unes gotes del preuat elixir de la voluntat majoritària es comanen costosos estudis per quantificar i concretar les tendències del mercat polític i de consum. I si hi hagués algú, una sola persona, que fos el paradigma de la majoria, que les respostes a la seva enquesta fossin sempre i sense excepció les respostes majoritàries? Passaria que l'individu més normal del món esdevendria el més important. I aquesta és la premissa de Como todo el mundo, el còmic de Rudy Spiessert, Denis Lapière i Pierre-Paul Renders que fa poc ha editat La Cúpula. Està protagonitzat per Jalil, un home amb uns gusts i unes opinions tan ensopidament normals que es converteix en el concursant estrella d'un programa televisiu que precisament consisteix en encertar què pensa de les coses la majoria dels francesos.

Una empresa de màrqueting i el president de la república francesa es fixen amb ell i lluiten per aconseguir les seves preuades opinions. L'empresa per guanyar doblers i el polític per ser reelegit.

Amb unes línies argumentals tan genials com aquestes, fer un guió que estigui a l'altura és una tasca molt difícil. Es tracta de construir una història al voltant d'un home exemplar del tòpic sense caure en la broma fàcil o la temptació de pegar grapada als quatre tòpics que garanteixin la rialla fàcil. Els dos guionistes ho aconsegueixen i creen una subtil teranyina al voltant de Jalil en clau de comèdia intel·ligent, amb el punt de distanciament just per tenir un equilibri entre la simpatia i el rebuig a un paio tan oiosament normal.

El dibuix està en la línia del còmic independent que gira al voltant de L'Assotiation. Línia clara per a un dibuix ben definit, que opta per la caricatura de línies dures i geomètriques i la seva distribució en vinyetes petites i rectangular que, si bé presenten una generosa diversitat de formes, responen a la tradició del còmic franco-belga de pàgines amb tres o quatre filades. El color està realitzat en un to càlid, amb tintes planes. Pareix molt senzill però per aconseguir la profunditat de camp que té a partir de premisses tan minses no és fàcil. Fins i tot en aquest sentit Como todo el mundo és una obra per gaudir-la sense estridències, observant els racons del guió, del dibuix i del color.

És ben curiós veure com, a partir d'un guió cinematogràfic inicial, es va fer una pel·lícula i un còmic, sense que el dibuixant veiés una sola imatge del film, perquè la idea era explorar els dos mitjans des d'un mateix punt de partida però per camins diferents. Una idea magistral.

Publicat al dBalears dia 1 de novembre de 2008

Ombligos

No tenc ni idea si es pot considerar que l'adolescència és una etapa exclusiva de l'espècie humana però la lògica em du a pensar que sí. Dins el regne animal, el més semblant que hi veig és quan els lleonets comencen a passar llargues estones enfora de la seva mare. Sigui com sigui, aquí la tenim. Tots l'hem passada o la passarem i els professors d'ensenyament secundari, a més, l'hem de patir al llarg de la nostra vida professional, de forma concentrada i suposadament obligant-los a assumir responsabilitats. És una etapa francament difícil, d'inestabilitat emocional, de grans amistats i grans enemistats; de contrasts, en definitiva, i d'enfrontament amb el voltant i molt concretament amb pares i educadors. Sovint els pares que no han pogut passar els horabaixes i els caps de setmana amb els seus infants, han cregut oportú substituir la seva absència amb béns materials i permissivitat. Les víctimes d'aquesta atrocitat educativa, ja adolescents, són perfectament identificables a l'aula la primera hora del primer dia de classe. Veient i sentint els fills, pots retratar els pares.

El seu ecosistema, al manco fins els 16 anys, no és ca seva, sinó el centre educatiu on estan adscrits. Allà interactuen de forma tan espontània que moltes vegades obliden el sentit original d'aixecar-se cada dia a les 7.00 per anar a passar set hores encalentint una cadira i embrutant una mica de paper.

Novetat de Dibbuks

El Manglar #8 per a novembre

Novetats de Planeta DeAgostini per al Saló del Manga