Eagle: La forja de un presidente

Les eleccions a la presidència dels EUA han despertat més expectació i il·lusió que unes generals espanyoles o unes autonòmiques balears. De fet aquí la política només crea expectació quan la veiem per la porta del jutjat, encara que aviat ni així perquè totes les masses fan mal. Als 

EUA en saben, de fer política. Ningú espera un debat ideològic de dos partits de dreta així que es va directament al gra: fer un espectacle mediàtic que inclou de tot, des d'actors a marxandatge. McCain s'ha equivocat en dues coses: plantejar idees (les idees republicanes ara assusten) i confiar en el racisme. Obama, amb aquesta victòria, ha reduït dràsticament la seva esperança de vida amb un gran somriure. El nou president dels EUA no és negre, és mulat, una espècie de transició necessària i que, per definició, pot contentar gairebé tothom. Tot el món, fins i tot jo, ens hem posicionat a favor d'un candidat, que vol dir automàticament posicionar-se en contra de l'altre. El problema és que pel nostre voltant no hem trobat ningú que s'atrevís a fer pública la seva simpatia pel fill de Caín, així que tampoc no hem pogut participar en un combat dialèctic. Senzillament ens hem mirat tots, còmplices, i amb un gest d'assentiment hem passat a un altre tema. Per cert, il·lusió vé d'il·lús.

La realitat supera la ficció però aquesta darrera és tangible. Com no podria ser d'altra manera, el novè art té obres que casen molt bé en l'actual punt de l'ordre del dia del pensament pensable: la carrera a la Casa Blanca d'un americà pertanyent a una minoria ètnica. De fet, el mes passat va aparèixer el primer tom del manga Eagle: La forja de un presidente, editat per Glénat. Aquesta editorial ha aprofitat la conjuntura per introduir en el mercat una obra que el mangaka Kaiji Kawaguchi va crear fa deu anys. Tot i que està protagonitzat per un estatunidenc de padrins japonesos, el paral·lelisme amb els esdeveniments que acabam de viure és sorprenent. Assistim al procés que durà Kenneth Yamaoka a convertir-se en el candidat demòcrata i, posteriorment, en el primer president dels EUA que no és blanc ni anglosaxó. Yamaoka és un polític molt ambiciós que entra de cap en un laberint on haurà de superar els entrebancs dins el seu propi partit, les emvestides dels seus contraris, els escàndols familiars, l'opinió pública i la inèrcia d'un país que no pareix preparat per a un canvi d'aquesta magnitud.

El fil conductor l'estira Takashi Jo, un periodista japonès de segona que acaba de perdre la seva mare i que és reclamat directament per Keneth Yamaoka, a qui no coneix de res, per a que cobreixi la seva doble campanya electoral. Ben aviat el mateix Yamaoka li confessa el motiu d'aquesta decisió i això crea una doble tensió: la de la gran història, que retrata el tripijoc maquiavèlic de la carrera a la presidència dels EUA i, per tant, retrata la societat del país més influent del món.

El dibuix i l'acabat format és clarament japonès: el primer volum és un totxo de 410 pàgines en blanc i negre i una composició de pàgina molt heterogènia. L'única concessió al mercat occidental no iniciat en la lectura de manga és que s'ha editat segons el nostre sentit de lectura. Una mostra de la voluntat de Glénat per col·locar-lo en establiments diferents a les llibreries especialitzades.

Com és sabut, la narrativa manga té un ritme diferent al del còmic occidental que el fa irresistible. Un bon autor japonès té l'especialitat de ficar-te en la història i arrosegar-te amb la seva turbulència narrativa. Si hi ha un tipus de còmic que és adequat per als no lectors de còmic, és el manga. El motiu és molt senzill: la seva claredat expositiva i l'ús que fa del llenguatge cinematogràfic en la composició no té comparació, i el seu ritme variable segons la intenció de l'autor el fa superior a la cadència regular de les 24 ips del germà més gras.

Publicat al dBalears dia 15 de novembre de 2008