Como todo el mundo

Després d'un llarg camí, hem arribat a un punt lògic: la desvinculació del continent i el contingut. O, el que és el mateix, la total ruptura entre teoria i pràctica. Hi ha antecedents realment dignes mencionar, com l'atàvica doble moral catòlica, que tendria el seu clímax en el patètic cas de la bugaderia d'un ex regidor de l'ajuntament de Palma. Però s'ha fet extensiu a gairebé tots els àmbits possibles de la vida humana. Es veu en la política d'aquí, d'allà i d'allà d'açà. Ara, que tornarien a tenir sentit les ideologies, queden relegades a un segon o tercer terme perquè la política és un assumpte d'imatge. Un continent el més impecable possible sense contingut. Qui fa el discurs més intrínsecament creïble és qui guanya, independentment de la raó objectiva que pugui tenir. Les afirmacions i les negacions no s'han d'argumentar de forma mitjanament complexa. Qui ho fa no es menja ni les miques del pastís i, a més, se'n riuen d'ell. L'argumentació fa dèbil perquè dóna peu a l'opinió, un concepte que s'ha banalitzat tant que la gran majoria de vegades s'empra maliciosament per intoxicar l'opinió pública.

En aquest món que acab de retratar, la corporació política o empresarial que tengués accés directe a l'opinió majoritària esdevendria un projecte amb l'èxit garantit. Per aconseguir unes gotes del preuat elixir de la voluntat majoritària es comanen costosos estudis per quantificar i concretar les tendències del mercat polític i de consum. I si hi hagués algú, una sola persona, que fos el paradigma de la majoria, que les respostes a la seva enquesta fossin sempre i sense excepció les respostes majoritàries? Passaria que l'individu més normal del món esdevendria el més important. I aquesta és la premissa de Como todo el mundo, el còmic de Rudy Spiessert, Denis Lapière i Pierre-Paul Renders que fa poc ha editat La Cúpula. Està protagonitzat per Jalil, un home amb uns gusts i unes opinions tan ensopidament normals que es converteix en el concursant estrella d'un programa televisiu que precisament consisteix en encertar què pensa de les coses la majoria dels francesos.

Una empresa de màrqueting i el president de la república francesa es fixen amb ell i lluiten per aconseguir les seves preuades opinions. L'empresa per guanyar doblers i el polític per ser reelegit.

Amb unes línies argumentals tan genials com aquestes, fer un guió que estigui a l'altura és una tasca molt difícil. Es tracta de construir una història al voltant d'un home exemplar del tòpic sense caure en la broma fàcil o la temptació de pegar grapada als quatre tòpics que garanteixin la rialla fàcil. Els dos guionistes ho aconsegueixen i creen una subtil teranyina al voltant de Jalil en clau de comèdia intel·ligent, amb el punt de distanciament just per tenir un equilibri entre la simpatia i el rebuig a un paio tan oiosament normal.

El dibuix està en la línia del còmic independent que gira al voltant de L'Assotiation. Línia clara per a un dibuix ben definit, que opta per la caricatura de línies dures i geomètriques i la seva distribució en vinyetes petites i rectangular que, si bé presenten una generosa diversitat de formes, responen a la tradició del còmic franco-belga de pàgines amb tres o quatre filades. El color està realitzat en un to càlid, amb tintes planes. Pareix molt senzill però per aconseguir la profunditat de camp que té a partir de premisses tan minses no és fàcil. Fins i tot en aquest sentit Como todo el mundo és una obra per gaudir-la sense estridències, observant els racons del guió, del dibuix i del color.

És ben curiós veure com, a partir d'un guió cinematogràfic inicial, es va fer una pel·lícula i un còmic, sense que el dibuixant veiés una sola imatge del film, perquè la idea era explorar els dos mitjans des d'un mateix punt de partida però per camins diferents. Una idea magistral.

Publicat al dBalears dia 1 de novembre de 2008