Sopa fría

Mentre nosaltres som els protagonistes de la nostra vida, les persones que ens trobam pel camí, des de la família fins a aquelles que tan sols formen part del decorat per on passam, són protagonistes de la seva, i viceversa. Si ens entretenim a rumiar-ho, veurem que la nostra importància és relativa i que queda diluïda i minimitzada enmig del col·lectiu. És ben curiós veure com la publicitat apunta cap a la direcció contrària, fent-nos creure que som especials (així, en general) i que ho serem més si adquirim el producte anunciat. Com passa molt sovint amb alguns dels tòpics que mouen la societat, ho acceptam ben tranquil·lament i amb un cert entusiasme, tot i que està ben enfora de ser vera. La gent va a la seva, seguint el guió al peu de la lletra, i ja pots posar-te aquella colònia o comprar aquell mòbil que seguiràs essent part del decorat.

Però seguim sentint-nos especials, imprescindibles i, mentre no hi hagi símptomes alarmants, ens pensam que no ens pot passar res d'aquestes coses horroroses que passen al nostre voltant proper i distant. Tenim tants de projectes coent-se al nostre cap, que ens pareix impossible veure truncada la nostra rutina de forma dràstica. Nosaltres, NOSALTRES, veure'ns reduïts a part de l'estadística de sinistralitat?

I què passa amb aquella gent que viu al carrer? Pidolaires que beuen vi en tetra-brick i que dormen a un banc (de seure o de doblers). Com han arribat a aquella situació? Què senten? On es moren? El cas d'aquella rodamón que va morir cremada dins un caixer automàtic ha fet que momentàniament sortíssim del tedi i veiéssim aquella doneta com una persona a la qual les coses li havien anat malament. En aquesta línia tenim Sopa fría, de Charles Masson, un metge que va complir el seu somni de fer un còmic sobre aquella gent que ens trobam i que no volem mirar i sentir però que té una història.

El nom de l'obra fa referència al detonant de la història: un rodamón escapa del centre d'acollida en ple hivern perquè una infermera li ha servit un plat de sopa freda. L'home, humiliat, prefereix exposar-se a la nit gelada, descalç i en pijama, que quedar on creu que el menyspreen. Assistim al viatge cap a enlloc d'un home que ho ha perdut tot, fins i tot l'amor de la seva filla. I poc a poc anirem coneixent la part humana un home que ha perdut part de la seva humanitat.

Com que gran part de l'obra està protagonitzada exclusivament pel rodamón, Masson utilitza el recurs del monòleg pensat per donar-li tridimensionalitat. Així, coneixerem la seva exfamília; el seu historial mèdic, coronat per un tumor cancerígen enorme al coll; les seves curolles anteriors i la reducció actual a una única meta inalcançable: menjar un plat de sopa calenta. Tot això el tortura emocionalment mentre les inclemències atmosfèriques i els llocs per on passa el torturen físicament. Ben aviat, la conjunció de totes aquestes agressions, el duen primer al deliri i després, finalment, a l'extenuació.

En aquesta història l'important no és el final, tan previsible com el que ens espera a tots nosaltres, sinó el camí final que recorre l'home, tan sol com pot estar-hi una persona, però sense perdre la dignitat. Mai no sabrà que aquell plat de sopa estava freda no per voluntat de l'infermera sinó perquè el microones es va espatllar.

Masson no és un autor de còmics professional, però només ho sabem perquè ell mateix ens ho diu als textos complementaris. Sopa fría és un còmic corprenedor per la transparència de les intencions de l'autor i pel talent amb el qual resol la simplicitat de la trama. El guió no es fa pesat tot i tenir un sol eix narratiu, i el dibuix, gairebé només esbossat, és tan bo com adequat al to que adopta la història. Totes les peces encaixen tan perfectament que aquesta obra a fet que Masson ja tengui una certa consideració a França, el segon país amb més pes social del novè art, just després de Japó.

Publicat al dBalears dia 29 de novembre de 2008