Fénix, el pájaro de fuego

Hi ha valors segurs. Autors que, amb la seva signatura, garanteixen un estàndard de qualitat molt elevat, tot i que a vegades la seva obra pateixi altibaixos importants. De tots els creadors de tebeos coneguts, segurament només un d'ells és 100% segur: Osamu Tezuka.

Altres vegades hem comentat obres d'aquest autor japonès, totes elles de gran excel·lència. Aquest home, de gran sentit de l'humor i tocat per la mestria narrativa, va morir l'any 1989, deixant un llegat de grans obres que, poc a poc, van apareixent a Espanya, on hem hagut d'esperar gairebé deu anys des de la seva mort per veure publicats alguns dels seus treballs. Un d'ells es titula Fénix: El pájaro de fuego. És la continuació d'un cicle començat fa uns anys al voltant de l'au mítica que apareix a moltes cultures. Per sort, aquest cicle està format per sagues auto-conclusives que tenen com a fil conductor la recerca de l'au Fènix. Aquesta obra, que va començar els anys 50 i en la que hi va treballar fins a la seva mort, era la preferida de l'autor. Amb els anys sèries com Astroboy o Adolf han agafat més renom però Fénix és la seva obra més personal, en la que més va poder fer volar la imaginació.

En aquesta ocasió es trenen dues històries, protagonitzades per dos personatges, Gao i Akanemaru, que es creuen accidentalment i que després se situen en un camí paral·lel i distant. El primer personatge és Gao, un jove mutilat d'infant perquè el seu pare, quan va néixer, el va voler dur al déu de la muntanya i va caure. L'amputació d'un braç i d'un ull el va convertir en un ésser deforme, en objecte de les burles dels altres infants. Carregat d'amargura fuig del seu poble després d'assassinar un al·lot, el primer mort d'una llarga llista a causa de la seva falta d'escrúpols. Pel camí es topa amb Akanemaru, un escultor que, després d'oferir-li menjar a Gao, aquest el fer greument en el braç bo i rapta la seva germana. Akanemaru va a caure en un monestir budista i allà torna a aprendre a esculpir emprant el braç esquerr. Per la seva banda, Gao troba en la germana d'Akemura la pau que mai no havia tengut, fins que el seu mal caràcter el du a assassinar-la. Molt arrepentit s'uneix a un monjo que li ensenya a trobar la seva humanitat, canalitzada en les seves habilitats per l'escultura, una habilitat rabiosa i violenta que el converteix en un escultor molt especial. La fama d'Akanemaru arriba a ser tan gran que el malvat Tachibana-No-Moroe li encarrega una estàtua de l'au fènix, a realitzar en un termini de tres anys i si no la fa el castigarà a mort. A partir d'aquí Akanemaru comença la recerca de l'au que dóna la vida eterna, no per beure de la seva sang sinó per poder seguir vivint. Molt de temps després els camins de Gao i Akanemaru es tornen a creuar, rivalitzant en un concurs escultòric. Akanemaru, en veure que les escultures de Gao són superiors, denuncia els actes terribles que ha comès i la justícia li fa tallar l'únic braç que tenia. Sense cap braç, Gao sobreviurà així com podrà i, a més, seguirà esculpint.

Durant tota l'obra s'entreveu el concepte de la reencarnació, creença budista que afirma que després de la mort l'ànima adopta un altre embolcall material, repetint interminablement el cicle del naixement i de la mort. Tezuka dedica no pocs esforços a explicar aquest aspecte del budisme, donant a entendre que la vida humana no és més que una simple etapa dins un llarg camí. L'ànima es pot reencarnar en un insecte, un petit mamífer o qualsevol ésser animal, no només en una persona. L'ànima, quan passa del cos mort a un de viu oblida qualsevol record de la vida passada, un detall molt important per llevar arguments a qui qüestioni la reencarnació.
D'aquesta història destaquen algunes característiques compartides amb la resta d'obra del mestre Tezuka: el xoc entre el dibuix humorístic i la crueltat de la història, l'aparició de moments d'auto-paròdia que distendeixen momentàniament l'acció, la combinació de pur entreteniment amb un argument profundíssim i la crítica de l'aprofitament polític que es fa de les religions per aprofitar-se dels fidels.

Publicat al dBalears dia 22 de novembre de 2008