30 de set. 2008

Red Sonja contra Thulsa Doom

Les aventures de na Red Sonja en la seva edició espanyola continuen amb l'arc argumental Red Sonja contra Thulsa Doom, editat en un sol volum per Panini. Com és de suposar havent llegit el títol, l'heroina del biquini metàl·lic s'enfronta a un dels facinerosos més terribles que circulen per l'era hibòria. Un Thulsa Doom que fa por precisament per la contenció del seu aspecte.

Es tracta d'una història bellament escrita i dibuixada (de la qual tenc l'orgull de posseir una pàgina original) que conjuga un lleuger erotisme per a tots els públics amb l'acció de la lluita cos a cos. Dos ingredients que no poden faltar, tractant-se d'un personatge sensual i violent a parts iguals.

Les comparacions amb en Conan són difícils de deixar de banda. Tot i el potencial de l'heroina, les restriccions legals fan que mai no es pugui trobar amb el cimmerià, ja que els drets pertanyen a dues companyies diferents i en certa part enfrontades. A més, els paratges que trepitja na Red Sonja són inconcrets, segurament perquè els suggerents noms de ciutats i civilitzacions hiborianes estan protegides per la llei.

Davant això, el treball de crear un univers propi dins el context d'un altre que no es pot anomenar es fa realment complicat.

28 de set. 2008

Secundaris #5

Publicat al dBalears dia 21 de juny de 2008.
Per a més tires visita Secundaris.

Secundaris #4

Publicat al dBalears dia 7 de juny de 2008.
Per a més tires visita Secundaris.

Secundaris #3

Publicat al dBalears dia 14 de juny de 2008.
Per a més tires visita Secundaris.

Secundaris #2

Publicat al dBalears dia 31 de maig de 2008.
Per a més tires visita Secundaris.

Secundaris #1

Publicat al dBalears dia 14 de maig de 2008.
Per a més tires, visita Secundaris.

Novetats de Ponent Mon




Haxtur

Durant els darrers anys del franquisme la cultura popular estava molt activa. Segurament vivia la seva època daurada, que continuaria uns anys més fins que, al llarg dels primers vuitanta, minvaria dràsticament, convertint-se en marginal. Per cultura popular aquí entenc la cultura de masses, en oposició a la cultura elitista, sovint pretenciosa i pedant. M'estic referint a la novel·la barata, a la radionovel·la, als cromos, les estampes i el tebeo, tots ells elements imprescindibles per entendre l'autèntica evolució cultural del país.

Però tot té el caire positiu i el caire negatiu. La cultura popular és possible gràcies a la indústria i aquesta, per definició, cerca el negoci. En aquest sentit, aquella època no era tan diferent a l'actual, i els autors de còmic havien de ser poc autors i molt mercenaris. La indústria del còmic espanyola estava monopolitzada per unes quantes empreses catalanes i valencianes que explotaven uns productes comercialment positius però que no deixaven molt de marge per a l'experimentació sincera i el creuament d'estils i tendències d'altres indrets del món. Posant pel cas l'editorial Bruguera, els seus productes estrella eren un flotó de personatges humorístics capitanejats per Mortadel·lo i els germans Zapatilla (per cert, encara avui dia hi ha gent que només té aquests referents). Un autor, si volia guanyar-se les sopes, havia d'intentar entrar en la maquinària industrial del còmic destinat al mercat espanyol o al destinat al mercat internacional, gestionat per les famoses agències. En ambdós casos l'encàrrec era la fórmula de treball habitual.
Les inquietuds artístiques, així com la feina d'autor i tot allò de la propietat intel·lectual no entraven en l'horitzó de possibilitats dels mercenaris del guió i el dibuix. Hi havia excepcions, gent que segurament no va ser la que més va vendre però que té en els seus mèrits anar contracorrent, fet que ja és difícil avui dia però com és de suposar en aquell llavors era molt més heroic.

Un d'ells va ser Víctor de la Fuente, un autor de formació clàssica que a principi dels anys setanta era poc conegut pel lector espanyol. Va decidir crear una sèrie per a la revista Trinca amb una temàtica insòlita en el país nacionalcatòlic: la fantasia heroica, que tot just començava a posar-se de moda als EUA amb la mítica sèrie Conan the Barbarian de Roy Thomas i Barry Smith. Així i tot, de la Fuente va optar per un argument tan críptic que va acontentar qui hi veia una ruptura cultural i qui hi veia una denúncia del franquisme.
Glénat, en el seu afany per rescatar els clàssics alternatius del còmic espanyol, ha editat en un sol volum els catorze capítols d'Haxtur en un àlbum esplèndid i adornat amb un pròleg de Manuel Barrero absolutament imprescindible.

Haxtur és un home de físic tirant a normal i corrent que es troba entre el món real i un altre poblat per monstres, guerrers i mags, sense que tengui clar que fa ni en un ni el l'altre (d'aquí que contínuament es demani el "per què?" que tant de gust va donar a qui hi volia veure una crítica a la falta de llibertat i tota la pesca). La història consisteix en una successió de proves que va superant el protagonista, sense gaire entusiasme per part seva, per arribar a un final certament original i inesperat on l'autor deixa l'ambigüitat que ha presidit tota la història per plantejar un antibel·licisme claríssim. Les darreres vinyetes, protagonitzades per un home elegantment vestit i un clergue, no deixen marge per al dubte del posicionament de l'autor respecte al paper que ha tengut la unió del poder temporal i el poder religiós en gairebé totes les atrocitats que l'espècie humana a comès contra ella mateixa.
Trenta-cinc anys després de la seva creació, Haxtur té el regust d'una altra època, tant en el guió com en el dibuix. Això, lluny de convertir-ho en cultura obsoleta, ens permet reflexionar sobre la nostra pròpia època i allò que s'ha perpetuat amb una vitalitat solar.

22 de set. 2008

100 balas #11

Aquest número conté un fantàstic arc argumental en dues parts, protagonitzades per Jack, un paio ionqui que pareix més raonable del que realment és. Fa temps que té el famós maletí de les 100 bales i fins al final no arribam a saber si l'utilitza per fer justícia al marge de la llei, per passar comptes o per a què. Tot i que el desenllaç és imprevisible i, en certa forma, obert, el guió no és un simple mitjà per arribar-hi. La gràcia està en gaudir dels moviments de Jack i les ombres que es creuen amb ell, especialment la seva mare, amb un petit paper realment estelar.
Com més va, més aprecii el dibuix de Risso. Un home que dibuixa amb una claretat destacada per l'excel·lent color de Patricia Mulvihill.

21 de set. 2008

Historias de garriris

Els darrers cinc anys dels setanta van estar tan plens d'il·lusos com d'i·lusions. Pareixia que, sortint d'una fosca edat mitjana que va durar quaranta anys, tot seria millor. Aquesta eufòria es va fer material de moltes formes creatives, i una d'elles va ser el còmic, que va beneficiar-se d'una segona edat daurada fins que, en el primer lustre de la dècada següent, es va estavellar. Molta gent que ara viu de qualsevol cosa diferent a la que es dedicava en aquella època va provar de cantar, actuar, fer cine o, també, fer còmic. La qüestió era fer qualque cosa, fer una petita aportació a aquell moment històric que no ho va ser tant. Gran part del que es va produir en aquells feliços anys era bo perquè era diferent, independentment de la seva qualitat intrínseca, i no cal dir que no ha aguantat el pas del temps. Però algunes coses, encara ara, tenen la justa vigència com per no fer esclafir de riure. Una d'elles és l'obra tebeística de Javier Mariscal, conegut dissenyador valencià que, anys abans de resumir la Barcelona d'en Maragall en aquell ca anomenat Cobi, va donar vida als garriris, uns animals antropitzats que poblaren les platges, les discoteques i les terrasses de qualque paratge idíl·lic que existia en la ment de l'autor. Tothom té un passat, i Mariscal pot estar orgullós del seu.

Els dos protagonistes d'aquestes històries, que varen aparèixer de forma irregular en nombroses revistes des de 1974 fins el 1983, eren Fermín i Piker, dos subjectes físicament inspirats en Mickey Mouse i el seu amic Goofy (ambdós creats per Walt Disney), amb qui també compartien l'esperit intrascendent de les seves històries, encara que els personatges valencians es moguessin per ambients més poc conservadors.

Darrere l'absurd que vessen les aventures dels dos garriris hi ha el retrat d'una generació que va veure com explotaven els valors de la seva infància i adolescència. Fermin i Piker no entenen res del que està passant ni fan cap esforç per fer-ho; senzillament intenten fondre's en la massa de gent que confon la llibertat amb la necessitat d'evadir-se, i a viure que són dos dies en un món epicuri i superficial.

Les pàgines que formen l'àlbum recopilatori d'aquest material (editat l'any 1987 per l'editorial Complot de Joan Navarro) destil·len una ingenuïtat deliciosa, amb històries fetes de petits elements sense importància, com de persones que no tenen més preocupacions que sortir al carrer i entretenir-se amb qualsevol cosa.

Quant a l'aspecte gràfic, aquest és molt irregular perquè és una recopilació de material heterogeni, però es pot veure una clara evolució des d'un acabat definit i tancat fins al traç imprecís i obert de les darreres tires de premsa que avancen el Mariscal de les olimpíades. El disseny tipogràfic dels títols i rètols que apareixen, així com les arquitectures i cotxes que fan d'escenaris i atrezzo respectivament anticipen l'estètica que dominaria la dècada dels vuitanta, abans que el mal ús de l'ordinador es carregàs el treball manual sense substituir-lo per res millor.

Per saber si un producte tan incrustat en una època s'ha podrit no hi ha millor cosa que revisitar-lo. Vist amb la perspectiva dels anys, aquest còmic ha guanyat amb el temps. El seu humor intel·ligentment frívol segueix intacte. Mariscal va aconseguir crear un univers propi i coherent rapinyant icones de la cultura popular per mesclar-les amb elements propis d'aquell desgavell que varen viure els qui ara freguen els cinquanta anys. A més, esdevé un document molt digne d'una manera d'entendre la vida d'una Espanya que, per primera vegada i per poc temps, podia fer el que volia abans d'haver-se d'enfrontar amb els problemes reals que sorgeixen en una societat major d'edat, tot i que tutelada.

Publicat originalment al Diari de Balears dia 20 de setembre de 2008

20 de set. 2008

100 balas #10

El número 10 de la sèrie estrella d'Azzarello i Risso és una mica diferent a la resta perquè inclou dues històries curtes autoconclusives, tot i que formant part d'un tot que anam descobrint poc a poc.

Els protagonistes segueixen essent gent dels baixos fons, relacionades amb el crim i amb les drogues, que viuen situacions límit sense possibilitat d'escapar-ne. Per això, la intromissió de l'agent Graves en la seva vida, amb el famós maletí amb una pistola i 100 bales inrastrejables, pot ser una forma de fer justícia al marge de la llei, tot i que a vegades les coses surtin molt malament.

15 de set. 2008

Novetats de La Cúpula





Acertijo

El setè volum de Batman Arkham està dedicat al facinerós E. Nigma (hi ha algú que no reconegui que aquest nom no pot anar???). Un paio obsessionat per les endevinalles, que fa anar una mica de cul al nostre detectiu disfressat.

És meravellós veure com els (bons) guionistes saben fer interessants i prou variades les històries protagonitzades per personatges tan limitats per les seves característiques identificatòries. Sé que és molt molt difícil, però si arribes a superar la prova d'haver d'acceptar que nom E. Nigma, sense cap dubte passes una estona molt entretenguda, amb moments molt tensos, sobretot en la història Las preguntas multiplican el misterio, tot i que la meva preferida és Caballero oscuro, ciudad oscura, on Peter Milligan lleva els frens a la imaginació i construeix un argument tan tan delirant que arriba a ser una autèntica delícia gràcies al desconegut (per a mi) dibuixant Kieron Dwyer.

14 de set. 2008

Incógnito: Víctimas perfectas

Hi ha persones que tenen el do o el defecte de passar desapercebudes. És cert que a tothom li ha passat alguna anècdota que podria il·lustrar aquest tipus d'ésser, com per exemple veure com el cambrer va a servir a tothom i pareix que no veu que fa una hora que tens el braç aixecat. Però m'estic referint a persones que a efectes pràctics no existeixen per a la majoria de gent que es creua amb elles. Un exemple: a la meva orla de cinquè de carrera hi ha un paio que no he vist mai. Quan la vaig tenir en les meves mans ho vaig fer notar tot d'una als meus companys, i hi va haver gent que tampoc no li sonava, però segons pareix durant cinc anys va estar assegut a la mateixa aula que nosaltres.
Aquesta capacitat de transparència és susceptible de convertir-se en material per a la ficció. Ni superpoders ni res semblants. Tan sols un individu virtualment invisible que pot accedir al món privat de l'altra gent amb total impunitat. Aquesta és la premissa d'Incógnito: víctimas perfectas, el còmic de Grégory Mardon que ha editat recentment La Cúpula.

El protagonista creu que és una d'aquestes persones transparents però no ho du gaire bé perquè el fa sentir insignificant. Un incident absurd, d'aquells que poden passar a qualsevol, fa que entri en contacte amb una al·lota que s'encarregarà de la rehabilitació del seu turmell, començant així una relació com a pacient que el fa feliç. Però aquesta fisioterapeuta viu amb el seu germà gran, que va quedar paraplègic i que s'ha convertit en un autèntic monstre egoista i despietat. Ella ha consagrat la seva vida privada a la seva atenció i realitza aquesta tasca amb paciència i aparent submissió. La confluència de camins dels dos protagonistes du a la intensificació de la violència per part del minusvàlid, creant un cercle asfixiant de difícil solució.

Incógnito és un còmic sobre el sofriment humà que podria evitar-se si ens preocupàssim de crear la nostra felicitat a partir d'actes positius. La intromissió en la vida íntima de l'altra gent, encara que sigui família de sang, fa que el dia a dia sigui desagradable, sobretot si es fa sense límit i amb una voluntat clara de produir dolor. La canalització de les nostres frustracions és la clau d'aquest malestar. Tothom té batalletes personals suficients per acumular un cert grau de frustració, que ens pot servir per superar positivament un procés d'autosuperació però que sovint la projectam cap a la gent del nostre voltant familiar i professional que veiem més dèbil.
Aquest àlbum planteja aquestes idees amb una història de petits personatges molt ben construïda gràcies a la sinceritat de l'autor. Mardon realitza un guió sòlid amb un protagonista poc carismàtic, precisament perquè és transparent, i ens fa entrar en les seves curolles amb molta facilitat. Ja després de les tres primeres pàgines, que serveixen de pròleg, ens ha captivat per afrontar la seva lectura amb interès. A més, la seva claredat narrativa fa que potser no ens n'adonem de la complexitat de la trama, especialment pel que fa a la configuració dels personatges. N'hi ha de ben clars, com el paraplègic, però d'altres, com la seva germana, són modelats tan subtilment que el seu assaboriment és talment el d'un plat discretament refinat.
El dibuix recorda la tasca de gent com Craig Thompson i Frederik Peeters, realitzat amb un estil casual i estilitzat que no descuida la perspectiva i el detall.

Aquesta obra és representativa del nou còmic europeu que de poc ençà s'està creant. Sense rompre amb la tradició del còmic franco-belga, sobretot pel que fa a la planificació i muntatge de les vinyetes, es fusiona amb l'essència del còmic de temàtica quotidiana nord-americà i el format de novel·la gràfica. El producte final és el que anomen àlbum 2.0, amb més pàgines que l'àlbum de tota la vida i d'una grandària menor, sense arribar a ser de butxaca.

Novetats de Glénat

Pots descarregar d'aquí els butlletins amb les novetats en català i en castellà.



El Playboy

Ponent Mon ha recopilat en un sol tom el còmic El Playboy, que fa temps va treure parcialment La Cúpula. Ara, d'una sola tirada, podem gaudir d'una de les obres més lloades de Chester Brown.

L'autor torna a recórrer al gènere autobiogràfic per fer-nos partíceps d'un dels episodis més curiosos de la seva vida: la relació de dependència que va tenir d'adolescent amb la famosa revista Playboy. Com la va conèixer i de quina forma va entrar en un cercle de continus remordiments, que el duien a destruir o amagar la revista gairebé immediatament després d'adquirir-la per després tornar a comprar els números que recordava gratament.

Brown utilitza el recurs del narrador en primera persona que fa un flash-back per contar la història. És a dir que, tot i ser el mateix autor qui protagonitza i narra el còmic, ho fa des de la distància dels anys, convertint-se així gairebé en un portaveu neutral.

Una altra cosa que crida l'atenció és la falta de vergonya que té per contar-nos intimitats que poden parèixer inconfessables. Això sí, ho fa amb un to desenfadat, sense arribar a ser humorístic, que fa que no ens riguem d'ell sinó amb ell.

El dibuix és el de sempre: blanc i negre de contorns primets, equilibrant el traç estilitzat amb els suficients detalls per fer-nos veure que és un autor primmirat i que no deixa res a l'atzar. El Playboy és una obra molt divertida, amb moments realment genials, sense ser humorística.





11 de set. 2008

Nova prèvia de The Clone Wars

ARC Trooper Sniper

Faction: Republic
Cost: 16
Hit Points: 30
Defense: 17
Attack: +10
Damage: 20
Special Abilities: Order 66; Accurate Shot (Can attack an enemy with cover even if it’s not the nearest enemy); Deadeye (On this character’s turn, if he doesn’t move, he gets +10 Damage); Sniper (Other characters do not provide cover against this character’s attack)

7 de set. 2008

Comanche

Dia 4 de juliol és festa grossa als EUA perquè se celebra l'aniversari de la declaració, l'any 1776, de la independència de les tretze colònies britàniques, tot i que el reconeixement de la seva sobirania no es va ratificar fins l'any 1783. Des d'aquell moment fins ara aquell país ha crescut fins a estar format per 50 estats, alguns d'ells amb data d'incorporació a la Unió ben tardana, com Califòrnia, Arizona i Nou Mèxic l'any 1912, o Hawaii l'any 1959. Una mirada al mapa polític dels EUA ens permet distingir els estats originals, situats al llarg de la costa est, amb unes fronteres irregulars, dels estats creats a partir del que s'ha anomenat la conquesta de l'oest, una sanguinosa cursa amb obstacles espanyols, mexicans i indis.

Aquest fet s'ha convertit en l'autèntic origen del país en la memòria estatunidenca i, per extensió mundial. Un fet que es va estendre al llarg de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX i que s'ha convertit en una enciclopèdia d'arguments per a la ficció cinematogràfica, literària i comiquera, donant lloc a tot un gènere, anomenat western. Com sol passar, i sovint passa per qüestions comercials o de moda, el western està molt despreciat, segurament gràcies a l'esgotament de la fórmula hollywoodiana, que va arribar a allunyar-se tant del seu punt de partida, que es va convertir pràcticament en una autoparòdia. Va ser a Europa on, curiosament, aquest gènere es va mantenir viu en el cinema, gràcies al spaghetti-western; en la literatura, gràcies a gent com Marcial Lafuente Estefanía; i en el còmic amb el tàndem format per Charlier i Giraud o el format per Greg i Hermann. Per tant, el còmic de l'oest ha estat indiscutiblement francòfon.

Quan Greg i Hermann decidiren l'any 1969 crear una sèrie que transcorrés al Llunyà Oest per a la revista Tintin, tenint en compte que ja feia sis anys que surtia el Blueberry de Charlier i Giraud, que s'havia convertit en un clàssic i un èxit de vendes.
Greg va crear una història inusual, de personatges que viuen i custodien el ranxo 666, propietat de Comanche, una al·lota que l'ha heretat del seu pare i que contracta l'aventurer Red Dust com a vaquer. El repte era doble: fugir de l'ombra del magnífic Blueberry i entretenir els lectors amb personatges sedentaris. I ho va fer de la mà de Hermann amb un western protagonitzat per una dona.

La publicació a Espanya dels 15 àlbums que va tenir la sèrie no ha estat gaire afortunada i per això rebem amb una ovació l'edició integral de Comanche per part de Planeta DeAgostini, en una edició recopilatoria en tapa dura de la qual ha aparegut el primer volum.
He de dir que no havia llegit res de Comanche però som un apassionat de Blueberry, així que vaig emprendre la lectura d'aquestes primeres 250 pàgines amb el respecte que mereixen els autors però una mica pendent de veure què ha fet d'aquesta una obra mestra. Ben aviat te n'adones que els autors dominen tant els mecanismes del gènere que els poden donar la volta tantes vegades com volen fent el que pareixia impossible: fer un molt bon western fugint dels seus tòpics. El secret està en un guió centrat en els personatges, que deixa la caracterització de l'entorn on viuen i sufreixen al dibuix, detallista en el fons però sense mai llevar protagonisme a la gent. El ranxo és l'eix dels arguments dels àlbums i els personatges es veuen involucrats en l'acció perquè intenten tirar endavant sense gaire ambició. Precisament és l'ambició de la gent sense escrúpols que els posa sovint en situacions límit, implicant-los en conflictes aliens als seus interessos més immediats.

Aquest primer tom inclou els 5 primers àlbums, respectant fidelment el format i el color originals destacats per l'excel·lent paper emprat. Comanche és d'aquelles sèries que, quan les coneixes i t'hi has ficat, ja no les pots deixar de banda. No deixa indiferent i fa comprendre perquè el còmic és tan gran.