Incógnito: Víctimas perfectas

Hi ha persones que tenen el do o el defecte de passar desapercebudes. És cert que a tothom li ha passat alguna anècdota que podria il·lustrar aquest tipus d'ésser, com per exemple veure com el cambrer va a servir a tothom i pareix que no veu que fa una hora que tens el braç aixecat. Però m'estic referint a persones que a efectes pràctics no existeixen per a la majoria de gent que es creua amb elles. Un exemple: a la meva orla de cinquè de carrera hi ha un paio que no he vist mai. Quan la vaig tenir en les meves mans ho vaig fer notar tot d'una als meus companys, i hi va haver gent que tampoc no li sonava, però segons pareix durant cinc anys va estar assegut a la mateixa aula que nosaltres.

Aquesta capacitat de transparència és susceptible de convertir-se en material per a la ficció. Ni superpoders ni res semblants. Tan sols un individu virtualment invisible que pot accedir al món privat de l'altra gent amb total impunitat. Aquesta és la premissa d'Incógnito: víctimas perfectas, el còmic de Grégory Mardon que ha editat recentment La Cúpula.

El protagonista creu que és una d'aquestes persones transparents però no ho du gaire bé perquè el fa sentir insignificant. Un incident absurd, d'aquells que poden passar a qualsevol, fa que entri en contacte amb una al·lota que s'encarregarà de la rehabilitació del seu turmell, començant així una relació com a pacient que el fa feliç. Però aquesta fisioterapeuta viu amb el seu germà gran, que va quedar paraplègic i que s'ha convertit en un autèntic monstre egoista i despietat. Ella ha consagrat la seva vida privada a la seva atenció i realitza aquesta tasca amb paciència i aparent submissió. La confluència de camins dels dos protagonistes du a la intensificació de la violència per part del minusvàlid, creant un cercle asfixiant de difícil solució.

Incógnito és un còmic sobre el sofriment humà que podria evitar-se si ens preocupàssim de crear la nostra felicitat a partir d'actes positius. La intromissió en la vida íntima de l'altra gent, encara que sigui família de sang, fa que el dia a dia sigui desagradable, sobretot si es fa sense límit i amb una voluntat clara de produir dolor. La canalització de les nostres frustracions és la clau d'aquest malestar. Tothom té batalletes personals suficients per acumular un cert grau de frustració, que ens pot servir per superar positivament un procés d'autosuperació però que sovint la projectam cap a la gent del nostre voltant familiar i professional que veiem més dèbil.

Aquest àlbum planteja aquestes idees amb una història de petits personatges molt ben construïda gràcies a la sinceritat de l'autor. Mardon realitza un guió sòlid amb un protagonista poc carismàtic, precisament perquè és transparent, i ens fa entrar en les seves curolles amb molta facilitat. Ja després de les tres primeres pàgines, que serveixen de pròleg, ens ha captivat per afrontar la seva lectura amb interès. A més, la seva claredat narrativa fa que potser no ens n'adonem de la complexitat de la trama, especialment pel que fa a la configuració dels personatges. N'hi ha de ben clars, com el paraplègic, però d'altres, com la seva germana, són modelats tan subtilment que el seu assaboriment és talment el d'un plat discretament refinat.

El dibuix recorda la tasca de gent com Craig Thompson i Frederik Peeters, realitzat amb un estil casual i estilitzat que no descuida la perspectiva i el detall.

Aquesta obra és representativa del nou còmic europeu que de poc ençà s'està creant. Sense rompre amb la tradició del còmic franco-belga, sobretot pel que fa a la planificació i muntatge de les vinyetes, es fusiona amb l'essència del còmic de temàtica quotidiana nord-americà i el format de novel·la gràfica. El producte final és el que anomen àlbum 2.0, amb més pàgines que l'àlbum de tota la vida i d'una grandària menor, sense arribar a ser de butxaca.