Haxtur

Durant els darrers anys del franquisme la cultura popular estava molt activa. Segurament vivia la seva època daurada, que continuaria uns anys més fins que, al llarg dels primers vuitanta, minvaria dràsticament, convertint-se en marginal. Per cultura popular aquí entenc la cultura de masses, en oposició a la cultura elitista, sovint pretenciosa i pedant. M'estic referint a la novel·la barata, a la radionovel·la, als cromos, les estampes i el tebeo, tots ells elements imprescindibles per entendre l'autèntica evolució cultural del país.

Però tot té el caire positiu i el caire negatiu. La cultura popular és possible gràcies a la indústria i aquesta, per definició, cerca el negoci. En aquest sentit, aquella època no era tan diferent a l'actual, i els autors de còmic havien de ser poc autors i molt mercenaris. La indústria del còmic espanyola estava monopolitzada per unes quantes empreses catalanes i valencianes que explotaven uns productes comercialment positius però que no deixaven molt de marge per a l'experimentació sincera i el creuament d'estils i tendències d'altres indrets del món. Posant pel cas l'editorial Bruguera, els seus productes estrella eren un flotó de personatges humorístics capitanejats per Mortadel·lo i els germans Zapatilla (per cert, encara avui dia hi ha gent que només té aquests referents). Un autor, si volia guanyar-se les sopes, havia d'intentar entrar en la maquinària industrial del còmic destinat al mercat espanyol o al destinat al mercat internacional, gestionat per les famoses agències. En ambdós casos l'encàrrec era la fórmula de treball habitual.

Les inquietuds artístiques, així com la feina d'autor i tot allò de la propietat intel·lectual no entraven en l'horitzó de possibilitats dels mercenaris del guió i el dibuix. Hi havia excepcions, gent que segurament no va ser la que més va vendre però que té en els seus mèrits anar contracorrent, fet que ja és difícil avui dia però com és de suposar en aquell llavors era molt més heroic.

Un d'ells va ser Víctor de la Fuente, un autor de formació clàssica que a principi dels anys setanta era poc conegut pel lector espanyol. Va decidir crear una sèrie per a la revista Trinca amb una temàtica insòlita en el país nacionalcatòlic: la fantasia heroica, que tot just començava a posar-se de moda als EUA amb la mítica sèrie Conan the Barbarian de Roy Thomas i Barry Smith. Així i tot, de la Fuente va optar per un argument tan críptic que va acontentar qui hi veia una ruptura cultural i qui hi veia una denúncia del franquisme.

Glénat, en el seu afany per rescatar els clàssics alternatius del còmic espanyol, ha editat en un sol volum els catorze capítols d'Haxtur en un àlbum esplèndid i adornat amb un pròleg de Manuel Barrero absolutament imprescindible.

Haxtur és un home de físic tirant a normal i corrent que es troba entre el món real i un altre poblat per monstres, guerrers i mags, sense que tengui clar que fa ni en un ni el l'altre (d'aquí que contínuament es demani el "per què?" que tant de gust va donar a qui hi volia veure una crítica a la falta de llibertat i tota la pesca). La història consisteix en una successió de proves que va superant el protagonista, sense gaire entusiasme per part seva, per arribar a un final certament original i inesperat on l'autor deixa l'ambigüitat que ha presidit tota la història per plantejar un antibel·licisme claríssim. Les darreres vinyetes, protagonitzades per un home elegantment vestit i un clergue, no deixen marge per al dubte del posicionament de l'autor respecte al paper que ha tengut la unió del poder temporal i el poder religiós en gairebé totes les atrocitats que l'espècie humana a comès contra ella mateixa.

Trenta-cinc anys després de la seva creació, Haxtur té el regust d'una altra època, tant en el guió com en el dibuix. Això, lluny de convertir-ho en cultura obsoleta, ens permet reflexionar sobre la nostra pròpia època i allò que s'ha perpetuat amb una vitalitat solar.