Historias de garriris

Els darrers cinc anys dels setanta van estar tan plens d'il·lusos com d'i·lusions. Pareixia que, sortint d'una fosca edat mitjana que va durar quaranta anys, tot seria millor. Aquesta eufòria es va fer material de moltes formes creatives, i una d'elles va ser el còmic, que va beneficiar-se d'una segona edat daurada fins que, en el primer lustre de la dècada següent, es va estavellar. Molta gent que ara viu de qualsevol cosa diferent a la que es dedicava en aquella època va provar de cantar, actuar, fer cine o, també, fer còmic. La qüestió era fer qualque cosa, fer una petita aportació a aquell moment històric que no ho va ser tant. Gran part del que es va produir en aquells feliços anys era bo perquè era diferent, independentment de la seva qualitat intrínseca, i no cal dir que no ha aguantat el pas del temps. Però algunes coses, encara ara, tenen la justa vigència com per no fer esclafir de riure. Una d'elles és l'obra tebeística de Javier Mariscal, conegut dissenyador valencià que, anys abans de resumir la Barcelona d'en Maragall en aquell ca anomenat Cobi, va donar vida als garriris, uns animals antropitzats que poblaren les platges, les discoteques i les terrasses de qualque paratge idíl·lic que existia en la ment de l'autor. Tothom té un passat, i Mariscal pot estar orgullós del seu.

Els dos protagonistes d'aquestes històries, que varen aparèixer de forma irregular en nombroses revistes des de 1974 fins el 1983, eren Fermín i Piker, dos subjectes físicament inspirats en Mickey Mouse i el seu amic Goofy (ambdós creats per Walt Disney), amb qui també compartien l'esperit intrascendent de les seves històries, encara que els personatges valencians es moguessin per ambients més poc conservadors.

Darrere l'absurd que vessen les aventures dels dos garriris hi ha el retrat d'una generació que va veure com explotaven els valors de la seva infància i adolescència. Fermin i Piker no entenen res del que està passant ni fan cap esforç per fer-ho; senzillament intenten fondre's en la massa de gent que confon la llibertat amb la necessitat d'evadir-se, i a viure que són dos dies en un món epicuri i superficial.

Les pàgines que formen l'àlbum recopilatori d'aquest material (editat l'any 1987 per l'editorial Complot de Joan Navarro) destil·len una ingenuïtat deliciosa, amb històries fetes de petits elements sense importància, com de persones que no tenen més preocupacions que sortir al carrer i entretenir-se amb qualsevol cosa.

Quant a l'aspecte gràfic, aquest és molt irregular perquè és una recopilació de material heterogeni, però es pot veure una clara evolució des d'un acabat definit i tancat fins al traç imprecís i obert de les darreres tires de premsa que avancen el Mariscal de les olimpíades. El disseny tipogràfic dels títols i rètols que apareixen, així com les arquitectures i cotxes que fan d'escenaris i atrezzo respectivament anticipen l'estètica que dominaria la dècada dels vuitanta, abans que el mal ús de l'ordinador es carregàs el treball manual sense substituir-lo per res millor.

Per saber si un producte tan incrustat en una època s'ha podrit no hi ha millor cosa que revisitar-lo. Vist amb la perspectiva dels anys, aquest còmic ha guanyat amb el temps. El seu humor intel·ligentment frívol segueix intacte. Mariscal va aconseguir crear un univers propi i coherent rapinyant icones de la cultura popular per mesclar-les amb elements propis d'aquell desgavell que varen viure els qui ara freguen els cinquanta anys. A més, esdevé un document molt digne d'una manera d'entendre la vida d'una Espanya que, per primera vegada i per poc temps, podia fer el que volia abans d'haver-se d'enfrontar amb els problemes reals que sorgeixen en una societat major d'edat, tot i que tutelada.

Publicat originalment al Diari de Balears dia 20 de setembre de 2008