28 de juny 2008

Primeres imatges de Knights of the Old Republic

Ja tenim les primeres imatges de la propera expansió de Star Wars Miniatures, anomenada Knights of the Old Republic.

GenoHaradan Assassin
  • Faction: Fringe
  • Cost: 21
  • Hit Points: 60
  • Defense: 20
  • Attack: +8
  • Damage: 10
  • Special Abilities: Cloaked (If this character has cover, he cannot be targeted by nonadjacent enemies); Cunning Attack; Loner; Mobile Attack; Poisoned Blade (+10 Damage to 1 adjacent target; this counts as a melee attack. This attack deals an extra 20 Damage to a living enemy; save 11.)
Czerka Scientist
  • Faction: Fringe
  • Cost: 13
    Hit Points: 10
  • Defense: 13
    Attack: +1
  • Damage: 10
  • Special Abilities: Melee Attack; Blaster Rifle Upgrade (Allies within 6 squares with nonmelee attacks that deal exactly 20 Damage gain Jolt [An enemy hit by this character's attack is considered activated this round; save 11. Huge and larger characters ignore this effect.]); Blaster Upgrade (Allies within 6 squares with nonmelee attacks that deal exactly 10 Damage gain Twin Attack [Whenever this character attacks, it makes 1 extra attack against the same target])

27 de juny 2008

Subhasta d'un dau romà

Fa poc la casa de subhastes Christie's va subhastar un dau romà del segle II dC per gairebé $18.000. Una xifra ben respectable tractant-se d'un objecte de tan poca presència física i que, a més, és un dau de vint cares, com el que empram per jugar a Star Wars Miniatures.

La notícia oficial aquí.

24 de juny 2008

Don Miki especial serie negra

El primer número especial de Don Miki que va treure fa uns mesos Planeta DeAgostini va ser l'Especial Serie Negra. Un recopilatori de diverses històries aparegudes a Topolino que comparteixen temàtica: el gènere policíac, que tant de joc ha donat al personatge estrella de la factoria Disney.

A hores d'ara és gairebé impossible dir res de nou sobre aquest material a la gent de la darrera generació analògica (és a dir, la meva). En qualsevol cas és un plaer veure que, després d'unes dècades allunyat d'aquest tipus de material, tornar-hi ha estat molt fàcil. El Disney del Don Miki no té res a veure amb el descafeïnament de la franquícia. Guionistes i dibuixants aconsegueixen superar sempre el repte d'entretenir a petits i grans, amb històries intel·ligents i un fons permanent de fina ironia, tot això amb la limitació que implica treballar amb uns personatges aparentment molt rígids. Senzillament extraordinari.

Pots llegir les primeres pàgines aquí.

22 de juny 2008

Los cuentos del tío Pablo

Fa uns dies vaig assistir a un sopar de llucmajorers i llucmajoreres nascuts l'any 1972 i vaig tenir la sort de poder asseure'm devora dos antics amics, un saxofonista i un escriptor. Un dels temes que va sorgir durant la llarga i heterogènia conversa va ser l'educació, i més concretament les lleis de l'educació. No va arribar a debat perquè, tot i que l'escriptor no està vinculat directament amb l'ensenyament, va plantejar molt bé la realitat de les darreres dècades al respecte: la manca de perdurabilitat de la legislació du com a conseqüència la confusió que impera en els centres d'ensenyament i de les llars. La més absoluta irresponsabilitat política fa que això sigui una arma llençadissa que en qualsevol cas a qui perjudica més és als directament afectats: professorat i alumnat. Des de la implantació de la LOGSE l'any 1990 no hi ha hagut consens en un dels temes més importants de l'actualitat (evidentment molt més important que el nombre de gemecs que necessita Nadal per guanyar un partit o el nombre de visitants de l'Expo de Saragossa). La gent de dreta, quan la dreta fa qualque cosa denunciable, no triga ni un segon en sentenciar "tots són iguals", perpetuant un dels ròssecs del franquisme. En el cas de l'ensenyament, com en molts d'altres temes, és ben interessant veure què han fet les dues ideologies durant el segle XX. Qui va establir l'ensenyament gratuït, universal, mixt i laic; qui ho va fer enrere; qui va polititzar l'ensenyament i qui no. Durant el franquisme l'ensenyament va anar dirigit prioritàriament a adoctrinar segons els principis nacionalcatòlics. Era prioritari desvincular la política de la població, fer que fossin dos universos autònoms i desvinculats. Durant quatre dècades hi va haver un gran esforç per desmantellar l'activisme polític espanyol, que havia estat molt viu, i fer que els habitants del país esdevinguessin apolítics. Trenta-tres anys després de la mort del dictador a La Paz, la política encara no és tema de conversa, fins arribar al punt que és impossible diferenciar el parlament d'un paio d'un partit progressista i un d'un partit conservador. Hi ha una sèrie d'axiomes inqüestionables que han traspassat la barrera del temps i que constitueixen el triomf del franquisme: la monarquia parlamentària, l'apoliticisme, el frau fiscal, la predominança de l'església catòlica i la convivència d'una estructura de societat de classes amb una de societat estamental.
Poca gent planteja aquests temes de front, amb la passió ideològica primigènia que sorgeix d'una ment privilegiada, que no han aconseguit enterbolir qui no ha escatimat en esforços per fer-ho. Carlos Giménez ha arribat als 68 anys amb tanta ardor ideològica com la tenien els obrers que temps enrere donaren la seva vida per la llibertat i la democràcia, no per la pàtria. El darrer àlbum que he llegit d'ell, titulat Los cuentos del tío Pablo és una recopilació d'històries curtes realitzades per a diversos mitjans. Giménez ha tengut la suficient llibertat per expressar el que volia, sobretot les seves fòbies cap a la injustícia econòmica i social, fent-ho d'una forma molt directa i plana, sense ambigüitats ni subtilitats, fins al punt d'ornamentar els seus guions amb noms propis vertaders. De tota la fauna que apareix en aquest àlbum, la més rabiosa i ridícula és la formada per la jerarquia eclesiàstica. Avui dia poder gaudir d'una bona història anticlerical és molt difícil. I fer-ho amb la contundència del mestre Giménez és un autèntic plaer. Qui sabem com és i compartim les seves idees no necessitam llegir-lo per convèncer-nos, però de tant en tant és bo veure que no estam sols enmig d'aquest horrible ensopiment que balla al so de campanyes publicitàries camuflades d'esdeveniments esportius protagonitzades per homes-anunci que són exprimits fins a la darrera gota amb l'únic objectiu de buidar la butxaca dels consumidors i fer rodolar els euros, que per qualque cosa són rodons.

20 de juny 2008

No me dejes nunca

Els còmics de Jason sempre són desconcertants. Estan poblats per uns animals antropomòrfics el més lluny possible del prototip habitual. Com a cadàvers ambulants però sense parèixer zombies. És com si el que estàs mort no és el cos sinó l'essència.

No me dejes nunca és un bellíssim exemple de còmic desangelat. Parteix de la suposició que els grans escriptors que passaren temporades a París durant els anys vint, en comptes d'escriure novel·les, dibuixaven còmics. Un fet que crida molt l'atenció però que, de fet, no té gaire importància per a la història, que aprofundeix en l'estupidesa humana des de la distància, com si el lector també estàs buit dels sentiments més visibles i s'hagués de limitar a observar aquelles figuretes inexpressives que van per aquí i per allà sense rumb.

19 de juny 2008

Talisman i Age of Conan

Devir ha anunciat que aquest any tendrem l'edició espanyola de dos jocs molt esperats. La 4a edició revisada de Talisman i Age of Conan. No han precisat la data concreta, només que serà abans d'acabar l'any.


18 de juny 2008

La via fiscal

Amb vuit anys de retard ens arriba el primer àlbum d'una prometedora sèrie guionitzada per Desberg (a qui gaudim amb El Escorpión) i dibuixada per Vracken. L'aspecte et fa situar-lo en la línia d'0bres com XIII o Largo Winch, que ja és dir molt. Aquesta ocasió, però, el protagonista és un agent fiscal de l'Internal Revue Service dels EUA, que s'encarrega de neutralitzar els fraus fiscals emprant mètodes que surten del que podríem considerar mesurats.

No sé quin joc donaria ambientada a la Mallorca actual però tot i ser europea, la sèrie té l'encert d'ubicar-se als EUA, on tot és fictíciament possible. La familiaritat en la distància que ens ofereixen les pel·lícules aquí juga un paper molt important perquè ens permet veure el que passa com a espectadors privilegiats.

Aquest primer àlbum és de presentació de la sèrie, de Larry B. Max i dels seus mètodes. Així i tot, planteja una trama que conclourà en el segon volum. Una trama molt interessant presentada de forma impecable per dos autors de gran qualitat.

17 de juny 2008

Battles of Napoleon

Una de les novetats més esperades de Nexus Editrice és Battles of Naponeon.

Ja coneixem suficient d'aquest joc com per parlar-ne una mica.

El joc inclourà 4 taulers de doble cara que es podran juntar per fer camps de batalla diferents. La varietat augmenta amb la inclusió d'hexàgons de terren addicionals que es podran posar damunt el tauler.

Hi ha tres tipus diferents d'unitats: infanteria, cavalleria i artilleria. Si observam la carta d'una unitat d'infanteria, hi trobam informació sobre el tipus d'unitat, la bandera, una excel·lent il·lustració que ens dóna informació visual sobre l'uniforme, el nivell de moral de la unitat i les seves habilitat de foc i melee.

El sistema d'ordres empra dos tipus de líders. Cada exèrcit en una batalla té un comandant en cap i cada regiment un comandant. Cada comandant té un retrat únic, basat en la documentació del període. La carta de líder mostra 4 valors diferents: el valor d'ordre, el valor melee i el modificador de moral.

També hi ha cartes d'esdeveniment que ens permetran maniobrar amb els líders i les tropes i comptadors d'ordre.

Amb aquestes imatges veiem que es tracta d'un joc d'alta qualitat material i gràfica que farà les delícies dels fans de les batalles napoleòniques i dels fans de jocs com Memoir'44.

De moment està prevista l'edició en italià, de Nexus Editrice, i l'americana de Fantasy Flight Games.

Novetats de La Cúpula





16 de juny 2008

Silverfish

La violència i el sexe són dos temes tabús, tot i estar present en les nostres vides tots i cadascun dels dies des del nostre naixement, essent aquest un acte tremendament violent i sexual, sigui quin sigui el seu format. Trobam violència en els infants, adolescents i adults. Violència verbal, gestual, continguda, desbocada, indiscriminada, selectiva, contra nosaltres i contra els altres. Violència al carrer, en el cotxe, a l'escola, a la feina, a l'esport, a les notícies. Vivim immersos en un ambient poliviolent i depèn només de nosaltres el nostre grau d'implicació. És possible arribar a l'edat adulta sense haver-se pegat amb ningú? Sí, és insòlit però ben possible. La violència augmenta amb la frustració, entenent aquesta com a l'estat del que resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Avui hi ha més frustració que ahir i menys que demà perquè les expectatives generades abans de sortir de l'ou no es compleixen ni poc ni gens. I encara ens estranyam que cada vegada hi hagi més gent que allargui l'adolescència dues dècades de més vivint a casa dels pares. La vida real adulta està formada en gran part per hipoteques, lloguers, rebuts i altres temes gens estimuladors de bones ones. A més, cada quinze o vint anys una estúpida crisi econòmica ens troba estúpidament gens preparats i ens marca el ritme del nostre sofriment.

Violència molta, constant i omnipresent. Però la menys nociva de totes, la fictícia, és rebutjada per intentar evitar que alliçoni les ments en blanc dels nostres infants i adolescents. Un mètode completament ineficaç que no aguantaria ni una mínima comprovació estadística. Esperem que només ineficaç, que no sigui inversament proporcional.

No em tenc per una persona gens violenta ni una mica i de petit mirava Mazinger Z, els dibuixos de la Warner (hi ha qualque cosa més virulenta?), d'adolescent escoltava Kortatu i el primer àlbum d'Els Pets ("putes, putes olimpíades / bombes, petardos al 92...") i en la vida res de tot això em va convertir en un perill per a la societat. Avui dia seguesc consumint productes de temàtiques violentes, sobretot tebeos. Ben duta, en un còmic la violència pot ser un element estètic i argumental de primer ordre. El Roto o Quino són dos humoristes gràfics essencialment violents i pessimistes però la seva obra, per genial, és altament recomanable.

Avui comentarem Silverfish, el darrer còmic editat a Espanya de David Lapham, un dels autors més violents del panorama actual. El vàrem conèixer amb l'excel·lent sèrie Balas perdidas i ara ens arriba una novel·la gràfica contundent, que fa honor al nom que Lapham s'ha creat. Mia Fleming descobreix que la seva recentment estrenada madrastra té un passat obscur quan descobreix que amaga una llibreta d'adreces, un bon feix de doblers i un guinavetarro tacat de sang. Al llarg de les pàgines de Silverfish anirà descobrint què hi ha darrere aquesta dona. Quan la curiositat la faci telefonar Daniel, un dels noms que apareixen a l'agenda, destaparà la caixa dels trons, convertint la seva vida en un bé en perill d'extinció.

Lapham és un expert del gènere negre i en certa mesura l'ha actualitzat, tot i que la gent que no llegeix còmics ni se n'hagi temut. Els personatges que crea, fins i tot els més ficticis, tenen un aura de realisme que sobta. El que passa a Silverfish i a altres obres seves ens pareix possible perquè Lapham teixeix l'obra posant cura a tots els elements que la formen. Un guió trepidant però equilibrat entre l'acció més pura i el diàleg; un dibuix en blanc i negre molt personal, en un realisme esquemàtic; una posada en escena aparentment clàssica però que té elements que rompen amb el passat per projectar-se cap endavant; i un ritme variat però sempre en consonància amb el moment de la història que estam assaborint.

Quan un autor té històries que contar i domina perfectament la forma de fer-ho, és un geni. Lapham n'és un bon exemple.

13 de juny 2008

CoC LCG: Segona tanda d'informació oficial

Tot i que el Core Set durà tauler, comptadors i figuretes, Call of Cthulhu LCG segueix essent un joc de cartes, com ho era Call of Cthulhu CCG. Ara ja és oficial que serà un joc nou, un nou començament amb una sèrie de canvis importants.

El primer canvi afecta al revers de la carta. L'antiga carta duia imprès "Collectible Card Game" i la gent de FFG ha decidit donar un nou aspecte a la cara posterior. Podrem mesclar cartes LCG i CCG en un mateix manat? FFG diu que sí, però enfundant les cartes per a no veure la cara posterior.

Un altre canvi és la vorera blanca de la cara bona de la carta, en comptes de la negra que tenia el CCG, i petits canvis en els tipus de carta per facilitar la producció internacional.

Aquests canvis es produiran a partir de l'Assylum Pack V per ja fer-lo compatible estèticament amb el nou format Així, tendrem dos Assylum Packs aquest estiu i el Core Set a la tardor!


10 de juny 2008

Friqui friqui

Ho hem deixat reposar convenientment i s'ha estovat. Avui dia, així com anam d'accelerats, dues setmanes és molt de temps. Avui fa quinze dies que va tenir lloc la darrera edició del festival d'Eurovisió. Se n'ha parlat més del que mereixia, així que ens desviarem cap a un aspecte relacionat: el desvirtuament del significat original dels adjectius. Comencem per dos de fàcils, "clàssic" i "històric". El primer originalment feia referència a les manifestacions artístiques grecoromanes, però per extensió s'ha aplicat a les obres artístiques o literàries que esdevenen un model digne d'imitació, o que al manco representen un moment culminant en una disciplina artística. D'aquí a que ens hagin de vibrar els timpans sentint coses com "en David Bisbal és un clàssic" hi ha una passa. Quan no es té cura alhora d'emprar convenientment els mots, es pot caure en una banalització que ens passa factura. Les paraules deixen de ser precises i es converteixen en comodins sense a penes significat. El segon concepte, "històric", encara és més clar. Avui dia qualsevol cosa és promociona com a històrica. Un gol és històric? Per ser una cosa històrica ha de tenir gran importància o transcendència per a tota la societat. Aquest concepte és incompatible amb l'oblit, i tots aquests esdeveniments que ens venen com a històrics ho deixen de ser quan deixen de ser actualitat. Aquests dos conceptes, nascuts per projectar cap al present els fets materials i humans més rellevants de la Història, ja no signifiquen res. Posam al mateix nivell, per exemple, n'Elvis i en Bisbal; les primeres eleccions democràtiques i la final de Gran Hermano.

Hi ha un tercer concepte que ja ha mort abans de ser acceptat pel nostre Institut d'Estudis Catalans o per la Real Academia de la Lengua Española. Un mot anglès que ni tan sols ha tengut temps a consolidar-se en el seu significat original. El mot "friqui" prové de l'anglès "Freak", que vol dir estrany. Un friqui és una persona molt centrada en una o diverses aficions situades fora dels canals tradicionals. Gent que no veu satisfetes les seves necessitats amb l'entreteniment que està més a l'abast, que homogeneïtza la gran massa. Friqui és antònim de programes televisius de màxima audiència. Bé, era, perquè amb el producte Chiquilicuatre hi ha hagut la culminació d'un procés que feia anys que anava guanyant batalles. L'autèntic i original friqui, que conserva els còmics en fundes de plàstic lliures d'àcid, que és expert en pel·lícules de ciència ficció de la Guerra Freda o que llegeix literatura pulp, ara està al mateix nivell que el que surt a la tele a fer qualsevol collonada per guanyar fama o euros (millor les dues coses) o, pitjor encara, al mateix nivell de la gent que ahir ballava al so de "Macarena", avui de "Chiki Chiki" i demà qui sap què li faran fer, tot això dirigit amb l'única finalitat de fer gastar obscenes quantitats de doblers a gent sense voluntat. En aquesta ocasió un mateix concepte té dues definicions que corresponen a dos tipus de persones completament contradictòries. Una paraula que es fa servir per definir dos conceptes contraris deixa d'existir. Per qualque motiu als EUA els Freaks ara es fan dir Geeks. Ara assistirem a un moment històric, el naixement d'una nova paraula catalana: "gic".

Publicat dia 7 de juny al dBalears

Travian

El Travian és un joc web gratuït que introdueix al jugador en un món virtual amb milers de jugadors i on governes un llogaret, que s'ha d'ampliar. Ara es pot jugar en una comunitat catalana i en una interfície en català.



9 de juny 2008

Dos caras

El segon volum de Batman Arkham està dedicat a un dels grans enemics del detectiu més carismàtics. L'advocat que veu la seva vida truncada quan un dels mafiosos que envia a la presó li desgracia la cara amb àcid. Així, Harvey Dent es converteix en un Jekyll/Hyde contemporani que dóna molt de joc perquè és un dolent atípic en la mesura que la seva doble personalitat fa que hi hagi un percentatge elevat de possibilitats que opti per no cometre el crim.

Com és habitual en aquesta col·lecció, la primera història del volum és on fa la primera aparició el facinerós. Normalment té un simple valor arqueològic perquè els anys no passen en va. La resta d'històries està també ordenada cronològicament i en conjunt ens dóna una visió global de Dent i el que representa en la vida de Gotham i, per tant, de Batman.

L'edició, com sempre, superlativa.

Pots llegir les primeres pàgines aquí.

Novetats de Glénat

Pots descarregar els butlletins de les novetats en català i en castellà d'aquí. Destaquen les següents.


8 de juny 2008

Noves sobre Call of Cthulhu LCG

Poc a poc es van satisfent les ànsies d'informació sobre el nou format del millor joc del món. Acaba d'aparèixer un article al web oficial que detalla algunes de les novetats que hi haurà i el per què d'elles.

El que primer apareixerà és el Core Set, del qual n'apareixerà un cada any amb un tauler, comptadors i altres accessoris. Els motius d'aquest format són:
  1. Fer-ho atractiu als jugadors de jocs de tauler. Segueix essent un joc de cartes expandible (i esper que continuï així molts d'anys!) però aquests Core Sets es podran jugar autònomament tendran la rejugabilitat garantida.
  2. Convertir-se en un punt de partida de nous jugadors, que es podran incorporar tranquil·lament en qualsevol moment de la vida del joc en condicions de jugar i competir amb es més veterans.
  3. Els jugadors ocasionals podran jugar-hi sense haver d'entrar en la dinàmica de competitivitat (torneigs, lligues...). El primer Core Set tendrà 21 possibles combinacions de manats per satisfer la demanda d'aquest tipus de jugador.
Tendrà 165 cartes però el que no queda clar és si hi haurà playsets o els jugadors habituals ens haurem de comprar unes quantes capses.

Ejemplo perfecto

No coneixia el treball de John Porcellino, un autor amb una sensibilitat especial que el fa capaç de contar històries profundes amb un guió aparentment simple i un dibuix aparentment infantil.

Ejemplo perfecto és una recopilació d'històries autobiogràfiques d'un moment important de la seva adolescència. Porcellino ens hi ofereix total transparència i està mot lluny de pretendre enlluernar-nos amb focs d'artifici. Se centra en els seus sentiments i fa del seu fet quotidià l'eco dels nostres propis records, demostrant que tots els adolescents han passat pel mateix.

Agradarà o no, però Ejemplo perfecto no deixarà indiferent a ningú. Hi haurà algú que dirà "Però si això també ho sé fer jo", demostrant així que encara ara estam ancorats en el passat. Si ets capaç de fer-ho... per què no ho fas?




7 de juny 2008

Macedonia

Essencialment la Història que s'estudia és la dels desastres que han produït una minoria al llarg de les generacions. Si hi posam un matís darrere (per exemple història del pensament, història de la ciència, història de la dona...) aquest estudi de les calamitats minva, però tanmateix la guerra sempre ens espera. La gran majoria de la gent passa per la Història de forma totalment passiva i anònima. Això facilita la tasca dels estudiants però no fa més que simplificar les coses passades d'una forma injusta. Ni el rei Jaume II va construir el castell de Bellver ni Cristòfol Colom va descobrir Amèrica. En el primer cas va ser l'esforç col·lectiu de mestres d'obres i picapedrers que suaren 10 anys per aixecar la meravella arquitectònica. En el segon va ser el mariner que estava damunt l'arbre. Un clar exemple de la feina d'un que va a parar al mèrit d'un altre.

La història del segle XX ens demostra que unes poques persones poden fer un mal inimaginable, i precisament són els seus noms els que queden per a la posteritat. Així i tot, com més prop dels nostres dies ens feim, més complicat és mantenir l'esquema maniqueu. Hi ha conflictes que no es poden explicar en base la dualitat entre bons i dolents perquè les seves causes són múltiples i s'endinsen en l'obscuritat del passat. Irlanda, Euskadi i els Balcans en són tres exemples a cada qual més complex.

En el cas dels Balcans, fins i tot per a un expert en Història és gairebé impossible saber quina és la situació actual. I no en parlem de la gran massa de gent. A principis dels anys noranta hi va haver qualque cosa semblant a una o dues guerres, intervenció internacional, èxodes i tota la pesca sense que sabéssim ni tan sols si nosaltres participàvem en aquell conflicte, ni si era una guerra civil o què. Quan deixa de ser tema d'actualitat, ni ens assabentam de si ha acabat, només era el pròleg o només és un intermedi. Quins països hi ha allà? Macedònia, és un país? Hi ha europeus blancs musulmans?

Fa uns anys va aparèixer la novel·la gràfica Gorazde: zona de guerra de Joe Sacco que ens intentava aclarir quin era el conflicte que vivien els Balcans. Ara ens arriba Macedonia, un còmic signat per Harvey Pekar, Heather Roberson i Ed Piskor que intenta anar més enllà i ajudar-nos a entendre la gent que viu un període no bèl·lic però que està en una situació d'alta tensió perquè els seus greus problemes estan tan embullats que es fa difícil trobar-hi una altra solució que no passi pel diàleg, la negociació i el respecte. Tres conceptes que no s'han plantejat seriosament quasi en cap moment de la Història.

La premissa és molt senzilla: una estudiant dels EUA, idealista i pacifista, està fent la seva tesi doctoral i vol explorar les possibilitats del dret internacional com a eina per evitar la guerra. Se n'adona que Macedònia és un dels llocs on pot trobar informació perquè deu o dotze anys abans tenia tots els ingredients per generar una altra guerra balcànica. Hi viatja i tot el que veu, sent i parla està reflectit en aquesta obra. Es tracta d'un còmic documental molt ric en detalls que aconsegueix donar-nos una idea de l'allunyament dels llibres de text, els polítics i els informatius respecte a la realitat. Ni bons ni dolents, ni veritat ni mentida, ni blanc ni negre sinó una mescla indestriable de tot. Heather, l'estudiant, parla amb polítics, intel·lectuals i gent del carrer de totes les ètnies i religions de Macedònia i arriba a la conclusió que tot i ser lloable que Macedònia hagi superat un possible començament de guerra civil mitjançant eines diplomàtiques, encara està latent l'odi entre els diferents col·lectius.

Macedonia, a més d'assabentar-nos de com estan les coses per allà, ens convida a reflexionar sobre els conflictes de baixa intensitat que viuen totes les societats, relacionats amb la intolerància i amb la canalització de les pròpies i particulars frustracions vers els més dèbils, les minories.
Publicat al dBalears dia 7 de juny de 2008

6 de juny 2008

Indiana Goofs

No, avui no parlaré de la darrera pel·lícula d'Indiana Jones sinó d'un dels darrers tebeos de Disney que ha tret Planeta DeAgostini. Es tracta d'un recopilatori amb unes quantes històries del cosí de Goofy, un arqueòleg inspirat en l'essència del personatge creat per Lucas i Spielberg.

Lògicament Goofs s'assembla a altres membres de la seva família. Despistat, desgarbat i amb molta sort, els seus mèrits es consoliden a partir de la casualitat, per desesperació d'alguns dels seus col·legues de professió més insignes però sense tanta xurra.

Pur entreteniment, en moltes ocasions previsible però precisament aquí hi ha una de les gràcies de l'univers Disney, la repetició de trets característics de personatges, situacions i esquemes narratius (herència dels contes populars) que ens permeten identificar-nos-hi i apropar-nos-hi amb un grau de familiaritat i complicitat com pocs han aconseguit.