Silverfish

La violència i el sexe són dos temes tabús, tot i estar present en les nostres vides tots i cadascun dels dies des del nostre naixement, essent aquest un acte tremendament violent i sexual, sigui quin sigui el seu format. Trobam violència en els infants, adolescents i adults. Violència verbal, gestual, continguda, desbocada, indiscriminada, selectiva, contra nosaltres i contra els altres. Violència al carrer, en el cotxe, a l'escola, a la feina, a l'esport, a les notícies. Vivim immersos en un ambient poliviolent i depèn només de nosaltres el nostre grau d'implicació. És possible arribar a l'edat adulta sense haver-se pegat amb ningú? Sí, és insòlit però ben possible. La violència augmenta amb la frustració, entenent aquesta com a l'estat del que resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Avui hi ha més frustració que ahir i menys que demà perquè les expectatives generades abans de sortir de l'ou no es compleixen ni poc ni gens. I encara ens estranyam que cada vegada hi hagi més gent que allargui l'adolescència dues dècades de més vivint a casa dels pares. La vida real adulta està formada en gran part per hipoteques, lloguers, rebuts i altres temes gens estimuladors de bones ones. A més, cada quinze o vint anys una estúpida crisi econòmica ens troba estúpidament gens preparats i ens marca el ritme del nostre sofriment.

Violència molta, constant i omnipresent. Però la menys nociva de totes, la fictícia, és rebutjada per intentar evitar que alliçoni les ments en blanc dels nostres infants i adolescents. Un mètode completament ineficaç que no aguantaria ni una mínima comprovació estadística. Esperem que només ineficaç, que no sigui inversament proporcional.

No em tenc per una persona gens violenta ni una mica i de petit mirava Mazinger Z, els dibuixos de la Warner (hi ha qualque cosa més virulenta?), d'adolescent escoltava Kortatu i el primer àlbum d'Els Pets ("putes, putes olimpíades / bombes, petardos al 92...") i en la vida res de tot això em va convertir en un perill per a la societat. Avui dia seguesc consumint productes de temàtiques violentes, sobretot tebeos. Ben duta, en un còmic la violència pot ser un element estètic i argumental de primer ordre. El Roto o Quino són dos humoristes gràfics essencialment violents i pessimistes però la seva obra, per genial, és altament recomanable.

Avui comentarem Silverfish, el darrer còmic editat a Espanya de David Lapham, un dels autors més violents del panorama actual. El vàrem conèixer amb l'excel·lent sèrie Balas perdidas i ara ens arriba una novel·la gràfica contundent, que fa honor al nom que Lapham s'ha creat. Mia Fleming descobreix que la seva recentment estrenada madrastra té un passat obscur quan descobreix que amaga una llibreta d'adreces, un bon feix de doblers i un guinavetarro tacat de sang. Al llarg de les pàgines de Silverfish anirà descobrint què hi ha darrere aquesta dona. Quan la curiositat la faci telefonar Daniel, un dels noms que apareixen a l'agenda, destaparà la caixa dels trons, convertint la seva vida en un bé en perill d'extinció.

Lapham és un expert del gènere negre i en certa mesura l'ha actualitzat, tot i que la gent que no llegeix còmics ni se n'hagi temut. Els personatges que crea, fins i tot els més ficticis, tenen un aura de realisme que sobta. El que passa a Silverfish i a altres obres seves ens pareix possible perquè Lapham teixeix l'obra posant cura a tots els elements que la formen. Un guió trepidant però equilibrat entre l'acció més pura i el diàleg; un dibuix en blanc i negre molt personal, en un realisme esquemàtic; una posada en escena aparentment clàssica però que té elements que rompen amb el passat per projectar-se cap endavant; i un ritme variat però sempre en consonància amb el moment de la història que estam assaborint.

Quan un autor té històries que contar i domina perfectament la forma de fer-ho, és un geni. Lapham n'és un bon exemple.