Los cuentos del tío Pablo

Fa uns dies vaig assistir a un sopar de llucmajorers i llucmajoreres nascuts l'any 1972 i vaig tenir la sort de poder asseure'm devora dos antics amics, un saxofonista i un escriptor. Un dels temes que va sorgir durant la llarga i heterogènia conversa va ser l'educació, i més concretament les lleis de l'educació. No va arribar a debat perquè, tot i que l'escriptor no està vinculat directament amb l'ensenyament, va plantejar molt bé la realitat de les darreres dècades al respecte: la manca de perdurabilitat de la legislació du com a conseqüència la confusió que impera en els centres d'ensenyament i de les llars. La més absoluta irresponsabilitat política fa que això sigui una arma llençadissa que en qualsevol cas a qui perjudica més és als directament afectats: professorat i alumnat. Des de la implantació de la LOGSE l'any 1990 no hi ha hagut consens en un dels temes més importants de l'actualitat (evidentment molt més important que el nombre de gemecs que necessita Nadal per guanyar un partit o el nombre de visitants de l'Expo de Saragossa). La gent de dreta, quan la dreta fa qualque cosa denunciable, no triga ni un segon en sentenciar "tots són iguals", perpetuant un dels ròssecs del franquisme. En el cas de l'ensenyament, com en molts d'altres temes, és ben interessant veure què han fet les dues ideologies durant el segle XX. Qui va establir l'ensenyament gratuït, universal, mixt i laic; qui ho va fer enrere; qui va polititzar l'ensenyament i qui no. Durant el franquisme l'ensenyament va anar dirigit prioritàriament a adoctrinar segons els principis nacionalcatòlics. Era prioritari desvincular la política de la població, fer que fossin dos universos autònoms i desvinculats. Durant quatre dècades hi va haver un gran esforç per desmantellar l'activisme polític espanyol, que havia estat molt viu, i fer que els habitants del país esdevinguessin apolítics. Trenta-tres anys després de la mort del dictador a La Paz, la política encara no és tema de conversa, fins arribar al punt que és impossible diferenciar el parlament d'un paio d'un partit progressista i un d'un partit conservador. Hi ha una sèrie d'axiomes inqüestionables que han traspassat la barrera del temps i que constitueixen el triomf del franquisme: la monarquia parlamentària, l'apoliticisme, el frau fiscal, la predominança de l'església catòlica i la convivència d'una estructura de societat de classes amb una de societat estamental.
Poca gent planteja aquests temes de front, amb la passió ideològica primigènia que sorgeix d'una ment privilegiada, que no han aconseguit enterbolir qui no ha escatimat en esforços per fer-ho. Carlos Giménez ha arribat als 68 anys amb tanta ardor ideològica com la tenien els obrers que temps enrere donaren la seva vida per la llibertat i la democràcia, no per la pàtria. El darrer àlbum que he llegit d'ell, titulat Los cuentos del tío Pablo és una recopilació d'històries curtes realitzades per a diversos mitjans. Giménez ha tengut la suficient llibertat per expressar el que volia, sobretot les seves fòbies cap a la injustícia econòmica i social, fent-ho d'una forma molt directa i plana, sense ambigüitats ni subtilitats, fins al punt d'ornamentar els seus guions amb noms propis vertaders. De tota la fauna que apareix en aquest àlbum, la més rabiosa i ridícula és la formada per la jerarquia eclesiàstica. Avui dia poder gaudir d'una bona història anticlerical és molt difícil. I fer-ho amb la contundència del mestre Giménez és un autèntic plaer. Qui sabem com és i compartim les seves idees no necessitam llegir-lo per convèncer-nos, però de tant en tant és bo veure que no estam sols enmig d'aquest horrible ensopiment que balla al so de campanyes publicitàries camuflades d'esdeveniments esportius protagonitzades per homes-anunci que són exprimits fins a la darrera gota amb l'únic objectiu de buidar la butxaca dels consumidors i fer rodolar els euros, que per qualque cosa són rodons.