La història és més interessant del que pareix. Per això no pareix interessant, o es fa tot el possible que no ho pareixi. Això és molt clar quan es tracta d'història contemporània. Es fa tot el possible perquè sigui una cosa entre confusa i avorrida i, naturalment, gens necessària. "Per què em serveix la història?", demana l'alumne al professor? El professor, cansat de la repetició i conscient que la seva feina és un 89% debades, el se mira i intenta veure qualque retxillera per on injectar un raonament. L'experiència dels anys i panys el fa veure que la pregunta no vol resposta sinó que és un manifest d'intencions. A certa edat preguntes com aquestes ja no mereixen una resposta.
La història serveix abans que res per entendre el present i, per tant, evitar que ens prenguin el pèl. Si posam per exemple la història dels moviments socials, encara que sigui una repassada superficial, veurem coses ben curioses. Les ideologies esquerranes, totes elles, són fruit de l'elaboració teòrica d'una minoria intel·lectual (permet-me la redundància). Aquell Bakunin, aquell Marx, aquell Bernstein, aquell Jaurès... Davant les condicions humanes i laborals de la classe obrera, donaren forma a les seves necessitats i efectivament aconseguirem molt, per activa i per passiva. La ideologia esquerrana sorgeix fruit d'una necessitat, i arriba a ser molt combativa per assolir satisfer-la. La dreta secular ha tardat un segle a entendre de quina forma es pot neutralitzar i fer-la risible. Tot el temps que es resistia a fer cap tipus de millora en les condicions de vida dels obrers, aquests tendien a la politització, encara que fos exclusivament per aconseguir millores materials. Després de la II Guerra Mundial la dreta va veure que la solució era senzillíssima: fer creure als treballadors que tenen els doblers necessaris per comprar alguns dels seus capricis. Si el treballador té doblers, o té accés als doblers, consumeix i, per tant, fa augmentar el volum dels guanys. Si no té doblers però se li facilita la compra a terminis (sobretot si és a llarg termini com un immoble), el tens agafat pels ous durant vint, trenta o quaranta anys (i a llocs del món ja parlen d'hipoteques a 100 anys). Naturalment això és possible desplaçant la part més dramàtica de l'assumpte a països remots, lluny de la nostra vista. Si la gent té tot el que vol, què li pot oferir l'esquerra? Ecologisme? Llengua? Solidaritat? Allò de posar els interessos de la societat per sobre dels particulars? Tot això té molt mal de competir en el mercat de les idees, o de la falta d'elles.
Còmics com Ha muerto un hombre ens pot ajudar a veure que la vida és qualque cosa més que satisfer el nostre egoisme. Kris i Étienne Davodeau han aconseguit dur a terme el seu projecte de contribuir a la memòria històrica francesa, però també obrera i, per tant, mundial, recreant els esdeveniments que varen dur al cineasta René Vautier a filmar un reportatge que denunciava els abusos de poder contra els obrers que reconstruïen un Brest arrasat per la II Guerra Mundial. Aquest cineasta i aquesta pel·lícula, titulada com el còmic, varen existir de bon de veres (de fet Vautirer encara és viu) i contribuïren a que la patronal cedís a les reivindicacions obreres. Per desgràcia, la pel·lícula va quedar inutilitzada amb el seu 89è passi i no ha estat possible recuperar cap fragment ni de la imatge ni del so. Així, aquest àlbum que ens presenta Ponent Mon en l'edició espanyola, és l'única forma que tenim de reviure la intensitat del moment i la passió de gent que va sofrir molt per a què la majoria de nosaltres visquem sense massa problemes amb una certa comoditat.
El guió és un mecanisme de rellotgeria posat al servei d'una història sòlida. Per tant el punt de partida ja facilita les coses, però sense cap dubte que podria estar contada de moltes formes, i aquesta és l'elegida per Kris. Un encert perquè una persona no gaire amarada d'història pot gaudir i entendre el que conta i el que vol contar.
Ja coneixíem el dibuixant d'altres obres també editades per Ponent Mon, totes elles amb una sensibilitat especial pels problemes reals de la gent. Tot i que aquest projecte no és iniciativa seva, l'entusiasme amb que s'hi va enganxar el fa el dibuixant ideal, tan implicat com si el projecte hagués partit d'ell mateix.
Als EUA hi ha un dia que les llibreries regalen còmics. Les principals editorials treuen comic books especials que generalment contenen una o més històries exclussives. Dark Horse és una d'elles i l'any passat un dels seus Free Comic Book Day va ser una doble història de dues de les seves millor franquícies: Star Wars i Conan. Dues històries separades que tot i ser gratuïtes estan tractades artísticament i editorial amb la serietat que caracteritza l'editorial de Milwaukie.
