Entender los cómics

Gairebé tothom ha llegit tebeos qualque vegada a la seva vida. Aquesta afirmació es converteix en certesa quan l'aplicam a gent de més de trenta anys però a mesura que baixam d'edat ja es fa més difícil la generalització. Normalment la cosa ha anat així: de petits, sobretot si no ens estirava molt la lectura, ens posaven a l'abast alguns tebeos. Res massa complicat, uns quants mortadel·los, altres tants zipizapes, els astèrix... Els tintins també podien ser una possibilitat però minoritària (massa lletres i poca acció!). Els que tenien més èxit eren, naturalment, els que conreaven un humor poc pretensiós, a base de gags fàcils i amb uns esquemes que es repetien una i una altra vegada. Un moment donat ja estàvem preparats per llegir llibres amb il·lustracions que esdevenien una mena de transició als "llibres de veres", aquells que estan plens de pàgines que alhora estan plenes de lletres i cap dibuix. Això en el millor dels casos, perquè sovint la cosa acabava en els tebeos de la infantesa, les dues o tres lectures obligatòries infames de l'institut i morta na linda. Sigui com sigui el còmic només ha trobat la seva parcel·la de normalitat a dos països: França i Japó. A la resta del món és allò que llegeixen els nins o els que no han madurat, i segurament ho pensa gent que llegeix tranquil·lament bigmacs com Els pilars de la Terra o El codi Da Vinci i que creu que Matrix és una saga filosòfica. Lògicament, si el còmic és un mitjà menyspreat socialment, també ho ha de ser acadèmicament. Hi ha molts pocs estudis seriosos sobre aquest mitjà i gairebé tots són anàlisis històriques, temàtiques o de gèneres. Molt pocs estan dedicats a reflexionar sobre el còmic, començant per definir-lo: Umberto Eco, Will Eisner i Scott McCloud. Per aquest ordre quant a antiguitat i quant a renom del teòric. El primer tothom el coneix d'haver llegit una novel·la seva; el segon el coneix molta gent per ser el creador de Spirit; el tercer no el coneix gairebé ningú. D'aquest darrer Astiberri fa temps va reeditar una obra cabdal: Entender el cómic: el arte invisible. Publicada originalment als EUA l'any 1993 i editada a Espanya poc després per Ediciones B, feia temps que estava descatalogada i es feia necessari posar-la a l'abast d'interessats i estudiosos del llenguatge artístic. De fet és un d'aquells llibres que sempre hauria d'estar disponible perquè ja ha arribat a la categoria de clàssic.
Es diu d'aquesta obra que teoritza sobre el còmic en els aspectes més diversos però crec que va més enllà. Entender el cómic és un veritable assaig artístic que es centra en el còmic però no sense enquadrar-lo en el seu context cultural i en el seu lloc en la història de l'art. El primer capítol està dedicat a la definició de l'art, i dins aquesta definició intenta aconseguir la del còmic. Una tasca molt difícil assolida amb èxit perquè l'autor ha meditat molt sobre aquest assumpte. Després, un a un, els aspectes més importants del llenguatge del còmic són els protagonistes dels capítols successius. Primer li toca als elements gramaticals; després una valoració molt interessant sobre la importància del carrer, aquell espai que hi ha entre les vinyetes i que mai no havia estat objecte d'un anàlisi tan contundent; a continuació ve el que per a mi és el capítol més important, dedicat a la representació temporal en el còmic; el segueix l'estudi de les possibilitats expressives de la línia, element indispensable d'aquest art; els tres capítols següents són els més feixucs per als simples curiosos perquè s'endinsen en les possibilitats descriptives i narratives del còmic, una catalogació de les diferents fases per les que pot passar un dibuixant i un petit assaig sobre el color. Tanca aquest repertori un capítol que funciona a manera de cloenda.

Tot i que han passat 12 anys des de la seva primera aparició, Entender el cómic no ha perdut ni una mica de la seva actualitat, però el gran mèrit d'aquesta obra és la forma en que ens presenta el contingut ja que és un còmic. Un autèntic exercici de metallenguatge.