El terme
manga defineix el còmic realitzat a Japó per autors japonesos. És erroni emprar-lo per anomenar els dibuixos animats que tant de furor fan entre els més petits (i grandolassos) dels teleespectadors. Aquests dibuixos animats s'anomenen
anime i són dos productes diferents, tot i que sovint formen part d'una mateixa campanya de promoció recíproca que sol donar uns resultats exitosos. Moltes vegades els
animes creen una expectació molt grossa i actuen com a reclam, fent que els seus seguidors acudeixin a les llibreries especialitzades com a mosques. A Palma les tendes de còmics tenen la prestatgeria de a prop de la porta i, per regla general, aquests lectors de circumstàncies es queden a l'entrada, sense ni tan sols plantejar-se de pegar una ullada a la resta de còmics per si un cas hi trobassin qualque cosa interessant. Massa sovint aquests lectors deixen de llegir còmics sense haver llegit més que els quatre
mangues amb els personatges televisius.
Per tot això, el
manga aquí s'ha relacionat amb un públic infantil o de la primera adolescència, amb un component femení important. Aquest va ser un dels motius pels quals no em va interessar el còmic japonès fins que vaig llegir
Adolf,
d'Osamu Tezuka. Ja n'he xerrat en altres ocasions però a partir d'aquest moment vaig descobrir, i com jo molta gent, tot un món per explorar de dibuixants i històries meravelloses. M'estic referint, especialment, al
manga adult.
Una de les obres més interessants de l'Extrem Orient és
Monster de Naoki Urasawa, un autor que amb dues obres ha aconseguit fer-se un lloc destacat entre els autors japonesos més ben valorats. L'edició espanyola d'aquesta obra ha anat a càrrec de Planeta DeAgostini, presentada en un format terrible, en 36 entregues mensuals que no respecten els toms originals, ni en el nombre de pàgines ni en les portades. Per això vàrem haver d'esperar tres anys complets per veure acabada la seva publicació. En un principi em llegia els toms puntualment, però quan en duia una dotzena vaig creure oportú esperar a tenir-los tots per tornar a començar i llegir-los d'una tirada, tot i tractar-se d'un volum de més de quatre mil tres-centes pàgines. Us ben assegur que ha estat un gust, i he passat unes estones extraordinàries amb una obra que m'atrevesc a qualificar com a sublim.
La història comença com a gènere mèdic. Kenzo Tenma és un eminent neurocirurgià japonès que té una vida rodada. Fa feina a un important hospital privat de Berlín i és una persona íntegra, que viu al marge de la política corrupta que domina el dia a dia del personal mèdic. Fanàticament fidel al seu jurament hipocràtic, desobeeix una ordre directa del director de l'hospital i opera un nin amb una bala incrustada al cervell en comptes d'operar el batle, cosa que li costarà el lloc de feina i un enfonsament professional. Quan encara no s'ha mentalitzat que la seva bona fe l'ha enviat a prendre pel sac, van apareixent assassinats aquells que li han donat l'esquena, començant pel director de l'hospital. Tenma es converteix en el principal sospitós, pel mòbil de la venjança, i es veu obligat a convertir-se en un fugitiu que, a més, ha d'investigar qui ell creu que és l'autèntic assassí: Johan, l'al·lot a qui va salvar la vida. Un bon grapat de secundaris amb una profunditat econòmicament aconseguida, i unes ramificacions de la història principal que graten en la moral i els problemes socials de l'Alemanya dels anys noranta, són els ingredients bàsics d'un
thriller apassionant, construït com si es tractàs d'un mecanisme de rellotgeria que funciona perfectament fins el darrer número, que deixa un parell de punts a l'aire.
Urasawa és un narrador magistral, amb un coneixement del medi ampli que es caracteritza per un control absolut del tempo de l'acció, que no transcorre ni més de pressa ni més a poc a poc del necessari. El seu dibuix és molt bo, detallista però clar, amb una caracterització dels personatges tant en actituds com en expressions facials brillant. De tots els personatges, destac Lunge, un inspector de policia que abandona la seva vida per abocar-se a la captura de Tenma, i Johan, un dels dolents més terribles que s'hagin dibuixat en un còmic.
Publicat al dBalears dia 5 de desembre de 2008
La immediata lectura del recopilatori de tires de Liniers ja forma part de la meva vida. Des de Mafalda bé he cercat un producte semblant, sense tenir gaire sort, fins que va caure a les meves mans el primer número de Macanudo. Que el 70% de les tires d'un recopilatori siguin genials ja és molt, i tot d'una vaig enamorar-me de l'humor d'aquest argentí, tan semblant al meu.
