El gran muerto 1

Corria l'any 1987 quan va aparèixer l'elapé Mis problemas con las mujeres, de Loquillo y los Trogloditas. A la portada hi apareixia Josep Maria Sans amb una nova imatge, elegantíssima i imponent. Començava l'etapa daurada del grup català gràcies a l'evolució que feien respecte els treballs anteriors. Els més ridículament puristes els rebutjaren per venuts (com també feren un any després amb Los Rebeldes i l'elapé Más allá del bien y del mal) però mescla eclèctica de tretze cançons els catapultaren al reconeixement massiu, que es traduí en centenars de concerts per tot arreu. El més curiós, però, va ser que la cançó clau del seu èxit fos una de les darreres composicions de Sabino Méndez titulada "La mataré", amb una lletra que avui dia els suposaria no acabar els problemes amb la justícia i els lobbys feministes, però que en aquell moment els donà un disc dòr instantani. De la mateixa manera que ningú amb dos dits de seny pot creure que Bruno Ganz és nazi per haver brodat el seu paper de Hitler crepuscular, no es pot pensar que Loquillo és un misògin per un simple títol d'un elapé i una cançó que ni tan sols ha fet ell. En el terreny de la ficció tot val. El creador i l'intèrpret toquen ser lliures per recrear el que vulguin, fent volar la imaginació sense complexos o, millor encara, observant la realitat present o passada i, agafant-ne els elements que hom cregui oportú per fer un producte que no pot considerar-se el mirall de res.
Cada vegada ens oprimeixen més amb un direccionisme agressiu i totalitari sobre el que ens ha d'agradar i el que no, el que és opinable i el que no, fins i tot el que és pensable i el que no hem de deixar entrar dins la nostra ment. Suposo que té una directa relació amb la democratització d'Internet i els telèfons intel·ligents, que de moment tenen una dinàmica pròpia que escapa al control absolut que molts de benefactors de la crisi voldrien exercir-hi.
Qui troba la porta de sortida d'aquest laberint mediàtic alienador, pot ser lliure de la forma més ampla que mai ningú ha pogut ser al llarg de la Història. Tenim les eines, només hem de discriminar el soroll que ens molesta per centrar-nos en el que realment ens interessa. Així com el secret per saber anglès és veure des d'infants totes les pel·lícules i sèries en versió original subtitulada (no n'hi ha d'altre), la clau per saber quins són els teus veritables interessos és mantenir la televisió apagada, sense mirar ni tan sols els noticiaris.
Sona molt radical, però és magnífic comprovar com es pot viure sense un sistema d'alienació obsolet com la televisió. No es tracta d'estar desinformats sinó de canviar els nostres hàbits de consum d'informació i entreteniment i trobar el nostre propi criteri.
Serem minoria els qui sumem anys, una dècada en el meu cas, de no veure ni un sol minut d'un programa televisiu, com també serem minoria els qui tinguem la sort de conèixer de primera mà la riquesa literària i artística del còmic; els qui entenguem que és un mitjà tan complet, heterogeni i desigual com qualsevol altre.
Planeta DeAgostini acaba d'editar el primer volum d'una sèrie anomenada El gran muerto, recopilant en un sol volum els tres primers àlbums. Basat en una idea de Loisel, amb guió seu i de Djian i amb dibuix de Mallié, trobam una hisitòria de gran potència que comença com si fos de gènere fantàstic però quan menys t'ho esperes fa un gir brusc cap al misteri amb tints de terror.
És potent perquè recrea una realitat alternativa coherent, i ho fa d'una forma implícita, sense aturar-se en explicar cadascuna de les diferències entre el nostre món i el paralel. És potent perquè el guió està molt ben construït, amb uns personatges sòlids, una trama de rellotger i un tema interessant. Però també perquè el dibuix i el color frega la perfecció, sobretot pel que fa a ambientació i entorn, tot i que els personatges acaben de cobrar vida quan els veiem evolucionar gràcies també al traç emprat.
Els autors no frissen de contar-nos-ho tot. El ritme general de la història és lent, conduint-nos per diferents gèneres i canviant d'escenari sense despistar-nos en cap moment ni afluixar l'interès.
Precisament a causa d'aquestes característiques narratives, és un encert de Planeta DeAgostini reunir en un sol tom els tres primers àlbums. Així, tot i que quedem amb ganes de saber com continuarà la història (i tenint clar que ens seguirà sorprenent a cada passa), tenim la sensació d'haver gaudit suficientment per conformar-nos fins que aparegui el segon tom.

Publicat originalment al dBalears dia 15 de juliol de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics.