El hematocrítico de arte

Me'n vaig adonar que el món està farcit d'injustícies de forma molt tardana. Va ser durant els meus estudis d'Història de l'art, estudiant el Renaixement i els seus antecedents immediats. Em cridà molt l'atenció com s'alabava fins a l'extenuació els italians del Trecento i, sobretot, del Quattrocento. En el cas de l'arquitectura ho comprenia, era evident i lògic, tot i que els arquitectes i mestres d'obres partien d'una base sòlida, evident a cada racó d'Itàlia, Roma inclosa. En el cas de l'escultura, també i per les mateixes raons. En ambdues disciplines hi havia una cantera de professionals per treure's el capell, que aconseguiren un equilibri entre respecte pel classicisme i modernitat.
Però en el cas de la pintura no entenia res. Res de res. Se'ns deia per activa i per passiva que la perspectiva linial era una de les fites clau de tota la Història de l'art; un sistema de representació científic, objectiu, que permetia ubicar subjectes i objectes en l'espai representat en la seva justa proporció. Vaig posar tota la meva voluntat en veure el resultat positiu d'aquella teoria en centenars de quadres de pintors sagrats i inqüestionables com Filippino Lippi, Piero della Francesca, Fra Angelico, Paolo Ucello o Botticelli i no hi va haver manera. Hi veia una artificiositat formal incrementada per l'intent de representar passatges impossibles de les hagiografies i la Bíblia, així com de temes mitològics críptics, tot això més remarcat encara per la constant llicència que es prenien per ubicar personatges en entorns que no els corresponien per cronologia. Allà on havia de veure proporció i harmonia només hi veia tot el contrari.
Però la injustícia venia donada per comparació amb la pintura flamenca contemporània al Quattrocento. Sempre em cridà l'atenció que es passés per alt que foren els inventors, difusors i mestres absoluts de la tècnica a l'oli, com també que el realisme, les proporcions, l'ambientació i les diferències de textures aconseguides eren noningunejades sense més explicació que eempraven una perspectiva empírica, amb diversos punts de fuga. Si es compara una pintura de Jan van Eyck (La Mare de Déu del canceller Rolin, per exemple) amb una Anunciació de Fra Angelico (totalment contemporànies), em costa molt veure en l'italià un ésser superior i més important que en l'holandès.
El cas és que durant la meva vida he trobat molt poca gent que compartesqui el meu punt de vista. Opinar és gratis i, evidentment, és un dret universal, però mentre no vegi arguments sòlids, pensaré que aquest període s'estudia a l'inrevés.
Això ha passat fins que m'he topat de casualitat amb el llibre El hematocrítico de arte, i m'he fet ràbia a mi mateix per no haver tingut jo la idea que presideix el seu contingut. Tan senzill i simple com seleccionar obres pictòriques i canviar el seu nom. Una idea genial que tingué un mestre de primària que vol quedar en l'anonimat sota el pseudònim d'Hematocrítico.
Aquest home fa temps començà a rastrejar les pinacoteques virtuals per trobar-hi reproduccions de quadres famosos o no que es prestessin a adoptar un nou significat just amb un canvi de nom. Ha difós aquesta col·lecció de despropòsits a través d'un bloc, sense cap sospita que un dia una editorial en voldria recopilar una selecció, creant el llibre que avui comentam.
Malgrat la resistència de la seva dona, qui li tirava totes les escultures que podia, Marcel Duchamp obrí el camí que l'Hermatocrítico ha eixamplat i convertit en una autopista que no sabem on condueix, però que pel camí ens fa riure, i molt, i reflexionar sobre tota una sèrie de temes suposadament seriosos que van més enllà de l'art, les seves temàtiques i les seves solucions formals.
Per la selecció que apareix al llibre, on predomina pintura italiana del Trecento i el Quattrocento, podem veure que a l'autor no li mereix el respecte res que sigui imposat, alhora que ens assenyala una vegada i una altra que com més trascendent vol ser una pintura religiosa o mitològica, més ridícula resulta. De rebot, ens suggereix reflexionar sobre la validesa dels axiomes, de les tradicions, de les inèrcies, de l'evolució de la mateixa Història per arribar a un moment en que queda de manifest que segueixen existint estaments, privilegiats, injustícies i tabús. L'Hermatocrítico ho veu i hi dispara a matar, amb uns arguments tan sòlids que fins i tot un defensor de tots aquests valors ha de reconèixer que és, tanmateix, genial.
Un llibre imprescindible per remar contracorrent, per agafar coratge i, sobretot, per riure molt a costa de mals pintors i temes absurds.
Però, si això no és un còmic, perquè l'estic comentant aquí? Perquè possiblement en totes les illes Balears només el trobareu en una llibreria especialitzada en còmics i l'única forma de saber-ho és llegir-ho aquí.

Article publicat originalment al dBalears dia 10 de juny de 2012

Pots descarregar gratuïtament una mostra d'aquí. Pots adquirir aquest llibre a Gotham Còmics.