Unos días en Francia

Fa poc vaig tenir l'ocasió de parlar una estona amb el pare d'una nina d'uns nou o deu anys que per iniciativa pròpia té una gran debilitat pels còmics. Si pot escollir el regal, ho té molt clar. I qui la coneix, si la volen fer el més contenta possible, també. Com és lògic, també té interès i constància a l'hora de crear les seves pròpies històries gràfiques. Sens dubte, es tracta d'un perfil infantil singular, avui dia, perquè el còmic a Espanya ara per ara no té una gran oferta destinada a aquest públic. Hi ha moltes altres ofertes més atractives, que ofereixen un plaer immediat i un efecte anestèsic i, a més, uns guanys econòmics majors a qui les fabriquen, distribueixen i venen. Pel que contà aquest home, la seva filla s'escapa involuntàriament del que és habitual.
Sense voler fer de la veu de la saviesa, li vaig recordar que la lectura de còmics no s'ha d'ententre com una fase inferior a la lectura de literatura. La seva filla té la sort, en aquests moments, de tenir inquietud per un mitjà minoritari i considerat inferior en l'àmbit de la cultura general. L'aconsellà, finalment, que no li fessin substituir els còmics per la literatura, sinó que l'ajudessin a sumar formats per així ampliar les seves possibilitats d'entreteniment i culturització.

Això em va fer pensar que a Espanya, tot i ser un dels països que consumeix més còmics del món, encara du la inèrcia de considerar-los inferiors, infantils i poc exigents amb la intel·ligència. A tot això s'hi ha d'afegir el santbenet del friquisme. Llegir còmics és ser friqui perquè sí. No necessita cap raonament.

A França les coses estan d'una altra manera. En primer lloc, les llibreries especialitzades de la capital estan en un dels carrers principals del barri Llatí, on hi ha una de les universitats més dinàmiques de París. Això ja és tot un símptoma. I tot i que tenen una especial veneració per Goscinny i Uderzo, el novè art no acaba aquí. Hi ha una indústria molt potent de creació pròpia i de traducció, sobretot de còmic oriental (i no només japonès).

Les novetats de còmic tenen un ressò mediàtic notable; el festival de la petita localitat d'Angoulema és un dels més importants del món, a més d'un reclam turístic de primer ordre… Fins i tot hi ha editorials que es poden permetre fer experiments que suposen una inversió econòmica important sense saber si es podran cobrir costs.

L'any 2006 l'editorial Casterman envià una colla d'autors francesos a Corea del Sud per a què hi passessin uns dies, agafessin idees i creessin una història curta amb les seves impressions. La cosa va anar bé i tres anys després es repetí l'experiència però a l'inrevés, és a dir que es convidaren uns quants artistes coreans a passar deu dies a França i, juntament amb altres tants de francesos, feren la recopilació que Diábolo acaba de presentar: Unos días en Francia. Cadascun dels autors té total llibertat per fer el que li vengui en gana, tant pel que fa al guió com al dibuix.

El resultat és una obra heterogènia amb deu propostes completament diferents. Des de l'enganyosa simplesa d'un Bastien Vivès o de Kim Dong-hwa fins a l'hiperrealisme de Suk Jung-hyun. En aquest volum hi conviuen estils i sensibilitats diferents que ens permeten veure la diversitat de corrents que existeixen en l'actualitat. Ja queda molt lluny el tòpic de la línia clara francobelga. Per sort, la progressiva normalització del còmic com a mitjà per contar històries o projectar sentiments tant o més seriós que la literatura o el cine, ha fet que els artistes que treballen per al mercat francès puguin tenir una personalitat literària i gràfica que els distingeix de la resta.

Pel que fa als coreans, dos reals del mateix. Dins l'anomenat manhwa (no confondre amb manga) hi ha una diversitat igual o major a la que podem gaudir a Occident, i els cinc autors representats en el còmic d'avui ho demostren. Diversitat és símptoma de riquesa i de maduresa cultural.

De les deu històries en vull destacar dues. "La sombra de una duda", de Gabrielle Piquet, ens planteja una història colpidora perquè toca el tema de la pederàstia de la forma més complexa que es pot tocar: abordant-la des del dubte de si realment ha tingut lloc per part d'un amic de l'acusat i absolt per la justícia després de passar uns anys a la presó. Tant el guió com el dibuix i el seu plantejament narratiu són per treure's el capell.

"Duelo en Monmartre", de Kim Dong-hwa crida l'atenció tot d'una per la qualitat gràfica, gairebé fotogràfica, però la història té la seva gràcia, fent un conjunt destacable per l'humor que desprèn i la rotunditat del dibuix.

Publicat originalment al dBalears dia 8 d'abril de 2012