Terra Baixa

Un símptoma de maduresa incipient de la nostra democràcia és la persecució imparcial dels corruptes. Després de trenta-quatre anys ja començava a ser hora. En aquest tema la llei i el sistema judicial va molt per davant de la societat, i això ens deixa sobtats. No ens ho creiem, encara, que ja estam a la fase de qui la fa, la paga. Els nostres petits corruptes locals estaven tan segurs que pagaven els seus capricis amb targeta. Mira que seria molt bo de fer anar primer a un caixer, treure els diners i pagar al comptat, però no. Han pagat prostitució, joies, rellotges, mobles, viatges i altres articles de quarta necessitat amb els nostres diners i, a més, amb targeta. Això ens sorprèn, com també ens deixa entre astorats i enrabiats que ho segueixin negant-ho tot. Tanta sorpresa ve donada pel fet que no som com ells. La majoria dels mortals no tenim poder i gran part de nosaltres no el volem exercir ni que se'ns l'exerceixi de forma aleatòria, i ens sorprenen els corruptes perquè funcionam d'una altra manera i valoram l'altra gent a partir d'així com som. Seria un cert grau d'acratisme que, per desgràcia, no es pot convertir en forma d'organització política, empresarial o social per raons òbvies.

Si retrocedim en el temps, el concepte de corrupció roman intacte però el terme es difumina. A principis de segle XX, per exemple, era l'única forma d'entendre la vida de la societat rural i urbana. De la mateixa manera que era una societat masclista sense tenir-ne consciència, també era corrupta.

Era una corrupció enquistada, no només econòmica, sinó molt pitjor, perquè entroncava en una injustícia social projectada al llarg dels segles, una societat estamental d'una minoria privilegiada ociosa i, per tant, avorrida i cruel, i una majoria enfonsada en el servilisme més miserable. Això passava a Burgos i a aquí. I també a la Catalunya retratada per Àngel Guimerà a la seva peça teatral Terra Baixa, tantes vegades lectura obligada a segon de batxiller en el format original.

Fa poc se'n va fer un telefilm per emetre per TV3, amb una ambientació acurada, unes actuacions correctes i un guió intel·ligible. Segurament així un nombre considerable d'espectadors s'aproparen al drama de Guimerà per primera vegada i, qui ja hi havia arribat amb la lectura del text o amb alguna dels nombrosos muntatges teatrals que se n'han fet, pogueren refrescar-ne la memòria.

Ara bé, el que ja menys gent sap és que existeix una versió en còmic basada en la pel·lícula. No fa gaire mesos Glénat España (ara Editora de Tebeos) s'encarregà d'editar el còmic, guionitzat per Hernán Migoya i dibuixat per l'incombustible Quim Bou. El resultat va ser un àlbum que, a pesar d'estar basat en un guió cinematogràfic i material gràfic de producció, té una entitat pròpia i mereix que al manco la gent sàpiga de la seva existència.

Terra Baixa, el còmic, té un guió que aposta pel costumisme, però no amable. Tot d'una ens n'adonem que és una peça amb un dramatisme latent. El casament de Manelic i Marta és l'anècdota que serveix per transmetre'ns com es vivia encara una relació gairebé medieval entre senyors i poble. Aquest dramatisme no avança en base a cops d'efecte i girs imprevisibles en la trama. Aposta per un realisme gairebé documental que, tanmateix, no equival a ser objectiu. Això és el més meravellós de la història, que Mingoya ha sabut transmetre molt bé.

Per la seva banda, Bou fa un dibuix molt ajustat al que es conta però sense perdre ni un àtom del seu estil. Els personatges, basats en l'aspecte que tenen a la pel·lícula, en ocasions són teatrals en gests i positures, mentre que en altres s'espolsen l'encorsetament i volen lliures. Bou ha recreat una ruralia catalana magnífica, sintetitzada en la seva essència visual, conjugant uns coneixements profunds de la perspectiva amb l'experimentació en alguns enquadraments. I una menció especial mereix el color, terrós i apagat, com l'ànima de la gent que habita Terra Baixa.

Un nou pels autors i un altre per a l'editor, Joan Navarro, pel seu coratge a l'hora de treure còmics en català sense subvenció.

Publicat originalment al dBalears dia 1 d'abril de 2012