El Papa terrible

Adolf Hitler, un dels personatges més famosos, icònics i reconeixibles de tota la Història de la Humanitat, va fer una afirmació que pot semblar paradoxal. Deia més o manco així: "com més increïble sigui la mentida que contis, més gent se la creurà cegament". Fins i tot els éssers més menyspreables que s'han arrossegat per aquest món tenen raó en qualque cosa. El mateix Hitler n'és un exemple clar i llampant. Un artista frustrat que manipulà els alemanys, ferits en l'orgull per un Tractat de Versalles que acabaren de pagar l'any 2011, i donà la culpa de gairebé tots els mals que patien als jueus. Fals. Com també era fals que l'Alemanya del kàiser Guillem II era l'única causant i culpable de la Gran Guerra. I tothom es va creure ambdues coses.
Una mentida és, en essència, alguna cosa que es vol fer passar per veritat quan qui la diu sap que no ho és. Una mentida és contar mitges veritats per ocultar el que no interessa donar a conèixer i desviar l'atenció cap a assumptes menys perillosos. Darrere una mentida sempre s'hi amaga qualcú que vol sortir-se amb la seva, sigui un infant o un polític.


Estam tan envoltats de mentides, i algunes d'elles tan antigues i repetides, que se'ns fa molt difícil distingir-les del que és o ha estat real. Alguns col·lectius, per preservar els seus interessos actuals i terrenals, s'han encarregat de dedicar tots els esforços humans i econòmics que emblanquinar de mentides el pou podrit de la seva història, aprofitant que saber Història no està de moda ni interessa als poders fàctics que s'estudiï a ESO ni batxiller, sobretot la Contemporània.


Un d'aquests col·lectius el forma el Vaticà. Un organisme a mitges entre teocràcia sobirana de sufragi restringit, religió amb vocació universal i paradís fiscal que ha tingut gairebé dos mil anys per estendre els seus tentacles per tot el món, sempre al costat del poder, mai al costat del poble.


A més de ser una religió apuntalada en suposats fets històrics recopilats i seleccionats de forma dubtosa, té una Història pròpia que està plena de personatges, accions i omissions que s'han maquillat si no els han pogut esborrar de l'existència. Aquest maquillatge, en alguns casos, ha estat una autèntica proesa titànica que només ha estat possible gràcies a la distància temporal. Si hom entra a Sant Pere del Vaticà sense estar ofuscat per una fe cega, es troba amb una obra faraònica que aclapar sobretot perquè tot pareix acabat de fer. El seu interior està ple de tombes de papes del Renaixement i el Barroc, fetes pels millors escultors del moment sense escatimar talent ni mitjans. Al terra, aquí i allà, hi ha escuts heràldics d'una bona partida de papes més recents, essent curiós com, en vida, en Joan Pau II va posar-hi el seu escut d'armes, tot fet de marbre de diferents colors, per duplicat, essent l'únic Papa que s'ha atrevit a una cosa així.


El promotor de la basílica actual i de les pintures de la Capella Sixtina fou Juli II, un pontífex que arribà a tenir el poder absolut gràcies a les seves influències i, sobretot, una ambició que guanyaria qualsevol concurs on s'hi presentassin els més ambiciosos del món. S'enfrontà amb els Borja fins que els derrotà de forma definitiva, creà la Guàrdia Suïssa com a exèrcit permanent i en constant mobilització per reconquistar la península Itàlica, assassinà el seu antecessor, Pius III, que com Joan Pau I només assaborí el papat durant un mes, tingué com a conseller el mateix Niccolò Machiavelli i ja de major, canalitzà la seva fúria sexual amb el seu servent i amant Aldosi, fins que aquest es mor, passant després a desfogar-se amb el mateix Michelangelo Buonarroti, a qui encarrega la seva pròpia tomba inacabada.


Alejandro Jodorowsky signa el guió de la sèrie El Papa terrible, publicat per Delcourt, de la quan han aparegut dos toms: el primer que narra les intrigues que maneja Giuliano Della Rovere per acabar amb tots els obstacles que li impedeixen culminar el seu somni: ser Papa. El segon, ja com a Juli II, ens mostra la seva incansable faceta d'estadista agressiu amb els veïnats i els enemics a casa pròpia. I en ambdós Jodorowsky ens mostra una Roma i una cúria ben diferent al que podem haver après en els canals convencionals. Sexe i assassinat, sense tenir res a veure un amb l'altra, en aquell indret es conjuguen al voltant de qui detenta el poder. I el sexe que més apareix és el practicat entre homes, essent el més actiu el mateix Juli II.


Mentida? Exageració? Potser, però no és més mentida que altres coses que la institució a qui va pertànyer aquest geni dels desastres doni per bones. Després de llegir els dos àlbums, dibuixats per Theo, un dels dibuixants francesos més talentosos de l'actualitat, tenc la sensació que les atrocitats contades no són res comparat amb el que hi ha hagut abans, durant i després.

Publicat originalment al Diari de Balears dia 5 de febrer de 2012