La imaginació és un dels atributs característics de l'espècie humana. Des de ben petits la ment ens condueix galopant per indrets fantàstics i ens permet adoptar rols que en la vida real ens seria impossible. Per mantenir-la viva, s'ha d'atiar de forma constant, sovint en un esforç contracorrent que pot deixar sense ànim els menys constants. La imaginació té un enemic mortal: els prejudicis, i aquests apareixen amb l'educació i la culturització. A mesura que anam endinsant-nos en el complex món de la societat, aspirant a tenir-hi un lloc el més còmode possible, arraconam la imaginació i tot un catàleg de formes de mantenir-la desperta. No l'arribam a matar, però queda molt restringida a l'àmbit ímtim.
Els medis audiovisuals utilitzen el patrimoni imaginatiu de la humanitat per oferir productes d'entreteniment en els quals se'ns dóna tot fet. Així, per arribar al mateix lloc, se'ns estalvia l'esforç de caminar. Per això no és d'estranyar que tenguin més èxit els jocs electrònics que no els de taula, o una pel·lícula que no una novel·la.
Amb els segles, la Humanitat ha anat configurant un patrimoni imaginatiu de dimensions inconmensurables, tan ric i variat que no bastarien cent vides per catalogar-ne una mínima part. L'inici de tot, però, està en les pors i els desitjos dels primers humans, solapant-se i entrecreuant-se de generació en generació. Sovint ha estat la tradició oral la que ha donat els fruits més saborosos, però durant el segle XX ha agafat el relleu la difusió enllaunada, tant en lletra impresa com en medis audiovisuals diversos.
La por, recurs necessari per a la supervivència, però que pot esdevenir molt paralitzadora, des d'antic ha estat la gallina dels ous d'or quant a font d'inspiració per a la imaginació i, per desgràcia, per altres assumptes més nocius.
De tot el panteó d'éssers fruit de la imaginació, avui hem de parlar de l'home llop. Abans de ser un personatge genèric que ens entretén o ens fa rialles, ha estat una superstició atàvica d'origen geogràfic i temporal inconcret, tot i que pareix que va ser a Europa on es començà a donar per fet la seva existència. És un de tants de processos de transformació, com els vampirs i els morts vivents. L'home que es converteix en home llop és una víctima d'alguna maledicció i la metamorfosi, molt dolorosa, escapa a la seva voluntat. Una vegada transformat, perd la consciència humana i esdevé una criatura molt perillosa, imprevisible i incontrolable amb una forma descomunal. Per acabar amb la maledicció només hi ha un camí: la mort de la criatura amb una arma blanca o una bala de plata. Per sort, l'home llop clàssic només apareix les nits de lluna plena, així que si les coses no canvien, es fa molt difícil que arribin a dominar la Terra com darrerament ho fan amb molt d'èxit els odiosos zombis.
Juan Martínez Moreno és un cineasta que ha aconseguit estrenar amb bones crítiques el seu projecte personal titulat Lobos de Arga, un film ambientat a la Galícia actual que té com a antagonistes una bona colla d'homes llop. En parlam aquí perquè ha tingut la seva versió al còmic, apareguda fins i tot abans de l'estrena de la pel·lícula. Una excepció o un símptoma de normalitat?
Com molt bé diu el cineasta al pròleg, aquest còmic té una certa relació amb Star Wars. Marvel va treure l'adaptació al còmic abans del mític 25 de maig de 1977; Roy Thomas basà el guió del tebeo en una versió primerenca del guió cinematogràfic i de l'art visual, per això hi apareixen escenes i personatges que es descartaren en el muntatge final. Segons pareix, aquí passa una cosa semblant, respectant les distàncies.
A hores de llegir el còmic Lobos de Arga no he tingut ocasió de veure la pel·lícula, així que la impressió que m'ha donat no està condicionada més que pels seus estrictes mèrits. Hernán Mingoya ha escrit un guió molt dins la línia actual a l'hora d'abordar el terror: una mescla d'acció, humor i vísceres que, en aquesta ocasió encaixen molt bé en un indret tan pintoresc com la Galícia rural. Com és de suposar, tot comença amb una maledicció feta fa cent anys i que ha condicionat la vida de tot un poble a que es conjuguin tota una sèrie d'elements per poder rompre l'encanteri. El guió és un còctel de llocs comuns del gènere molt ben combinats i amb un sentit de l'humor que lleva ferro en les escenes visualment més dures.
El dibuix de Rubén del Rincón m'ha encantat. Tot ell és ple de moviment, un autèntic remolí que ens fa avançar per la història amb ganes de veure com continúa. Del Rincón té una habilitat especial per a l'expressivitat facial i corporal, així com facilitat per a la ubicació espacial de personatges en un ambient creïble.
En resum: és un còmic que es llegeix en un moment, que diverteix i que no pareix l'adaptació d'un producte d'un altre mitjà.
Els medis audiovisuals utilitzen el patrimoni imaginatiu de la humanitat per oferir productes d'entreteniment en els quals se'ns dóna tot fet. Així, per arribar al mateix lloc, se'ns estalvia l'esforç de caminar. Per això no és d'estranyar que tenguin més èxit els jocs electrònics que no els de taula, o una pel·lícula que no una novel·la.
Amb els segles, la Humanitat ha anat configurant un patrimoni imaginatiu de dimensions inconmensurables, tan ric i variat que no bastarien cent vides per catalogar-ne una mínima part. L'inici de tot, però, està en les pors i els desitjos dels primers humans, solapant-se i entrecreuant-se de generació en generació. Sovint ha estat la tradició oral la que ha donat els fruits més saborosos, però durant el segle XX ha agafat el relleu la difusió enllaunada, tant en lletra impresa com en medis audiovisuals diversos.
La por, recurs necessari per a la supervivència, però que pot esdevenir molt paralitzadora, des d'antic ha estat la gallina dels ous d'or quant a font d'inspiració per a la imaginació i, per desgràcia, per altres assumptes més nocius.
De tot el panteó d'éssers fruit de la imaginació, avui hem de parlar de l'home llop. Abans de ser un personatge genèric que ens entretén o ens fa rialles, ha estat una superstició atàvica d'origen geogràfic i temporal inconcret, tot i que pareix que va ser a Europa on es començà a donar per fet la seva existència. És un de tants de processos de transformació, com els vampirs i els morts vivents. L'home que es converteix en home llop és una víctima d'alguna maledicció i la metamorfosi, molt dolorosa, escapa a la seva voluntat. Una vegada transformat, perd la consciència humana i esdevé una criatura molt perillosa, imprevisible i incontrolable amb una forma descomunal. Per acabar amb la maledicció només hi ha un camí: la mort de la criatura amb una arma blanca o una bala de plata. Per sort, l'home llop clàssic només apareix les nits de lluna plena, així que si les coses no canvien, es fa molt difícil que arribin a dominar la Terra com darrerament ho fan amb molt d'èxit els odiosos zombis.
Juan Martínez Moreno és un cineasta que ha aconseguit estrenar amb bones crítiques el seu projecte personal titulat Lobos de Arga, un film ambientat a la Galícia actual que té com a antagonistes una bona colla d'homes llop. En parlam aquí perquè ha tingut la seva versió al còmic, apareguda fins i tot abans de l'estrena de la pel·lícula. Una excepció o un símptoma de normalitat?
Com molt bé diu el cineasta al pròleg, aquest còmic té una certa relació amb Star Wars. Marvel va treure l'adaptació al còmic abans del mític 25 de maig de 1977; Roy Thomas basà el guió del tebeo en una versió primerenca del guió cinematogràfic i de l'art visual, per això hi apareixen escenes i personatges que es descartaren en el muntatge final. Segons pareix, aquí passa una cosa semblant, respectant les distàncies.
A hores de llegir el còmic Lobos de Arga no he tingut ocasió de veure la pel·lícula, així que la impressió que m'ha donat no està condicionada més que pels seus estrictes mèrits. Hernán Mingoya ha escrit un guió molt dins la línia actual a l'hora d'abordar el terror: una mescla d'acció, humor i vísceres que, en aquesta ocasió encaixen molt bé en un indret tan pintoresc com la Galícia rural. Com és de suposar, tot comença amb una maledicció feta fa cent anys i que ha condicionat la vida de tot un poble a que es conjuguin tota una sèrie d'elements per poder rompre l'encanteri. El guió és un còctel de llocs comuns del gènere molt ben combinats i amb un sentit de l'humor que lleva ferro en les escenes visualment més dures.
El dibuix de Rubén del Rincón m'ha encantat. Tot ell és ple de moviment, un autèntic remolí que ens fa avançar per la història amb ganes de veure com continúa. Del Rincón té una habilitat especial per a l'expressivitat facial i corporal, així com facilitat per a la ubicació espacial de personatges en un ambient creïble.
En resum: és un còmic que es llegeix en un moment, que diverteix i que no pareix l'adaptació d'un producte d'un altre mitjà.
Article publicat originalment al Diari de Balears dia 29 de gener de 2012
Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España
amb despeses d'enviament gratuïtes per a comandes a partir de 19 €.
amb despeses d'enviament gratuïtes per a comandes a partir de 19 €.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada