Durant la segona dictadura que patírem en el segle passat es va fer molta de feina per maquillar un règim tenebrós. Fins i tot es creà un ministeri específic per a aquests assumptes, el Ministerio de Información y Turismo. Era un organisme de govern que tenia la tasca de controlar la informació i la censura dels mitjans de comunicació. En el mateix sac hi ficaren la cartera de turisme, un fenomen heterogeni que prometia riquesa i idees poc recomanables a parts iguals. El segon ministre d'aquest artefacte va ser Manuel Fraga, qui amb 39 anys se'n feia càrrec i amb 41 anys duia a terme l'exitosa campanya de "25 años de paz". Aquella era una España de NO-DO en la qual informació i adoctrinament eren sinònims. Com que aquí no passava res, fins i tot els personatges dels quaderns d'aventures havien de tenir les seves ídem en llocs remots, exòtics, plens de russos, xinesos i sarraïns traidors. Però no era vera que no passava res. A Espanya hi sobrevivia l'únic règim totalitari de dretes que va quedar després de la II Guerra Mundial; Un règim que governava a partir de la dicotomia entre vencedors i vençuts. Però també hi passaven les mateixes coses que altres bandes amb un nivell de pobresa i analfabetisme equivalent, agreujat pel manteniment de la societat estamental incrustada en una incipient societat de classes. Hi havia crims, robatoris, violacions, amotinaments a la presó i altres assumptes que eren silenciats pels canals informatius oficials i oficiosos. La censura era implacable però per motius inexplicables, deixaven uns forats per on es colaven publicacions com El Caso, semanario de sucesos. Des de 1952 fins 1987 sortí cada setmana com una ovellla gris enmig d'una guarda de negres, amb uns titulars efectistes, tan clars i llampants com "El cura vicioso", "Marido salvaje", "Gitanilla violada y cosida a puñaladas" o "Estrangulados por su madre". Sense entrar en qualificacions del material i de l'enfocament de les notícies, aquest periòdic posava de manifest que a Espanya tot era absolutament normal, com a altres bandes.
Aquests delictes comesos per petits criminals, anònims, poc carismàtics, sense prejudicis ni influenciats per les pel·lícules o les sèries americanes, són de naturalesa complexa i diversa, i endinsen les seves arrels en el passat. Abans de cada crim d'aquesta naturalesa hi ha una història trista que condueix a un desenllaç fatal.
Tots els pobles, ciutats i llogarrets tenen les seves llegendes negres. Per Llucmajor i Algaida encara recorden les malifetes del bandoler Durí, magnificades per la distància i la impunitat que dóna parlar malament d'un criminal. Als maonesos de socarrel encara els espiretgen els ulls quan senten parlar d'en Barbarossa, malgrat ja faci més de 550 anys que és mort. Manolo López i Miguel Fernández ens apropen a un dels criminals llegendaris de Galícia, un paio anomenat Mamed Casanova que es feia dir Toribio perquè deia tenir una força descomunal.
El hijo de la ira és una novel·la gràfica basada en una d'aquestes petites històries reals que podrien passar desapercebudes en un segle com el nostre, tan ple d'entreteniments més immediats. Recordar la història de Toribio no és un estèril exercici de localisme sinó una forma d'entendre una societat encaixada (empresonada, en aquest cas) en un context històric ple de desigualtats i injustícies cronificades. En el fons de la història d'aquest criminal hi veiem un odi visceral dels rics contra els pobres, que només consideren dignes de treballar i de rebre una mica de caritat per estar bé amb el seu déu, no sigui cosa que al cap i a la fi existeixi i passi factura al final de la vida.
Toribio és com tantes persones que no tingueren accés a les oportunitats que el permetessin tenir més llums i no entendre la vida com un continu de situacions a superar de la forma més instintiva possible. Les forces de seguretat, representades per la Guàrdia Civil, estan al servei del poder, per mantenir l'ordre atàvic que permet estar cadascú allà on li ha tocat estar. La gallega era una societat molt vinculada a les forces pretèrites, representades per la religió i l'autoritat inqüestionable dels cacics, una mica com aquí.
López fa un guió d'estructura senzilla, que acompanya les accions de Toribio però que no deixa a l'atzar o a la imaginació del lector el "decorat" geogràfic i històric per on es mou. En aquest sentit, fa una feina molt bona de contextualització sense que pareixi prendre part.
Per la seva banda, Fernández ho encerta amb un dibuix aspre, en un blanc i negre dur, gairebé xil·logràfic, amb uns personatges d'aspecte rústic i primitiu, cercant amb aquest recurs expressiu donar-nos informació no tant sobre l'aspecte real de personatges, objectes i escenaris, sinó d'una Espanya esperpèntica que va existir i encara coeja.
Article publicat originalment al Diari de Balears dia 14 de gener de 2012
Aquests delictes comesos per petits criminals, anònims, poc carismàtics, sense prejudicis ni influenciats per les pel·lícules o les sèries americanes, són de naturalesa complexa i diversa, i endinsen les seves arrels en el passat. Abans de cada crim d'aquesta naturalesa hi ha una història trista que condueix a un desenllaç fatal.
Tots els pobles, ciutats i llogarrets tenen les seves llegendes negres. Per Llucmajor i Algaida encara recorden les malifetes del bandoler Durí, magnificades per la distància i la impunitat que dóna parlar malament d'un criminal. Als maonesos de socarrel encara els espiretgen els ulls quan senten parlar d'en Barbarossa, malgrat ja faci més de 550 anys que és mort. Manolo López i Miguel Fernández ens apropen a un dels criminals llegendaris de Galícia, un paio anomenat Mamed Casanova que es feia dir Toribio perquè deia tenir una força descomunal.
El hijo de la ira és una novel·la gràfica basada en una d'aquestes petites històries reals que podrien passar desapercebudes en un segle com el nostre, tan ple d'entreteniments més immediats. Recordar la història de Toribio no és un estèril exercici de localisme sinó una forma d'entendre una societat encaixada (empresonada, en aquest cas) en un context històric ple de desigualtats i injustícies cronificades. En el fons de la història d'aquest criminal hi veiem un odi visceral dels rics contra els pobres, que només consideren dignes de treballar i de rebre una mica de caritat per estar bé amb el seu déu, no sigui cosa que al cap i a la fi existeixi i passi factura al final de la vida.
Toribio és com tantes persones que no tingueren accés a les oportunitats que el permetessin tenir més llums i no entendre la vida com un continu de situacions a superar de la forma més instintiva possible. Les forces de seguretat, representades per la Guàrdia Civil, estan al servei del poder, per mantenir l'ordre atàvic que permet estar cadascú allà on li ha tocat estar. La gallega era una societat molt vinculada a les forces pretèrites, representades per la religió i l'autoritat inqüestionable dels cacics, una mica com aquí.
López fa un guió d'estructura senzilla, que acompanya les accions de Toribio però que no deixa a l'atzar o a la imaginació del lector el "decorat" geogràfic i històric per on es mou. En aquest sentit, fa una feina molt bona de contextualització sense que pareixi prendre part.
Per la seva banda, Fernández ho encerta amb un dibuix aspre, en un blanc i negre dur, gairebé xil·logràfic, amb uns personatges d'aspecte rústic i primitiu, cercant amb aquest recurs expressiu donar-nos informació no tant sobre l'aspecte real de personatges, objectes i escenaris, sinó d'una Espanya esperpèntica que va existir i encara coeja.
Article publicat originalment al Diari de Balears dia 14 de gener de 2012
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics i a Amazon España, amb despeses d'enviament gratuïtes a partir de 19 €.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada