Els demòcrates estam d'enhorabona, però parcialment. Tots aquests casos de corrupció al més alt nivell, duts a terme per gent que era retratada com a exquisida o que amb la seva prepotència captivava els cretins que sospiraven tocar pèl qualque vegada, tot aquests casos són susceptibles d'haver de passar comptes amb la justícia. Pot parèixer que la democràcia està ferida de mort, perquè ha estat (i això no és tot) en mans de lladres de guant blanc que amagava les ungles brutes per la cobdícia. Però la novetat no és la corrupció, sinó que es comenci a perseguir sense treva i caigui qui caigui. I això és una victòria de l'estat de dret. Des d'Atapuerca fins ara havien quedat impunes aquests actes i, a més, els seus actors sovint són recordats amb reverència. Esperem, però, que la mínima possibilitat de ser enxampats i haver de dur un pijama a ratlles i dormir en una llitera rovellada durant un grapat d'anys freni la cobdícia d'alguns d'aquests desgraciats.
Però per altra banda, és molt trist i simptomàtic que l'únic processat per assumptes relacionats amb la sanguinària dictadura de Franco sigui un home que lluita per a què la justícia arribi a botxins i víctimes d'aquells quaranta anys tenebrosos.
Un bon nom per a l'època que vivim podria ser el que té el còmic d'aquesta setmana i que dóna nom a la columna. El caos és una confusió molt gran que afecta una situació o un assumpte. Un franquista orgullós se'n va la tomba amb elogis fins i tot del líder comunista; com a mesures per sortir de la crisi se segueix aprofundint en els retalls i la pujada d'imposts; els alumnes dels centres educatius es congelen i es queden a les fosques; els diputats són obsequiats amb un iPad, un iPhone i una línia ADSL per a casa seva. Això és un autèntic caos.
Però de caos sempre n'hi ha hagut. Basta llegir sobre el regnat del Papa Juli II o sobre Hiroshima els mesos després de la bomba, per exemple, per veure que això d'ara és pa amb fonteta. Podria ser millor, no hi ha dubte, però podria ser molt pitjor i, segurament, tard o d'hora ho descobrirem nosaltres o els nostres fills.
Un dels pilars de la sèrie Hágase el caos, guionitzada per Felipe Hernández Cava, és la confusió a dos nivells. El context històric, l'anomenada Guerra Freda, es caracteritza per tota una sèrie de maniobres intrigants entre dues potències i els seus satèl·lits, especiada amb propaganda distorsionadora per part dels dos bàndols. És, per tant, una època de confusió generalitzada i dirigida. A més, al còmic hi ha un home, el protagonista, que es veu immers dins la seva confusió particular quan descobreix que la seva mare, ja morta, estava ficada dins assumptes d'espionatge i una mica més. Una confusió dins una altra, i això només és el començament, perquè el primer àlbum de la sèrie, titulat Lux, tot just ens mostra l'escenari geogràfic i cronològic per on es mourà la trama que arrossegarà uns personatges que, o no saben on es fiquen, o ho oculten.
Cava torna a fer una demostració d'ofici amb un guió ben resolt, fins i tot quan es veu amb la necessitat de fer parlar i parlar els personatges per informar-nos de quin és el context històric on transcorre l'acció. Com a primer àlbum aconsegueix la proesa de presentar-nos el moment històric, els personatges amb un cert grau de profunditat psicològica i identificativa i la circumstància puntual que desencadena la trama. Cava, a més, tria uns elements molt mal de manejar: els matisos ideològics del comunisme i una regió d'Europa que és un autèntic polvorí secular; una perifèria que determinà el començament de la I Guerra Mundial i que des de llavors no ha tingut gaires períodes de repòs. M'estic referint als Balcans. No s'ho ha posat fàcil però el resultat és senzillament apassionant.
El mèrit és tant de Cava com de Tomeu Seguí, per no dir més del segon. El dibuix d'aquest àlbum és, al meu entendre, del millor que he vist de Seguí, un autor que està visquent una merescuda lluna de mel amb els reconeixements. El contorn imprecís de les figures, juntament amb el control de les proporcions i la perspectiva que es fa palès vinyeta rere vinyeta són els fonaments del seu estil, coronat per un color immillorable que no és simple decoració sinó que forma part del mateix dibuix.
Som dels qui prefereixen un bon guió a un bon dibuix, però el plaer de la lectura és majúscul si es conjunten dos talents com aquests.
Però per altra banda, és molt trist i simptomàtic que l'únic processat per assumptes relacionats amb la sanguinària dictadura de Franco sigui un home que lluita per a què la justícia arribi a botxins i víctimes d'aquells quaranta anys tenebrosos.
Un bon nom per a l'època que vivim podria ser el que té el còmic d'aquesta setmana i que dóna nom a la columna. El caos és una confusió molt gran que afecta una situació o un assumpte. Un franquista orgullós se'n va la tomba amb elogis fins i tot del líder comunista; com a mesures per sortir de la crisi se segueix aprofundint en els retalls i la pujada d'imposts; els alumnes dels centres educatius es congelen i es queden a les fosques; els diputats són obsequiats amb un iPad, un iPhone i una línia ADSL per a casa seva. Això és un autèntic caos.
Però de caos sempre n'hi ha hagut. Basta llegir sobre el regnat del Papa Juli II o sobre Hiroshima els mesos després de la bomba, per exemple, per veure que això d'ara és pa amb fonteta. Podria ser millor, no hi ha dubte, però podria ser molt pitjor i, segurament, tard o d'hora ho descobrirem nosaltres o els nostres fills.
Un dels pilars de la sèrie Hágase el caos, guionitzada per Felipe Hernández Cava, és la confusió a dos nivells. El context històric, l'anomenada Guerra Freda, es caracteritza per tota una sèrie de maniobres intrigants entre dues potències i els seus satèl·lits, especiada amb propaganda distorsionadora per part dels dos bàndols. És, per tant, una època de confusió generalitzada i dirigida. A més, al còmic hi ha un home, el protagonista, que es veu immers dins la seva confusió particular quan descobreix que la seva mare, ja morta, estava ficada dins assumptes d'espionatge i una mica més. Una confusió dins una altra, i això només és el començament, perquè el primer àlbum de la sèrie, titulat Lux, tot just ens mostra l'escenari geogràfic i cronològic per on es mourà la trama que arrossegarà uns personatges que, o no saben on es fiquen, o ho oculten.
Cava torna a fer una demostració d'ofici amb un guió ben resolt, fins i tot quan es veu amb la necessitat de fer parlar i parlar els personatges per informar-nos de quin és el context històric on transcorre l'acció. Com a primer àlbum aconsegueix la proesa de presentar-nos el moment històric, els personatges amb un cert grau de profunditat psicològica i identificativa i la circumstància puntual que desencadena la trama. Cava, a més, tria uns elements molt mal de manejar: els matisos ideològics del comunisme i una regió d'Europa que és un autèntic polvorí secular; una perifèria que determinà el començament de la I Guerra Mundial i que des de llavors no ha tingut gaires períodes de repòs. M'estic referint als Balcans. No s'ho ha posat fàcil però el resultat és senzillament apassionant.
El mèrit és tant de Cava com de Tomeu Seguí, per no dir més del segon. El dibuix d'aquest àlbum és, al meu entendre, del millor que he vist de Seguí, un autor que està visquent una merescuda lluna de mel amb els reconeixements. El contorn imprecís de les figures, juntament amb el control de les proporcions i la perspectiva que es fa palès vinyeta rere vinyeta són els fonaments del seu estil, coronat per un color immillorable que no és simple decoració sinó que forma part del mateix dibuix.
Som dels qui prefereixen un bon guió a un bon dibuix, però el plaer de la lectura és majúscul si es conjunten dos talents com aquests.
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics o a Amazon España, amb despeses d'enviament gratuïtes a partir de 19 €.
Publicat originalment al Diari de Balears dia 22 de gener de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada