Quan algú comet una agressió verbal contra nosaltres, anem a suposar que inesperada i de forma totalment injusta, la nostra primera reacció és la de posar-nos a la defensiva i cercar un contraatac que sigui immediat, ocurrent i efectiu. El que fem, però, no sol arribar a cobrir ni un cinquanta per cent de les expectatives i, a més, omplim de satisfacció a l'agressor perquè hem picat, hem caigut en el seu parany. També pot ser que la defensa consisteixi en un bloqueig silenciós però tens; després, però, ens menjam el cap pensant i repensant el que hauríem pogut dir i no hem dit. En ambdós casos, els més comuns, l'agressor ha tengut èxit. Per què fem això? Per què som preses tan fàcils per aquest tipus de gent? Per què no sabem donar una importància igual a zero a les interferències superficials? És molt complicat d'explicar, però segur que hi té a veure el que veiem per les pel·lícules, on els herois tenen una lucidesa verbal extraordinària, encara que estiguin ferits, en perill de mort o corrent costa per amunt. El que no tenim en compte és que, segurament, en una d'aquestes seqüències hi ha hagut un o dos guionistes que hi han estat fent feina un bon grapat d'hores.
Amb els assassins en sèrie passa una cosa semblant. Les pel·lícules de Hollywood han projectat una imatge d'aquest tipus de criminal que hem adoptat com a definició general. Com és lògic en un producte audiovisual de dues o tres hores, la informació a donar se centra més en els aspectes superflus que en els motivadors i, si aquests apareixen, són per donar credibilitat a qualque tipus d'acte explícit.
Els psiquiatres han intentat definir un perfil d'assassí en sèrie però s'han trobat que la casuística és tan gran que és una tasca molt difícil i, a més, cada cas està farcit de variables aleatòries i irracionals que contribueixen a que sigui gairebé impossible. De totes formes i per desgràcia, el present està ple de casos d'assassins en sèrie, i la realitat supera de molt la ficció.
Per a què vegem que una infància difícil no condueix necessàriament a tenir una conducta d'aquest tipus, posarem el cas real de Fritz Haarmann. Els seus pares eren alcohòlics i sovint s'estopejaven fort; la mare vestia el petit Fritz amb roba de nina i el seu pare, quan el veia, el massolava a ell; les seves germanes, que també reberen la seva part, se n'anaren ben prest de casa seva. Algunes de les característiques esmentades definirien moltes famílies actuals, i les més extravagants es quedarien curtes en alguns casos. Alguna cosa addicional hi devia haver dins la ment d'aquest home, perquè és un fet aïllat que parteix d'una situació generalitzada. Fins els quaranta anys, el nostre protagonista va viure una vida més o manco normal i fins i tot tenia parella estable, un home que nomia Hans Grans. Després de la Gran Guerra, la situació econòmica i moral a Alemanya li serviren per trobar un entreteniment i una forma de guanyar-se la vida: vendre carn de peces que ell mateix caçava. El seu modus operandi era sempre el següent: anava a l'estació de busos de Hannover, identificant-se com a policia a un dels centenars d'adolescents mascles que volien fugir, li prometia treball i menjar i el se'n duia a casa seva on el violava i li seccionava la tràquea i la caròtida. Després, l'esquarterava i desossava, tirant els ossos al riu o al fems i venia la carn molt bé de preu. En aquells temps, de clients no n'hi faltaven.
Actuà entre 1919 i 1925, data que va ser capturat per les eficaces autoritats de la República de Weimar. Confessà més d'un centenar d'assassinats però no se'n provaren més que 27, suficients per condemnar-lo a mort d'una forma molt dins el seu estil: per decapitació. En la làpida de la seva tomba hi va voler el següent epitafi: "Aquí hi descansa l'exterminador". Hans Grans havia estat el seu còmplice però només fou condemnat a cadena perpètua i després li conmutaren per 12 anys. Coses de la justícia.
És evident que Haarmann té moltes possibilitats com a personatge de ficció i, vists els detalls de les seves accions, podria ser comprensible la recreació escabrosa dels mateixos, però no ha estat així en el còmic d'aquesta setmana, titulat Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie. El guió és de Peer Meter, i enfoca la història des d'un punt de vista objectiu, com si es tractàs d'un informe policial, tot i que queda molt clar que el protagonista, el carnisser, no és un personatge pel·liculer, ni especialment intel·ligent o carismàtic. Tan sols un home sonat que s'aprofita del caos de l'Alemanya de després del Tractat de Versalles. El dibuix és d'Isabel Kreitz, una artista del llapis com n'hi ha poques, reforçant l'objectivitat del guió amb un excel·lent desplegament de recursos clàssics i eficients però que deixen entreveure una forta personalitat estilística.
Publicat originalment al Diari de Balears dia 24 de desembre de 2011
Amb els assassins en sèrie passa una cosa semblant. Les pel·lícules de Hollywood han projectat una imatge d'aquest tipus de criminal que hem adoptat com a definició general. Com és lògic en un producte audiovisual de dues o tres hores, la informació a donar se centra més en els aspectes superflus que en els motivadors i, si aquests apareixen, són per donar credibilitat a qualque tipus d'acte explícit.
Els psiquiatres han intentat definir un perfil d'assassí en sèrie però s'han trobat que la casuística és tan gran que és una tasca molt difícil i, a més, cada cas està farcit de variables aleatòries i irracionals que contribueixen a que sigui gairebé impossible. De totes formes i per desgràcia, el present està ple de casos d'assassins en sèrie, i la realitat supera de molt la ficció.
Per a què vegem que una infància difícil no condueix necessàriament a tenir una conducta d'aquest tipus, posarem el cas real de Fritz Haarmann. Els seus pares eren alcohòlics i sovint s'estopejaven fort; la mare vestia el petit Fritz amb roba de nina i el seu pare, quan el veia, el massolava a ell; les seves germanes, que també reberen la seva part, se n'anaren ben prest de casa seva. Algunes de les característiques esmentades definirien moltes famílies actuals, i les més extravagants es quedarien curtes en alguns casos. Alguna cosa addicional hi devia haver dins la ment d'aquest home, perquè és un fet aïllat que parteix d'una situació generalitzada. Fins els quaranta anys, el nostre protagonista va viure una vida més o manco normal i fins i tot tenia parella estable, un home que nomia Hans Grans. Després de la Gran Guerra, la situació econòmica i moral a Alemanya li serviren per trobar un entreteniment i una forma de guanyar-se la vida: vendre carn de peces que ell mateix caçava. El seu modus operandi era sempre el següent: anava a l'estació de busos de Hannover, identificant-se com a policia a un dels centenars d'adolescents mascles que volien fugir, li prometia treball i menjar i el se'n duia a casa seva on el violava i li seccionava la tràquea i la caròtida. Després, l'esquarterava i desossava, tirant els ossos al riu o al fems i venia la carn molt bé de preu. En aquells temps, de clients no n'hi faltaven.
Actuà entre 1919 i 1925, data que va ser capturat per les eficaces autoritats de la República de Weimar. Confessà més d'un centenar d'assassinats però no se'n provaren més que 27, suficients per condemnar-lo a mort d'una forma molt dins el seu estil: per decapitació. En la làpida de la seva tomba hi va voler el següent epitafi: "Aquí hi descansa l'exterminador". Hans Grans havia estat el seu còmplice però només fou condemnat a cadena perpètua i després li conmutaren per 12 anys. Coses de la justícia.
És evident que Haarmann té moltes possibilitats com a personatge de ficció i, vists els detalls de les seves accions, podria ser comprensible la recreació escabrosa dels mateixos, però no ha estat així en el còmic d'aquesta setmana, titulat Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie. El guió és de Peer Meter, i enfoca la història des d'un punt de vista objectiu, com si es tractàs d'un informe policial, tot i que queda molt clar que el protagonista, el carnisser, no és un personatge pel·liculer, ni especialment intel·ligent o carismàtic. Tan sols un home sonat que s'aprofita del caos de l'Alemanya de després del Tractat de Versalles. El dibuix és d'Isabel Kreitz, una artista del llapis com n'hi ha poques, reforçant l'objectivitat del guió amb un excel·lent desplegament de recursos clàssics i eficients però que deixen entreveure una forta personalitat estilística.
Publicat originalment al Diari de Balears dia 24 de desembre de 2011
Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España
amb les despeses d'enviament gratuïtes.
amb les despeses d'enviament gratuïtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada