A principis d'agost de 2001 vaig visitar el taller dels dissenyadors de moda mallorquins Miguel Adrover i Sebastián Pons. Tenien llogada una finca prop del barri xinès de Manhattan, amb l'espai de treball en el primer pis i l'habitatge d'Adrover en el segon. Estaven molt il·lusionats perquè les coses els anaven bé, per allà. Tenien una dotzena de treballadors, la majoria d'origen asiàtic, que enllestien la col·lecció que havien de presentar i record que en la sala principal hi havia una barra llarguíssima plena de vestits, calçons i túniques. En Miguel, la cara vista de la marca, no hi era, però en Sebastián parlava de la col·lecció com si també fos seva, perquè ho era. Va treure unes teles i alguna peça mig acabada però evità mostrar res concret perquè ho duien en molt de secret. Volien impactar en la setmana de moda de Nova York i s'havien esforçat molt per evitar les filtracions. Així i tot, no va poder estar de donar-me una pista: tenia relació amb la Mediterrània. Em vaig acomiadar d'ell desitjant-los molta sort. Un mes després la desfilada de la col·lecció causà una expectació molt notable en el públic i crítica de la setmana de moda, lloant sobretot l'originalitat de la proposta, basada en teixits, volums i formes inspirades en l'islam. Dos dies després dos avions comercials s'estavellaven contra les torres del World Trade Center, un tercer en el Pentàgon i un quart enmig d'un bosc. Aquell mateix dia començà el segle XXI i els moros substituiren els russos com a facinerosos mundials. Mala sort per Adrover i Pons, qui encara no havien assaborit la mel de l'èxit quan els arruixaren del país.
Durant els deu anys següents hi ha hagut una de les manipulacions socials més grans que s'han produit en l'època dels medis de comunicació de masses. A Occident s'ha institucionalitzat la cultura del terror, importada dels EUA, i s'ha facilitat als consumidors de carronya la identificació dels causants de tots els mals actuals: els sarraïns, això sí, armats amb el fusell AK-47, per no perdre del tot el referent rus. Poques hores després de l'ensorrament de les torres, ja apareixia per tot la foto del culpable: un senyor tan caracteritzat com a moro que pareixia anar disfressat. Com que els mercenaris ianquis no són tan eficients com els seus espies, han tardat deu anys a trobar-lo, a pesar de ser un paio que necessitava una electròlisi setmanal. Contra tota lògica, una vegada liquidat, s'ha fet desaparèixer el seu cadàver tirant-lo a alta mar.
Durant aquests deu anys hem après a desconfiar de les xilabes, de les mesquites, encara que siguin portasses reciclades, i de les barbes llargues i teranyinoses; també hem hagut d'improvisar debats encesos i legislacions en contra dels seus símbols religiosos i culturals. I tot això ens ha conduit a ficar-nos en una espiral d'odi mutu creixent que ni és casual ni és altruista. Qualcú se'n beneficia i molt.
Pedro Riera i Nacho Riera ens demostren que no tenim ni idea de com és realment la gent que menyspream. I ho fan amb el còmic El coche de Intisar. Retrato de una mujer moderna en Yemen. Riera va viure un any a Yemen per raons laborals de la seva dona i va poder donar forma a un guió que acompanya una iemení inventada a partir dels testimonis de moltes iemenís reals. Amb històries curtes, algunes d'elles tan sols de dues pàgines, ens retrata una al·lota moderna que du el niqab (el vel que només deixa a la vista els ulls) per poder ser lliure en una societat que discrimina la dona des de tots els àmbits. Pareix contradictori, però amb la lectura del còmic ben aviat ens n'adonam de per què Intisar és lliure tapant-se de cap a peus i entenem que darrere aquests vels hi ha éssers humans intel·ligentíssims que han après a jugar amb les regles de joc masclistes de la societat iemení per poder viure el més tranquil·les possible.
Riera també ens ajuda a desaprendre algunes llegendes urbanes sobre aquestes prendes. No tenen un origen religiós ni la tradició va més enllà de 1990. Es tracta d'una obligació imposada pels homes, siguin pares, germans i marits degut a la pressió social. Si una dona va pel carrer amb la cara destapada, és símptoma de debilitat per part del seu wali (home responsable d'aquella dona) i, per tant, els altres homes poden qüestionar el seu poder com a mascle. Així de repugnants estan les coses a Iemen. Elles han après a viure amb aquell vel davant el rostre, que és de nailon, fa calor, molesta per respirar i menjar i dificulta la comunicació. I no només això, sinó que les permet romandre en l'anonimat alhora de fer coses que d'una altra manera no podrien.
El dibuix de Nacho Carmona és molt simple i efectiu, amb un traç minuciós de retolador acabat amb uns grisos tramats que donen un resultat molt especial.
Publicat al Diari de Balears dia 31 de desembre de 2011
Durant els deu anys següents hi ha hagut una de les manipulacions socials més grans que s'han produit en l'època dels medis de comunicació de masses. A Occident s'ha institucionalitzat la cultura del terror, importada dels EUA, i s'ha facilitat als consumidors de carronya la identificació dels causants de tots els mals actuals: els sarraïns, això sí, armats amb el fusell AK-47, per no perdre del tot el referent rus. Poques hores després de l'ensorrament de les torres, ja apareixia per tot la foto del culpable: un senyor tan caracteritzat com a moro que pareixia anar disfressat. Com que els mercenaris ianquis no són tan eficients com els seus espies, han tardat deu anys a trobar-lo, a pesar de ser un paio que necessitava una electròlisi setmanal. Contra tota lògica, una vegada liquidat, s'ha fet desaparèixer el seu cadàver tirant-lo a alta mar.
Durant aquests deu anys hem après a desconfiar de les xilabes, de les mesquites, encara que siguin portasses reciclades, i de les barbes llargues i teranyinoses; també hem hagut d'improvisar debats encesos i legislacions en contra dels seus símbols religiosos i culturals. I tot això ens ha conduit a ficar-nos en una espiral d'odi mutu creixent que ni és casual ni és altruista. Qualcú se'n beneficia i molt.
Pedro Riera i Nacho Riera ens demostren que no tenim ni idea de com és realment la gent que menyspream. I ho fan amb el còmic El coche de Intisar. Retrato de una mujer moderna en Yemen. Riera va viure un any a Yemen per raons laborals de la seva dona i va poder donar forma a un guió que acompanya una iemení inventada a partir dels testimonis de moltes iemenís reals. Amb històries curtes, algunes d'elles tan sols de dues pàgines, ens retrata una al·lota moderna que du el niqab (el vel que només deixa a la vista els ulls) per poder ser lliure en una societat que discrimina la dona des de tots els àmbits. Pareix contradictori, però amb la lectura del còmic ben aviat ens n'adonam de per què Intisar és lliure tapant-se de cap a peus i entenem que darrere aquests vels hi ha éssers humans intel·ligentíssims que han après a jugar amb les regles de joc masclistes de la societat iemení per poder viure el més tranquil·les possible.
Riera també ens ajuda a desaprendre algunes llegendes urbanes sobre aquestes prendes. No tenen un origen religiós ni la tradició va més enllà de 1990. Es tracta d'una obligació imposada pels homes, siguin pares, germans i marits degut a la pressió social. Si una dona va pel carrer amb la cara destapada, és símptoma de debilitat per part del seu wali (home responsable d'aquella dona) i, per tant, els altres homes poden qüestionar el seu poder com a mascle. Així de repugnants estan les coses a Iemen. Elles han après a viure amb aquell vel davant el rostre, que és de nailon, fa calor, molesta per respirar i menjar i dificulta la comunicació. I no només això, sinó que les permet romandre en l'anonimat alhora de fer coses que d'una altra manera no podrien.
El dibuix de Nacho Carmona és molt simple i efectiu, amb un traç minuciós de retolador acabat amb uns grisos tramats que donen un resultat molt especial.
Publicat al Diari de Balears dia 31 de desembre de 2011
Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España
amb despeses d'enviament gratuïtes per compres d'a partir de 19 €.
amb despeses d'enviament gratuïtes per compres d'a partir de 19 €.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada