La naturalesa humana té molts de racons per descobrir. Just pel que fa a l'àmbit psicològic i mental, estic segur que encara estam al paleolític científic. El cervell, representant dels majors enigmes de la nostra fisiologia, és un òrgan que no es pot estudiar de la mateixa forma que els altres, perquè a més de la seva realitat física, en té una altra. Alguns l'anomenen espiritual, vinculada amb l'ànima, però jo m'estim més anar a tir segur i parlar d'entitat mental. Les nostres vivències en el més ample sentit de la paraula s'hi van ficant en forma d'imatges, de records, que condicionen la nostra manera d'interactuar amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn material i humà. L'educació té com a objectiu donar forma i sentit a aquesta adquisició constant d'informació, processar-la, ordenar-la i, el que és més important, relacionar-la per arribar al famós pensament abstracte de Piaget. L'educació no és només el que es projecta sobre els nins i adolescents als centres educatius, sinó una cosa més ampla, que abraça tots els àmbits d'una persona durant tota la seva vida.
En el grau d'èxit de l'assoliment de coneixements hi intervenen factors molt més importants que el paper de l'educador: l'interès propi i del col·lectiu al qual es pertany i, sobretot, el bombardeig mediàtic. D'això se'n podria parlar molt, però ara just m'interessa destacar el paper contrarrestador que tenen els medis de comunicació i oci moderns. A l'escola (o a l'institut), vull pensar que es potencien valors com la solidaritat, el respecte, la col·laboració, la comprensió i el diàleg. Es potencien i s'hi dediquen esforços sobrehumans per explicar les seves meravelles alhora que es destaquen els inconvenients d'els valors contraris. La televisió, el cine i altres mitjans d'entreteniment i culturització massius van en una direcció ben diferent. I guanyen l'aposta de molt. Des de temps immemorials, la violència és més comercial que qualsevol altra cosa. La trobam en àmbits on és lògica, però també està enquistada en altres que no hi hauria d'estar. De violència n'hi pot haver de molts de tipus; tants que fins i tots als pacifistes se'ls deu fer difícil negar-la amb rotunditat.
En el terreny de la ficció el gènere negre arrela ben endins de la violència. Sense ella no existiria, i ens hauríem perdut autèntiques obres mestres del cine, la literatura o el còmic. Aquest gènere, escissió del policiac, posa en segon terme la resolució del crim, a més de diluir els límits entre el bé i el mal. És lògic que, davant aquest plantejament, ens siguin molt atractius els productes que en sorgeixen. Tot i que amb els anys s'han contat milers d'històries criminals que repeteixen l'esquema i s'ha creat una bossa de llocs comuns, el gènere negre no decau perquè la violència és polièdrica.
L'habilitat de l'escriptor i, si parlam de còmic, també del dibuixant, és clau per generar una bona història. Encara que es basi en fets reals, aquests s'han de compondre per no caure en l'error de fer una crònica quan es vol fer una altra cosa.
John Wagner i Vince Locke crearen fa 14 anys un còmic negre d'aquells que no s'han de deixar per alt. Una historia de violencia té tots els ingredients del gènere, amb uns personatges complexos que, tot i estar enfrontats, comparteixen un passat i un present amb crims de sang que fan escarrufar qualsevol. Wagner signa un guió sense concessions que ens va endinsant dins la història de Tom McKenna, un ciutadà exemplar que, per atzar, es veu immers en un assumpte que grata en el seu passat. El guió funciona com un rellotge, amb salts envant i enrere que van plantejant nous enigmes, però que al final tots queden resolts.
Un guió tan bo però tan clàssic necessita un recolzament gràfic com el que li ofereix Locke: un blanc i negre pur, rascat amb plomí, i un dibuix atemporal, fora de tota moda. Locke és un exemple ben clar de la vigència del classicisme en el dibuix i l'analogisme en la seva creació. Un dibuix fet a l'antiga (en el bon sentit del terme) i un guió genial que formen uns dels còmics de gènere negre més atractius que es poden trobar en l'actualitat. Per la seva banda, Panini l'ha vestit en una edició que frega la perfecció.
En el grau d'èxit de l'assoliment de coneixements hi intervenen factors molt més importants que el paper de l'educador: l'interès propi i del col·lectiu al qual es pertany i, sobretot, el bombardeig mediàtic. D'això se'n podria parlar molt, però ara just m'interessa destacar el paper contrarrestador que tenen els medis de comunicació i oci moderns. A l'escola (o a l'institut), vull pensar que es potencien valors com la solidaritat, el respecte, la col·laboració, la comprensió i el diàleg. Es potencien i s'hi dediquen esforços sobrehumans per explicar les seves meravelles alhora que es destaquen els inconvenients d'els valors contraris. La televisió, el cine i altres mitjans d'entreteniment i culturització massius van en una direcció ben diferent. I guanyen l'aposta de molt. Des de temps immemorials, la violència és més comercial que qualsevol altra cosa. La trobam en àmbits on és lògica, però també està enquistada en altres que no hi hauria d'estar. De violència n'hi pot haver de molts de tipus; tants que fins i tots als pacifistes se'ls deu fer difícil negar-la amb rotunditat.
En el terreny de la ficció el gènere negre arrela ben endins de la violència. Sense ella no existiria, i ens hauríem perdut autèntiques obres mestres del cine, la literatura o el còmic. Aquest gènere, escissió del policiac, posa en segon terme la resolució del crim, a més de diluir els límits entre el bé i el mal. És lògic que, davant aquest plantejament, ens siguin molt atractius els productes que en sorgeixen. Tot i que amb els anys s'han contat milers d'històries criminals que repeteixen l'esquema i s'ha creat una bossa de llocs comuns, el gènere negre no decau perquè la violència és polièdrica.
L'habilitat de l'escriptor i, si parlam de còmic, també del dibuixant, és clau per generar una bona història. Encara que es basi en fets reals, aquests s'han de compondre per no caure en l'error de fer una crònica quan es vol fer una altra cosa.
John Wagner i Vince Locke crearen fa 14 anys un còmic negre d'aquells que no s'han de deixar per alt. Una historia de violencia té tots els ingredients del gènere, amb uns personatges complexos que, tot i estar enfrontats, comparteixen un passat i un present amb crims de sang que fan escarrufar qualsevol. Wagner signa un guió sense concessions que ens va endinsant dins la història de Tom McKenna, un ciutadà exemplar que, per atzar, es veu immers en un assumpte que grata en el seu passat. El guió funciona com un rellotge, amb salts envant i enrere que van plantejant nous enigmes, però que al final tots queden resolts.
Un guió tan bo però tan clàssic necessita un recolzament gràfic com el que li ofereix Locke: un blanc i negre pur, rascat amb plomí, i un dibuix atemporal, fora de tota moda. Locke és un exemple ben clar de la vigència del classicisme en el dibuix i l'analogisme en la seva creació. Un dibuix fet a l'antiga (en el bon sentit del terme) i un guió genial que formen uns dels còmics de gènere negre més atractius que es poden trobar en l'actualitat. Per la seva banda, Panini l'ha vestit en una edició que frega la perfecció.
Publicat al Diari de Balears dia 10 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada