Fa poc vaig llegir un dels centenars de llibres que ha escrit Jordi Sierra i Fabra. Es titula Crónica negra del rock i és molt recomanable fins i tot per a la gent, com jo, que no és molt entusiasta del rock ni del fenomen fan. En ell es repassa una selecció generosa però mínima de figures de la música pop-rock dels darrers anys del segle XX que patiren les conseqüències de la seva professió. Els cadàvers suposen el gruix de l'obra, i d'entre ells en destaquen un bon grapat que formen part de l'anomenat Club dels 27; cantants que moriren l'any que havien complit vint-i-set anys. Noms com Brian Jones, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Kurt Cobain i, molt recentment, Amy Winehouse n'ocupen un lloc destacat per la seva importància en la història de la música contemporània i, sobretot, per les extranyes circumstàncies de la seva mort. Es dóna la casualitat que Joplin, Hendrix, Morrison i Cobain posseïen un encenedor blanc en el moment del seu traspàs, i per això algú poc enfeïnat ha fet circular la teoria que dóna molt mala sort posseir un artilugi d'aquests. Possiblement tengui més relació amb la seva mort el fet que tots ells flirtejaven sense límit amb substàncies poc recomanables per a la salut.
Si Jones, Joplin, Morrison i Cobain anaven a sac amb les drogues, pareix que Hendrix no estava a la mateixa altura. Com a bon jove liberal de la seva època, consumia una mica d'això i una mica d'allò, però segons pareix va morir per una causa menys cinematogràfica: després d'una festa nocturna, en la qual ingerí una bona quantitat d'alcohol, va prendre els 9 somnífers que el seu metge li havia receptat i la combinació el va deixar KO. La mort, però, l'aplegà mentre l'auxiliar d'infermeria que el conduïa per l'hospital impedí que es giràs per vomitar i morí ofegat pel seu propi vòmit. Segurament, amb un bon rentat d'estòmac, hagués pogut sobreviure uns anys més, al manco fins que una sobredosi de bon de veres el deixàs sec.
Però Hendrix no ha passat a la història per la forma en què morí, ni tan sols per la seva biografia, sinó pel seu treball. Si hi ha hagut un geni del rock, aquest ha estat Hendrix amb la guitarra elèctrica. De formació autodidacta, reinventà la forma de tocar-la i s'avançà dècades a la resta de companys de generació.
En algunes ocasions la seva vida ha estat adaptada al còmic. Una de les quals ens arriba aquest mes gràcies a La Cúpula. Es tracta d'Electric Requiem, un treball realitzat l'any passat per Mattia Colombara i Gianluca Maconi. Si exceptuam l'inici i el final del còmic, es tracta d'una biografia linial que agafa els passatges de la vida del guitarrista que interessen als autors per mostrar-nos el seu vessant d'home. En aquest sentit, el còmic fuig de la convencional exaltació mítica d'una estrella i ens mostra un Hendrix poc pagat d'ell mateix tot i tenir motius per estar-hi. No puc afirmar que sigui fidel a la realitat, perquè la desconec, però el Hendrix que es passeja per aquestes pàgines no se sent una estrella, tot i que poc a poc se va adonant que el seu talent ha d'estar compensat amb justícia.
Sempre és complex adaptar la vida d'una persona al còmic perquè el mitjà no és amic dels excessos literaris. En aquesta ocasió el guionista ha optat per alternar escenes amb diàleg (per sort la gran part de l'obra), amb altres d'explicacions i de lletres de cançons i poemes, que aturen l'acció però que no es fa farragós. Una vegada llegit, hom creu saber més d'un home que, a part de tocar la guitarra com ningú, tenia una vida plena de moments comuns a la resta dels mortals, i d'altres plens d'excentricitats propis d'un jove que es veu al cim de l'èxit sense tenir temps a assimilar-ho. Fins i tot la mort li arribà de forma prematura, inesperada i inconscient, molt en consonància amb la seva carrera musical.
El dibuix és d'una expressivitat que sobta. Sense ser del tot caricaturesc ni realista, comparteix trets d'ambós estils per configurar una realitat de llegibilitat clara com l'aigua. El dibuixant es permet, cap al final, gastar fins a sis pàgines recreant gestos i positures del mestre de la guitarra a tota plana que són una demostració de talent desbordant. En les altres pàgines el dibuixant també demostra el seu virtuosisme, encara que d'una forma més subtil. El resultat és un còmic molt recomanable tant per als seguidors de Hendrix com per a qui vulgui llegir una bona història humana. Això sí, amb un final trist.
Si Jones, Joplin, Morrison i Cobain anaven a sac amb les drogues, pareix que Hendrix no estava a la mateixa altura. Com a bon jove liberal de la seva època, consumia una mica d'això i una mica d'allò, però segons pareix va morir per una causa menys cinematogràfica: després d'una festa nocturna, en la qual ingerí una bona quantitat d'alcohol, va prendre els 9 somnífers que el seu metge li havia receptat i la combinació el va deixar KO. La mort, però, l'aplegà mentre l'auxiliar d'infermeria que el conduïa per l'hospital impedí que es giràs per vomitar i morí ofegat pel seu propi vòmit. Segurament, amb un bon rentat d'estòmac, hagués pogut sobreviure uns anys més, al manco fins que una sobredosi de bon de veres el deixàs sec.
Però Hendrix no ha passat a la història per la forma en què morí, ni tan sols per la seva biografia, sinó pel seu treball. Si hi ha hagut un geni del rock, aquest ha estat Hendrix amb la guitarra elèctrica. De formació autodidacta, reinventà la forma de tocar-la i s'avançà dècades a la resta de companys de generació.
En algunes ocasions la seva vida ha estat adaptada al còmic. Una de les quals ens arriba aquest mes gràcies a La Cúpula. Es tracta d'Electric Requiem, un treball realitzat l'any passat per Mattia Colombara i Gianluca Maconi. Si exceptuam l'inici i el final del còmic, es tracta d'una biografia linial que agafa els passatges de la vida del guitarrista que interessen als autors per mostrar-nos el seu vessant d'home. En aquest sentit, el còmic fuig de la convencional exaltació mítica d'una estrella i ens mostra un Hendrix poc pagat d'ell mateix tot i tenir motius per estar-hi. No puc afirmar que sigui fidel a la realitat, perquè la desconec, però el Hendrix que es passeja per aquestes pàgines no se sent una estrella, tot i que poc a poc se va adonant que el seu talent ha d'estar compensat amb justícia.
Sempre és complex adaptar la vida d'una persona al còmic perquè el mitjà no és amic dels excessos literaris. En aquesta ocasió el guionista ha optat per alternar escenes amb diàleg (per sort la gran part de l'obra), amb altres d'explicacions i de lletres de cançons i poemes, que aturen l'acció però que no es fa farragós. Una vegada llegit, hom creu saber més d'un home que, a part de tocar la guitarra com ningú, tenia una vida plena de moments comuns a la resta dels mortals, i d'altres plens d'excentricitats propis d'un jove que es veu al cim de l'èxit sense tenir temps a assimilar-ho. Fins i tot la mort li arribà de forma prematura, inesperada i inconscient, molt en consonància amb la seva carrera musical.
El dibuix és d'una expressivitat que sobta. Sense ser del tot caricaturesc ni realista, comparteix trets d'ambós estils per configurar una realitat de llegibilitat clara com l'aigua. El dibuixant es permet, cap al final, gastar fins a sis pàgines recreant gestos i positures del mestre de la guitarra a tota plana que són una demostració de talent desbordant. En les altres pàgines el dibuixant també demostra el seu virtuosisme, encara que d'una forma més subtil. El resultat és un còmic molt recomanable tant per als seguidors de Hendrix com per a qui vulgui llegir una bona història humana. Això sí, amb un final trist.
Publicat dia 17 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada